Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barroc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris barroc. Mostrar tots els missatges

10.4.19

SOR JUANA INÉS DE LA CRUZ, EL BARROC AMERICÀ


La tercera sessió del club de lectura sobre Mèxic versus Catalunya ens va situar en plena època colonial, a través de la figura de Sor Juana Inés de la Cruz. Aquesta monja em sembla un personatge cada dia més fascinant, durant anys vaig creure que era una mena de secundària de luxe del barroc hispànic, gràcies a intel·lectuals com Octavio Paz, i a la revalorització de dones amb pes específic en qualsevol camp, la seva figura no ha fet res més que créixer.

I això que, cal dir-ho, sabíem que existia. Fins i tot en el batxillerat superior dels meus temps se'n parlava, més o menys, i alguns poemes seus anaven inclosos en unes extraordinàries i enyorades antologies preceptives. Més enllà del camp académic sovint les dones rapsodes ens recitaven allò dels Hombres necios que acusáis... Era aquell un poema molt popular car en aquella època encara rumbejava la moralina a l'entorn de la castedat femenina i els pecats del sexe, tan asimètrics pel que feia a homes i dones.



Recordo fins i tot una companya de la meva primera feina, en un despatx, gens lletraferida ni amb aspiracions intel·lectuals, que se'n sabia molts fragments. Jo, aleshores, sabia poca cosa d'aquesta dama singular, que va surar en un mon d'homes, tot i que al capdavall no li van perdonar les aspiracions.

Sor Juana va ser una filla il·legítima però de bona casa. Molts detalls de la seva vida se saben pel seu testimoni i sobre el seu tarannà s'ha especulat sovint, però el fet és que la realitat no la podem copsar car l'època  era molt diferent de la nostra. La seva poesia no té res a envejar als grans noms masculins del barroc. Tenia la protecció de gent d'upa, dones amigues i ben situades, amb les quals l'unia una profunda amistat que cal situar en l'època, sense fer especulacions que no venen a tomb.

Em venia al cap, tot i que sigui un exemple de ficcio, com a la protagonista de La Regenta la bescanten i botzinen quan de joveneta gosa fer poemes... dedicats a la Mare de Déu! I és que, amb totes les limitacions, i considerant que aquella Vetusta se situa en el segle XIX, sobta pensar en el poc que han evolucionat les coses per a les dones i com, més aviat, en ocasions, hem anat cap enrere. No és estrany que allò dels hombres necios fos plenament vigent i gairebé revolucionari fins fa quatre dies i, encara, al mon occidental.

El responsable del club de lectura va incidir en la qualitat del pròleg de l'antologia, que reprodueixo a dalt, però es va plànyer de què el llibre no inclogui poemes humorístics, en els quals el vocabulari indigena hi sura de tant en tant, així com algun fragment de les seves obres teatrals, en concret de Los empeños de una casa. 

Tot plegat es pot arranjar amb facilitat, el portal virtual Cervantes recull l'obra d'aquesta dona singular, intel·ligent, encuriosida per tota mena de coses, fins al punt d'experimentar aspectes de física i química amb els elements que tenia a la cuina del convent. Va ser una monja amb certs privilegis, durant molt de temps. El tema dels convents és encara poc conegut, eren una sortida professional per a les dones, sobretot tenien el seu atractiu per a les dones de bona casa. Fins i tot Santa Teresa recorda a les seves monges que el convent els evita d'altres penes i riscos com els parts, fins fa quatre dies constants i inevitables i que sovint acabaven amb la vida de la mare, fos de la classe social que fos.

El poder masculí va voler incidir en el tema dels convents femenins, fins al punt d'aconseguir tancar-ne alguns. Recordo una visita de fa anys, el convent de Tulebras, a Navarra, on una monja extraordinària ens va explicar de forma molt fonamentada i interessant les pressions i limitacions que l'església oficial va anar estenent per damunt de les monges, fins a límits força cruels, en alguna ocasió.


Fa alguns anys, el 1990, es va estrenar una pel·lícula força digna sobre Sor Juana, Yo, la peor de todas. La protagonitzava Assumpta Serna i el seu rostre ha quedat, per a mi, lligat al personatge. La pel·lícula està inspirada en un assaig d'Octavio Paz, sobre la monja, Las trampas de la fe. La va dirigir una dona argentina, malauradament morta l'any 1995, de càncer, quan encara podia haver fet moltes coses, Maria Luisa Bemberg, una gran feminista militant. 

