Divagacions julianes

M’acomiado de l’escola, de forma quasi definitiva, aquest curs. Encara que hi torni de tant en tant de forma voluntària i/o alternativa, ja no serà el mateix. Quan no cobres per la feina que fas, encara que rebis una pagueta per la que ja has fet, tot canvia.

Res no és mai el mateix. Els finals de curs, tant quant ets alumne com quan ets mestre, comporten un gran trencament de l’estabilitat, del costum. Una mestra jove m'explica que ha començat a anar a l'escola d'estiu, on li han amollat no sé quines teories sobre l'educació i li han predicat el sistema educatiu d'una d'aquestes escoles suposadament innovadores que viuen de la fama, merescuda o no, d'un passat atàvic i progre-dogmàtic. L'aviso, recordant aquella famosa frase de Marx, Groucho, sobre els clubs i els socis:

-No et creguis res de res, a Rosa Sensat hi havia donat cursos fins i tot jo mateixa...

Escolto, aquests dies, molts tòpics que la gent amolla habitualment, perquè li sembla que queden bé. Per exemple, fent referència a la meva jubilació:
-Ara podràs viatjar.

El viatge ha estat, durant molts anys, una aspiració dels pobres que l’adquisició dels primers cotxes possibles va començar a fer realitat. Se suposa que s’ha de viatjar, que viatjar és una cosa bona. Em ve al cap aquell monòleg de Capri, un home a qui la sogra insisteix en el tema:
-Hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim cultura...
Acaben en un vaixell que naufraga, per cert, i és que molts viatges naufraguen sovint de forma simbòlica, perquè responen a miratges de revista d’agència especialitzada, i a un immens doll de papanateria consumista.

M’agraden cada vegada menys els viatges turístics per anar a veure allò que tothom vol veure i comentar i amb motiu dels quals gastem quantitats immenses de diners. De cultura, ja se'n fa, ja: quinze dies, tres setmanes, un mes, i som especialistes en el tema, podem ensenyar les fotografies o les filmacions habituals i podem opinar sobre la gent de països cada vegada més llunyans, si pot ser. A més, els objectius territorials de la curiositat viatgera també van a modes. Algú viatja a Praga i tothom va a Praga, i et diuen no has estat a Praga?. Cosa que fa que acabis per avorrir Praga sense haver-hi estat mai. No vull dir que no desitgi viatjar, però les meves aspiracions són modestes i casolanes. Em desvetllen una gran curiositat els indrets desconeguts d’on prové gent que conec. Alumnes, companys. Com devia ser la casa de la Joselyn a Bolívia? O la del Sofiane, al Marroc, on tornen cada any fent un viatge llarg, feixuc i il·lusionat? Com és la Georgia de l’estudiosa Salomé? O el blog de pisos immens, xinès, on la Li-Wang vivia amb la seva àvia? Com és el poble segovià del meu company de feina o el llogarret de Granada de la professora de religió de l’escola? Fins i tot ignoro com viuen aquí, conserven els seus hàbits? les seves dèries? com ens veuen? Els barris amb un fort component immigratori són un doll de sorpreses inesperades. Bé, bé, si puc també aniré a Praga, no cal ser fonamentalista i no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré ni aquest museu no el visitaré ni aquesta teatralització no la patiré.

Un tema d'aquests dies ha estat també el futbol i les seves connotacions polítiques, més enllà de l'esport, mai innocent. Jo no crec en identitats ni en nacionalismes de cap mena, crec que no crec en res, vaja. Respecte a les pàtries, cada dia em sento menys d'enlloc, la veritat. El meu present patri respon a un garbuix d'influències, casualitats i causalitats en les quals he tingut poca cosa a triar. Estic tipa d’escoltar comentaris diversos sobre el tema futbolero, a mi m’agrada, Espanya, sempre m’he sentit bé a tot arreu amb la gent normal, que és la majoria, i m’agradaria que retornés la idea d’una república federal, i que els infants de la pell de brau es desplacessin amb fluïdesa per tot l’estat espanyol al llarg de l’escolaritat, per tal d’acabar amb prejudicis i tòpics. Però amb tantes bestieses de tota mena com escolto i veig em sembla que no corren bons temps per a aquests somnis eteris. Em torno catalanista i de la ceba quan sento bestieses d’exaltació rància d’aquesta hispanitat pocasolta, però m’agafen ganes de parlar castellà, quan m’asseguren que som els millors i que m’he d’expressar sempre en català per militància amb no sé quina estranya ànima col·lectiva que se m’atribueix. Esperit de contradicció adolescent i immadur? Potser sí, però no hi puc fer més. Per cert, respecte al futbol, plantejo una qüestió vital, a l'escola:

-Què és més important, per a la humanitat, una mestra d'elit o un futbolista d'elit? Aleshores, qui hauria de cobrar més? En un naufragi, a qui hauríem de salvar primer?

No hem arribat a cap conclusió, la veritat.

