Ser, estar i semblar

Tinc l’opinió, personal, contradictòria i segurament poc fonamentada, que vivim una època plenament barroca, en el sentit del culte a l’aparença que gastem, potser fins i tot creient, això sí, que l’aparença no és aparença sinó realitat. O bé, posats a cavil·lar de forma aprofundida, fent veure que creiem allò que no creiem. Tinc entès que la paraula barroc ve d’un mot, no sé si portuguès, que volia dir perla falsa o una cosa així. La tècnica ha comportat que les joies falses brillessin tant o més que les reals. És clar que tot plegat ens portaria a un debat sobre la bondat i el valor o no d’allò que és fals. Qüestió de preu, potser, al capdavall. La natura, ja ho diuen, imita l’art, en moltes ocasions.

El debat sobre l’hora de castellà, el castellà i el català, i les moltes opinions diverses que es poden escoltar i llegir, sovint per part de persones que no tenen res a veure amb l’ensenyament real, ço és, que no es troben al camp de batalla educatiu en directe sinó a la comfortable reraguarda dels informes, enquestes, valoracions, propostes i fonamentacions psicopedagògiques dels futurs plans d'ensenyament, pertanyen a aquest àmbit de l’aparença. Cal saber bé, correctament, català i castellà, ni que sigui a un seriós nivell estàndard? La solució és senzilla, o m'ho sembla: que els centres d’ensenyament puguin decidir com endeguen els horaris, segons circumstàncies i població escolar, i, en acabar l’ensenyament, que es facin unes proves orals i escrites aprofundides i serioses de tots dos idiomes i fins i tot d’anglès si voleu que siguem més internacionals i globalitzats. El mateix val per a les matemàtiques, la geografia, la història… Què l’escola o l’institut no se’n surten? Doncs l’equip directiu ha de dimitir, és clar. Que no se’n surt un gran nombre d’instituts i d’escoles? Doncs aleshores han de dimitir els poders responsables: consellers, ministres, i tots els que se’n deriven a l'organigrama pertinent. Ara bé, si el debat anés per aquests verals potser s’hauria de parlar d’altres coses encara més inquietants, qui sap.

El problema és qui i com faria aquestes proves i qui avaluaria els avaluadors, ja que sento i llegeixo tantes bestieses per part de gent experta que remuntar la qualitat del context em sembla dificilíssim. Fa poc hi ha hagut oposicions per a mestres, i per amistat i proximitat professional he escoltat alguns dels plens de tòpics i llenguatge dels bruixots que en molts casos els benaurats i il·lusionats aspirants a funcionaris de l’ensenyament han d’amollar als tribunals i que en alguns casos, per tal d’assajar la posada en escena i agafar tablas, m’han ofert en primícia. Fa anys, recordo que un company aconsellava una persona que es volia presentar a una oposició per a segona especialitat, dient-li:
-Has de tenir seguretat o semblar que la tens, pensa que tu en saps més que no pas el tribunal…

Gran veritat. No importa que no sàpigues però que no se n'adonin. El dubte, la contradicció, tan humans, no venen, estan mal vistos. Hi ha matèries en les quals no es pot fer trampa, com per exemple l’anglès, la música. Fins i tot l’esport, perquè ja veieu quin soroll provoca el fracàs futbolístic i quina disbauxa eufòrica l'èxit i la golejada. Aquí si, que tothom demana el cap del Bautista quan van mal dades. Però hi ha un munt de suposades teories pedagògiques que no serveixen, a la pràctica, per a res, i que cal esquitxar de noms diversos per quedar bé: Ausubel, Bruner, Vigotsky… Barroquisme pedagògic, vaja. El fet és que tots els àmbits professionals s’amaren i farceixen d’aquest tipus de coses, que serveixen per definir la moda, l’art, la cuina. Escoltava per ràdio fa poc una dissenyadora d’aquestes del pa amb mantega explicant de forma absolutament barroca a quina mena de dona dirigia els seus dissenys, tot fum, és clar. La moda, avui, té un gran component barroc. Però és que després vaig veure per la tele una cuinera micheliniana fent volar coloms comestibles amb tota una mena de teories sobre la seva missió a la terra com a professional dels fogons. I pensar que guanyen moltes més peles que no pas jo!!! Els menus barcelonins que s'ofereixen a moltes cafeteries barcelonines a bon preu, al migdia, i dels quals s'aprofiten iaies i paletes venen encapçalats darrerament, moltes vegades com a menú executiu. Qualsevol pis modest i caríssim és d'alt estanding. I després direm que el nom no fa la cosa i que la rosa seria una rosa encara que l'anomenessin d'una altra manera.