Un dels factors més positius d'aquest club de lectura es que el seu conductor, Cristian Cortés, aconsegueix que et quedis amb ganes de continuar esbrinant sobre el llibre llegit, els seus autors i els seus personatges. 

20.2.18

EL MNAC ES RENOVA I EL RENAIXEMENT I EL BARROC REVIFEN


El MNAC va remodelant a fons les seves col·leccions. La remodelació comporta fins i tot un canvi de mentalitat, durant anys semblava que el que comptava, a casa nostra, era el Romànic, identificat amb una mena d'essència identitària lligada a uns improbables temps d'esplendor nostrada. De fet, el MNAC havia estat, sobretot, el Museu d'Art Romànic, -encara que hi hagués Gòtic-, i la resta s'aplegava al Parc de la Ciutadella. Tinc un bon record d'aquell discurs museogràfic d'aleshores, tot s'ha de dir, si és que en aquell moment es podia parlar de discurs. Serrat, a l'entrevista que li van fer darrerament a TV3, va amollar una frase molt incisiva sobre el fet de què allò que és bo per als barris és dolent per als records. Aquesta frase es pot aplicar a moltes coses, també als museus. Els museus han millorat però els meus records  d'aquells museus d'abans, silenciosos, rancis, misteriosos, temibles, deserts i empolsinats, s'ha fet miques. Una visió literària de l'antic MNAC es pot recuperar a la famosa novel·la La Marge ja que el seu turmentat protagonista, a més a més de deambular pel Barri Xino també s'arriba al museu i medita sobre el tema.

Quan jo era joveneta la gent anava poc als Museus, els primers diumenges de mes eren de franc i amb una amigueta, quan tot just teníem tretze o catorze anys, havíem anat sovint als de Montjuïc, al Parc de la Ciutadella, al Marés, que ens encantava. Les sales eren gairebé buides, llevat d'algun bidell endormiscats i les nostres passes ressonaven enmig del pes del passat. També vam anar a la Virreina, quan hi van instal·lar el llegat Cambó. Avui, la presentació de totes aquelles obres d'art i el context dels museus ha millorat molt, però l'evocació del respecte amb el qual deambulaven meravellades per aquells grans espais em produeix un cert grau de melangia lligat al temible i inevitable pas de la vida. Tampoc el meu sentit del sagrat, que abastava un munt de temes culturals, és el mateix, en queda poca cosa.
Ayne Bru - Martyrdom of Saint Cucuphas - Google Art Project.jpg
Alguns quadres ens van impressionar, aleshores, i no els podíem deixar de mirar. Un dels que més ens anguniejava és aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, davant del seu monestir, fàcil de reconèixer. Ens produïa neguit i curiositat malsana, car pel taparrabos del sant s'escapen i es poden filustrar zones piloses i això, aleshores, resultava molt inquietant. També recordo el Prado de la meva adolescència, on vaig poder anar gràcies a  haver guanyat el premi de redacció de la Coca-cola. A la porta hi havia un bidell que parlava madrileny, talment com sortit d'una sarsuela, i orientava els pocs turistes en un francès d'allò més pintoresc. En aquells anys els grans quadres els havíem vist mal reproduïts, sovint en blanc i negre, als llibres de text. Veure'ls en viu tenia un valor afegit i poques coses m'han trasbalsat tant com la primera visió de Les Menines, dels Boscos o dels quadres més emblemàtics de Goya.
'Àngel turiferari', un anònim del segle XVIII
El MNAC està fent uns grans esforços de promoció, amb uns pressupostos relativament modestos, molt bones exposicions temporals, remodelacions interessants, noves lectures del fons de sempre, redescobriments diversos i, si t'associes als seus Amics pots tenir a l'abast un munt d'activitats molt ben muntades. Les visites a exposicions, com els itineraris culturals, depenen de qui els mena. Del MNAC gairebé sempre n'he sortit molt satisfeta, amb poques excepcions. Avui, dilluns, sense públic turístic, he pogut visitar, per exemple, l'espai dedicat al Renaixement i Barroc, remodelat fa poc temps i m'ha encantat. Encara m'ha agradat més perquè hem comptat amb un comentador de luxe, Joan Yeguas, conservador dels béns culturals del Museu en l'Àrea de Renaixement i Barroc,una d'aquestes persones que sap molt més del que explica, cosa que avui no és gaire habitual. I a més a més, amb un subtil sentit de l'humor, molt saludable.