Una altre cosa que els coneguts em diuen aquests dies és:
-Ara podràs escriure.
Però les coses no funcionen així, més temps lliure no vol dir pas més activitat, de vegades és ben bé a l'inrevés. Hi ha aquell refrany que diu els cansats fan la feina, molt expressiu de la realitat humana. Sovint fem moltes més coses quan tenim més obligacions que no pas en època vacacional. La manca de temps fa que l’aprofitem al màxim, que gaudim a bastament del poc lleure disponible. La societat del nostre temps posa a l’abast dels jubilats moltes activitats voluntàries o barates, però poques ocasions de guanyar algun cèntim, de produir, si no ets una persona destacada i et conviden a tertúlies o xerrades de pagament, per exemple. El voluntariat, al meu entendre, és, sovint, una trampa. No està massa ben organitzat i el tema donaria per a un llarg post, així que només hi passo de puntetes, avui. En tot cas, les feines que t'ofereixen són de poca categoria, als poders diversos no els abelleix, tenir gent que no poden collar amb un sou a llocs de responsabilitat o decisió, és clar.

Un tema recurrent ha estat també, en les tertúlies informals i veïnals on he participat, la crisi. Aquests dies m’ha vingut al cap l’escrit de l’inquisidor que van enviar a estudiar el tema de la bruixeria al País Basc, fa molts anys. L’home, ponderat, va acabar per admetre que no hi havia hagut bruixes ni bruixeria fins que la gent no en va començar a parlar. I és que la gent dóna la culpa als inquisidors però els qui creen la bruixeria o el que sigui i els que assenyalen la víctima triada són, sovint, els ciutadans amb estranyes pors, com ara aquestes pors líquides que evidencia Zygmunt Bauman, de qui podeu trobar referències aquí i al blog de Gabriel Jaraba. Sobre les pors, una companya de feina jove em deia, ahir:
-Es que tot està molt malament, amb tanta crisi...
-Però –vaig fer jo- no devem estar pas tant malament, tu te’n vas de viatge, hem celebrat un bon dinar, la gent omple la platja...
-Oh, sí, però hi ha molta gent que està molt malament! Tot s’ha apujat molt...
-Però... tu has deixat de comprar-te alguna cosa? Has renunciat al cotxe?
-No, jo no, però hi ha molta gent que està molt malament...
I així una estona. Després, ella i unes quantes més se n’anaven a les rebaixes, per cert, a gastar la paga. A veure si els venedors remunten la temporada i la crisi, perquè no s’ha venut prou, sembla pel fet que la calor s'ha fet esperar una mica, no sé si a causa del canvi climàtic o per casualitat.

I és que per la tele ens van dient això de la crisi i acaba que la crisi és la principal preocupació del poble, com la immigració quan, en la vida quotidiana, tot plegat ens afecta de forma força tangencial. Un problema és que no es venguin prou cotxes i un altra problema que hi hagi massa cotxes. Així doncs, no és bo que no se’n venguin tants? La roda del consum no es pot aturar, altrament tot rellisca i s’esberla. El cas és queixar-se. Del fred o la calor, de que no fa fred o de que no fa calor, del que sigui. Ara toca la calor.
-Es que a l’escola, sense aire condicionat no hi podríem treballar, a l’estiu...
Hem viscut durant segles sense aire condicionat, els edificis antics eren més frescos que els moderns, perquè els murs els feien gruixuts I les finestres petites, però amb aquesta disbauxa de vidre per tot arreu, la cosa s’ha complicat. I a mes, et condemen a viure hermèticament tancat, no pas a mi, és clar, que ja plego, però sí, per exemple, a la meva pobra filla que treballa en un edifici d'aquests tan moderns i congelats. Una altra companya em diu:
-Es que jo necessito l’aire condicionat, és que tu no saps què és, viure a un àtic.
O sigui, he de compadir-la perquè gaudeix d'un àtic duplex, que fa dos pisos i mig com el meu, i on, malgrat la instal·lació milionaria que s'hi ha fet amb això de l'aire -i vinga gastar energia- hi fa molta calor, encara. Una altra mestra, jove, se'm queixa del sou i li etzibo una prèdica de iaia sobre els mileuristes i la mitjana d'ingressos del jovent no-funcionari. No sé si l'he convençut.

Es que ja em faig vella i començo a entendre les velles de quan jo era joveneta, que no volien estris moderns perquè havien sobreviscut amb els antics, i tot plegat els semblaven rampoines i noses. Sembla mentida com allò més superflu acaba semblant imprescindible. Inevitablement, avui em trobaré algú que em dirà:
-Quina calor, com aquest any mai, eh?

Per cert, amb ocasió de la concessió d’un premi literari modest em van regalar uns quants llibres. La majoria, interessants, com ara el de poemes de Mercè Rodoreda o el darrer de Millàs. En el lot hi havia també una perla, aquest de El Secret, aquest secret que pot solucionar tots els nostres problemes si tenim fe en la llei d’atracció. Surrealista al màxim. Si quan dic jo que em falta fe... I, encara més greu: sense fe percebo que visc força a gust i tot, considerant les limitacions i la fragilitat de la vida, això sí. Les altres virtuts teologals, l'esperança i, sobretot, la caritat, em semblen molt més útils per a la vida quotidiana.