Per renovar el carnet de conduir et demanen unes revisions també barroques, perquè no comporten pràctica. Per a d’altres professions i activitats, ni tan sols això, ni mestres ni metges ni arquitectes ni gairebé ningú no ha de revalidar res, en tot cas fer màsters i postgraus, una mica cars, per engreixar currículum. I moltes vegades el valor, en aquestes coses, el dóna el preu i no pas el coneixement que s’assoleix, doncs ni màsters ni postgraus són el que havien estat, per cert. Les històries del retaule de Cervantes o de l’emperador que anava despullat però de qui tothom lloava el vestit són ben gràfiques i conegudes, i em fan pensar en si aquests fets, capteniments i dèries, que jo crec fruit del nostre temps, no han estat sempre vigents. Em ve al cap, per exemple, l’estudiant de Baroja que té un gran desengany en assistir a les classes d’una suposada eminència doctoral i trobar-se amb una gran frivolitat i buidor acadèmiques. Es clar que també es diu que el fragment literari ve motivat pel ressentiment de don Pio pel suspensos que li havia etzibat el catedràtic… Home só i és humana ma mesura.

Fa molts anys, un professor de l’institut on jo anava als vespres feia broma sobre la teoria vigent en els programes, segons la qual en acabar el batxillerat d’aleshores s’havia de poder tenir una conversa culta en francès. Però, reia, si ni tan sols no es podia tenir una conversa culta en castellà, en acabar el batxillerat! Avui ja no sabem ni què és, una conversa culta, perquè la brillantor tertuliana ha bandejat la profunditat expositiva. Fa poc parlava dels powers points. M’explicava ahir un conegut que en una conferència de nivell universitari se’n va anar la llum i la ponent, que seguia el power point habitual, ja no va saber què dir sobre el tema, que era el seu, del qual viu i pel qual cobra.

Quan falla el corrent elèctric i ens quedem a les fosques, la realitat treu el nas amb tot el seu esplendor ombrívol. Per això és tan important, per a la convivència pacífica, que hi hagi suficient energia per fer anar bombetes, ordinadors i aires condicionats. Pa, circ, i energia. És clar que l’aparença no és només culpa de la cultura car la natura ens enganya també i, per tant, podem dir que té tendència al barroquisme, i ja aquesta reflexió és feian barrocs canònics com els germans Argensola, en meditar sobre la falsa bellesa d’una dama amb prou diners per poder semblar bonica encara que no ho fos: pues ese cielo azul que todos vemos, no es cielo ni es azul, ¡Lástima grande que no sea verdad tanta belleza!

Un exemple barroc: Vaig anar ahir a les mines de Gavà amb una colla. Hi havia anat fa anys i havia baixat a la mina real amb una certa emoció, eren, encara, poc conegudes i visitades i no hi havia muntat l’edifici que les protegeix. Ara es visita una rèplica i es poden contemplar, a peu dret i una mica encongits, doncs l’espai es petit, uns vídeos amb una mena de fantasmals hologrames. Per baixar a la rèplica et fan posar, fins i tot un casc.

Un altre exemple: Surto del tren per un nou ascensor. Una d’aquestes veus fantasmals que ens aconsellen, ordenen i informen per tot arreu, fa: tancant portes, cerrando puertas, clousindedoar, i al cap d’un moment, és clar, obrint portes, abriendo puertas, opindedoar. Això ho repeteix hi hagi o no gent a l’ascensor, si cal. Fan falta els tres idiomes? Provocaria una revolució endegar el missatge només en castellà, en català o en anglès? Provocaria accidents que no es digués res, com abans, i que es confiés en la intuïció dels usuaris? Surrealisme barroc?

Passar fred a l’estiu i calor a l’hivern gràcies a la tècnica pertany a aquesta cultura del present de que tot sembli el que no és i com que no podem estar rondinat sempre, ens hi adaptarem, encara que ens facin patir amb les finestres tancades hermèticament fins que canviïn les tendències ètiques, estètiques, polítiques, higièniques, àdhuc sanitàries. Que tot arriba i si no plou, ja plourà. A més, al capdavall, el barroc va ser l’art de la contrareforma i a causa de nombrosos indicis i esdeveniments diversos crec que estem vivint també una contrareforma encara que, ‘aparentment’, els dogmes ja no siguin obligatoris.

Fotografia: Pere Borràs