Ens ha explicat anècdotes diverses i ha incidit en la certa relativitat del discurs museístics, tot es pot fer de moltes maneres i també els artistes es valoren o no segons convé i toca, cosa que no els treu cap mena de mèrit. Potser ens prenem l'art, com tantes coses, massa seriosament. Al capdavall anem als museus, com a tants llocs, per passar-hi una bona estona, excepció feta del jovent que pot tenir algun interès acadèmic i professional més aprofundit i destinat a fer currículum. Avui he fet una passejada general però hi tornaré, com hi torno sempre, al MNAC. M'agrada el lloc, encara que sigui una mica desavinent, aquestes vistes de la ciutat, els turistes fent fotografies, Montjuïc. Tinc sort, no el tinc gaire lluny de casa, la pujada és feixuga i me la prenc amb tranquil·litat però de baixada és un plis plas. 
Resultat d'imatges de Quentin de la Tour
Passejar pel davant d'aquests quadres, retaules, estàtues, tapissos i la resta ens aboca a enfrontar-nos amb tot un munt de gent del passat, semblant a nosaltres ens molts aspectes i tan diferent en d'altres. Dividir l'art en capelletes, èpoques, tendències, pot ser útil però no sé si és gaire bo per a la nostra percepció del tema. No sabem ben bé què és o no és art, no hi ha definicions prou clares i, com en el tema religiós, una gran part de les nostres valoracions van lligades a la fe i a les percepcions temporals. Avui he tornat a veure el pobre Sant Cugat, que agonitza des de fa tants segles, i aquell notari tan simpàtic de Quentin de La Tour que vaig tenir el gust de conèixer, fa tants anys, a la Virreina i del qual, santa ignorància, ens vam riure sense compassió, amb aquella rialla espontània de l'adolescència, innocent i agosarada.
'El Triomf de la Fama sobre la Mort' / MNAC

La remodelació de la col·lecció ha recuperat obres que estaven en el fons i n'ha apartat d'altres, però els museus, avui, són vius i tot pot canviar i així ha de ser. Els immensos fons han de tenir la seva oportunitat, de tant en tant. El bonic blau de les parets, proper al blauet tradicional que s'utilitzava a les llars de pagès, ressalta la visió de les  pintures i escultures i ha estat molt encertat bandejar aquell blanc de tota la vida.  De tota la vida anterior del Museu, és clar. 

Precisament a la tarda em vaig ensopegar amb un bon documental sobre El Bosco, pintor que havia sortit a la visita, i em va inquietar una mica com els entesos semblen reduir determinats aspectes de l'art a una mena de recerca de laboratori destinat a fixar, més que res, la possible autoria. Les disquisicions sobre sí determinada pintura és d'un pintor o de gent del seu taller o d'imitadors seus em semblen una mica bizantines però mouen molts esforços i sembla que provoquen debats encesos entre experts. En el fons a nosaltres, els espectadors, això no ens hauria de preocupar massa però tot fa forat en la nostra cultura col·lectiva. Com en unes al·legories materialitzades en tapissos de l'època, un dels quals es pot veure a la mostra, la Fama venç la Mort, però el Temps venç la Fama i tot acaba per ser cendra i poca cosa més.

Els Museus són llocs per anar-hi sovint, no sempre es pot fer, i per passejar-hi de forma lenta i tranquil·la. Fa anys un bon professor em va comentar que anar un Museu a veure-ho tot era com entrar en una biblioteca i voler llegir tots els llibres. És clar que també s'hi pot passejar sense cap intenció prèvia, a observar la gent i contemplar allò que ens crida l'atenció, sigui el que sigui, com si fóssim a la Rambla, però enmig d'un silenci més evident i perceptible. Llevat dels moments en els quals els escolars envaeixen els espais, una explosió de vida que també té la seva gràcia en aquell context, tot s'ha de dir.

4.12.15

AVIS SAVIS I CANTADORS, MARXISME I BARROC




Un amic em va dir, emocionat, fa un parell de dies, que tenia entrades per l'actuació de Raimon des de no sé quan. Fa anys jo era una admiradora incondicional del cantant i no és que ara no ho sigui, però aquests tipus de celebracions amb els seus entusiasmes enyoradissos no em fan el pes. Tinc un record molt viu de quan aquests cantants i alguns altres que ja no són entre nosaltres, Montllor, Barbat, eren joves i feien recitals a parròquies i parroquietes, de vegades amb mitja entrada venuda i sempre amb el temor que d'un moment a l'altre els prohibissin actuar. Tot ha canviat però estaria bé que recuperessin els orígens, els qui ja han esdevingut mites patumers i celebressin aniversaris i memorials amb una bona passejada per barriades i centres cívics i alternatius, una mica com abans, vaja, i donant l'alternativa a gent menys famosa. Molts cantautors jovenets d'avui ho tenen magre, per cert, i la difusió que se'n fa és prou galdosa.

