Dels maigs d'abans

Suposo que moltes persones de la meva edat, noies sobretot, havien celebrat a l’escola, durant el mes de maig, el mes de Maria.

La cosa estava molt bé, perquè trencava la monotonia escolar de l’època. Acostumàvem a portar flors, generalment, en el meu cas, comprades a modestes floristes ambulants del barri, ciris i d’altres estris decoratius, i ja a finals d’abril es muntava un altar a cada aula, molt reeixit i perfumat. Aleshores, cada tarda, s’encenien els ciris, es llegien i recitaven oracions, i es cantaven cançons dedicades a la Mare de Déu, el hit era la de la Verge de Fàtima i la cova d'Iria, ave, ave, ave Maria. Les lectures comprenien unes ‘exemples’ molt distrets, petites narracions sobre miracles marians, de vegades una mica truculentes.

A mi una de les cançons que m’agradava més era una de les poques en català que ja havia cantat la meva mare a escola. Feia ‘al matí cap al llevant, quan neix el dia, les campanes van dient, Ave Maria. Beneït sigui sempre el nom teu, verge Maria, Mare de Déu’. La cançó va repassant totes les hores del dia i lloant la Mare de Déu. M’evocava tot un món llunyà i rural, de camps i flors, de campanes de l'àngelus i paisatges beatífics, no n’he sabut trobar la lletra sencera. En aquella època, escoltar o cantar coses en català tenia un valor afegit i emotiu immens.

Era en aquells anys molt famós el cromo religiós, l’estampa, que es col·leccionava amb cura, moltes provenien de comunions i d’altres es podien també comprar. Hi havia estampes més ‘modernes’ però un gran nombre reproduïen quadres famosos, com ara els de Murillo, pintor que reivindico, perquè va molt més enllà de l’etiqueta ensucrada que li han posat, perquè va ser un home molt treballador que va poder viure en pau, i perquè a més de les Mare de Déus convencionals va reflectir tot un món de pobres, infants i vells, encisador. És un pintor que trenca amb els tòpics de l’artista bohemi i arrauxat, es va adaptar al que calia fer, és clar, i va pintar el que li encarregaven i pagaven, en general, com fem tots, al capdavall. Expliquen que tothom l'estimava, cosa que té molt de mèrit. M’agrada molt aquesta Sagrada Família de l’ocellet, és encisadora, amb un Sant Josep jove, tendre i baronívol, més enllà de tants tòpics diversos.

Una vegada vaig fer de Murillo jo, en una obra de teatre que es va inventar una professora jove i dinàmica. Figurava que jo m’adormia i somniava en la Immaculada, aquella tan convencional que tots coneixem. La nena que feia de verge era molt bonica, amb uns llargs cabells negres. El que va costa més va ser comptar amb uns angelets creïbles. I després, és clar, quan jo em despertava, la pintava. L’obreta es deia ‘El sueño de un pintor’ i va ser aquell un dels pocs papers importants de la meva vida, jo anava amb bigotis pintats i boina de costat, suposadament d’artista, encara que dubto que Murillo anés vestit d'aquella manera.

Carlos Cano, en aquella havanera tan bonica de la noia que toca el piano quan Sevilla està en silenci, recordant el seu estimat que és a Cuba, menciona el pintor d’una forma gràfica i contundent: ‘tiene color de Murllo la siesta triste de aquel salón...’ Jo, que, per desgràcia, encara no he estat a Sevilla, em temo que m’he format de la ciutat una imatge mítica i extraordinària que potser, com tots els somnis, no és certa. Però... qui sap.

Tinc un sonet sobre el tema d'aquell mes de maig antic, el copio:

Mes de Maria


Altars del mes de maig, guarnits de satalies,
Amb una verge jove guaitant els pecadors,
Des d’un pobre escambell, comptant el pas dels dies,
Enmig d’un bosc de ciris i clavells de colors.

Cançons on s’abaltia el so de les campanes,
Pregàries i miracles i vides exemplars,
Coloms de Barcelona, perduts a les baranes,
Homes sense esperança en les foscors dels bars.

I uns cavallets de fira, amb un xicot errant,
Que sabia el misteri d’algun món amagat
Als camins que es perdien, més enllà del terrat.

Fins la més gran misèria s’enyora algun instant,
Quan les ales lleugeres d’una fada inconstant
Deixen perfum de lliris a l’armari tancat.



Pel mes de maig hi havia les comunions, les comunions d’aleshores, obligatòries i solemnes. A l’escola ens havien passat alguna vegada una peli adient a l'època, ‘Un traje blanco’, en la qual un nen pobre vol un vestit de comunió de color blanc. El seu pare no té peles i fa les mil i una, el pobre home, per aconseguir-lo. Feia plorar molt. El nen pobre era Miguelito Gil, que va tenir una breu carrera cinematogràfica infantil. Una altra pel·lícula que ens van passar a l’escola, on sortia el mateix actor, era ‘Recluta con niño’. Quins temps, quins costums, quines pelis. Què llunyanes ens semblen ara! Per cert, malgrat que la dita popular fa ‘de prop o de lluny, Corpus pel juny’ sembla que aquest any que tot va tan avançat per qüestions llunàtiques, tindrem Corpus –i ou com balla- pel maig.