L'any 93 Raimon va muntar aquell famós Sant Jordi i va convidar uns quants antics col·legues de la seva quinta, potser per tal de constatar que les antigues rivalitats i distanciaments s'havien superat amb els anys. No va convidar cap dona i quan se li va fer notar va respondre, amb un cert sarcasme que no em va fer cap gràcia, que ja n'hi havia a la banda d'Amposta, que també va col·laborar en el recital. Els macrofestivals al Sant Jordi no m'agraden gens com no m'agrada anar al camp del Barça, l'excés de públic em fa una certa angúnia i em passa el mateix en coses com ara les manifestacions massives o les mogudes absurdes i xarones del club Súper 3. En aquella ocasió del Raimon em van explicar que hi va haver problemes a l'hora de la sortida, per manca de previsió, amb gent saltant tanques i coses així, potser ara ja han solucionat aquella problemàtica, no ho sé.

Durant anys es va fer tot el possible per part dels poders culturals de tots els signes polítics per tal d'esborrar el record d'allò que havia estat la Nova Cançó, àdhuc el Grup de Folk. És preocupant contemplar en perspectiva tots els llençols que vam perdre a les bugades transicionals i allò que en va quedar ja no va ser el mateix. Per les festes de la Mercè, ja en temps olímpics i forumeros, l'ajuntament sociata convidava tres o quatre resistents per quedar bé, en general eren Llach, Raimon i Maria del Mar Bonet. La resta va fer moixoni o es va dedicar a d'altres coses, al pobre Montllor li van fer algun homenatge quan ja estava malalt. Tot això no afecta la professionalitat musical, vull que quedi clar, però les mateixes coses, en contextos diferents i abduïdes per la oficialitat vigent, no em fan el mateix pes ni la mateixa emoció, ni tan sols retrospectiva, la veritat.

Raimon té el gran mèrit de no haver-nos volgut dir mai què havíem de votar tot i que va dedicar alguna cosa a un senyor pesuquero amb algunes ombres antigues, ja que la bondat a la cara és una cosa i la biografia personal, una altra. De vegades em pregunto com va poder ser que l'antifranquisme militant estigués tan amarat de dogmatismes i com pot ser que anem d'una cosa a una altra de semblant o pitjor, amb tota la bona fe. En molts aspectes m'inquieten manifestacions de l'independentisme català que ens transporten a una història antiga amarada de mites tan absurds com el Cid Campeador i que no aguanten una crítica objectiva i seriosa. Pau Vila explicava i està escrit que va deixar l'escola de capellans per anar a la de Ferrer i Guàrdia però que allà l'adoctrinaven molt i molt més. Com és sabut va crear l'Horaciana, que va durar poc i és poc recordada i que jo sàpiga ni tan sols el nom s'ha recuperat. En general les opcions obertes, bonhomioses, creatives i seriosament republicanes, en el sentit més positiu de la paraula, no tenen èxit o no tenen un èxit generalitzat ja que patim una dèria excessiva a autodogmatitzar-nos. I una gran habilitat en malmetre allò que funciona bé.

De vegades em desperto molt aviat i em poso la ràdio de la UNED, que emet cosetes molt interessants. Avui escoltava una professora que reivindicava un retorn a un marxisme diferent i planyia l'oblit actual d'uns coneixements dels quals en vam patir l'excés acadèmic durant anys i panys. Tot va i ve i té lectures de tot tipus, què  hi farem, i és que les idees s'encarnen en les persones i les persones som com som i no pas com hauríem de ser si féssim allò que toca. Fa anys, quan es va crear la UOC, s'havia intentat, al principi, endegar alguna cosa universitària catalana a distància que tingués relació amb la UNED però no se'n van sortir. 

La UNED era aleshores molt rància però crec que ha millorat una mica, al menys si la jutjo per alguna de la gent que puc escoltar en els seus programes i que sovint em mostren una Espanya possible, federalista i desitjable que sembla que políticament sigui irrealitzable. La persona a qui escoltava avui parlar sobre la marginació actual del marxisme, Bettina García, explicava coses molt interessants sobre la tradició hispànica barroca en contraposició a la republicana i racionalista, sovint bandejada o oblidada de forma intencionada.

Aquests dies els polítics, uns quants, mostren les seves barroques habilitats en tota mena d'aspectes parapolítics i d'això s'ha fet broma però la cosa ve de lluny, es va començar a fer-los fer bestieses en programes com els de la Trinca, recordo el Roca anant en bicicleta i coses pitjors. Van emetre per la tele durant un temps, fa anys, de tot fa anys un programa que es deia Tres senyores i un senyor i a aquell programa hi va anar en Raimon i va fer brometes i la resta, i no crec ni que cantés. De les tres senyores una d'elles, Susanna Griso, ha patit una estranya deriva periodística inexplicable. Els senyors rebuts per les tres senyores, aleshores jovenetes i bufones -encara ho són, de bufones- coquetejaven en general de forma subliminal, tots som humans. L'alternativa, Tres senyors i un senyora, ni es va plantejar i no sé si hauria estat ben vista, la veritat. 

El temps passa i tot canvia, suposo que aquests grans festivals animen l'ambient, ens recorden passats esperançadors i ajuden els cantants a fer calaix durant una bona temporada, que tothom ha de viure. I és que passats els setanta no tothom ha d'actuar només als festivals de Cap Roig o de Perelada, és clar. Per cert, fa poquet el Raimon va fer algunes consideracions poc independentistes i se'l va criticar, una mica, no gaire, i ell mateix em sembla que ja no ha tornat a opinar sobre el tema i ha fet bé que per aquí igual que et lloen t'obliden o t'ensorren, és clar que no pas a tothom igual ni de la mateixa manera.

7.7.08

Ser, estar i semblar



Tinc l’opinió, personal, contradictòria i segurament poc fonamentada, que vivim una època plenament barroca, en el sentit del culte a l’aparença que gastem, potser fins i tot creient, això sí, que l’aparença no és aparença sinó realitat. O bé, posats a cavil·lar de forma aprofundida, fent veure que creiem allò que no creiem. Tinc entès que la paraula barroc ve d’un mot, no sé si portuguès, que volia dir perla falsa o una cosa així. La tècnica ha comportat que les joies falses brillessin tant o més que les reals. És clar que tot plegat ens portaria a un debat sobre la bondat i el valor o no d’allò que és fals. Qüestió de preu, potser, al capdavall. La natura, ja ho diuen, imita l’art, en moltes ocasions.


El debat sobre l’hora de castellà, el castellà i el català, i les moltes opinions diverses que es poden escoltar i llegir, sovint per part de persones que no tenen res a veure amb l’ensenyament real, ço és, que no es troben al camp de batalla educatiu en directe sinó a la comfortable reraguarda dels informes, enquestes, valoracions, propostes i fonamentacions psicopedagògiques dels futurs plans d'ensenyament, pertanyen a aquest àmbit de l’aparença. Cal saber bé, correctament, català i castellà, ni que sigui a un seriós nivell estàndard? La solució és senzilla, o m'ho sembla: que els centres d’ensenyament puguin decidir com endeguen els horaris, segons circumstàncies i població escolar, i, en acabar l’ensenyament, que es facin unes proves orals i escrites aprofundides i serioses de tots dos idiomes i fins i tot d’anglès si voleu que siguem més internacionals i globalitzats. El mateix val per a les matemàtiques, la geografia, la història… Què l’escola o l’institut no se’n surten? Doncs l’equip directiu ha de dimitir, és clar. Que no se’n surt un gran nombre d’instituts i d’escoles? Doncs aleshores han de dimitir els poders responsables: consellers, ministres, i tots els que se’n deriven a l'organigrama pertinent. Ara bé, si el debat anés per aquests verals potser s’hauria de parlar d’altres coses encara més inquietants, qui sap.

El problema és qui i com faria aquestes proves i qui avaluaria els avaluadors, ja que sento i llegeixo tantes bestieses per part de gent experta que remuntar la qualitat del context em sembla dificilíssim. Fa poc hi ha hagut oposicions per a mestres, i per amistat i proximitat professional he escoltat alguns dels plens de tòpics i llenguatge dels bruixots que en molts casos els benaurats i il·lusionats aspirants a funcionaris de l’ensenyament han d’amollar als tribunals i que en alguns casos, per tal d’assajar la posada en escena i agafar tablas, m’han ofert en primícia. Fa anys, recordo que un company aconsellava una persona que es volia presentar a una oposició per a segona especialitat, dient-li:
-Has de tenir seguretat o semblar que la tens, pensa que tu en saps més que no pas el tribunal…

Gran veritat. No importa que no sàpigues però que no se n'adonin. El dubte, la contradicció, tan humans, no venen, estan mal vistos. Hi ha matèries en les quals no es pot fer trampa, com per exemple l’anglès, la música. Fins i tot l’esport, perquè ja veieu quin soroll provoca el fracàs futbolístic i quina disbauxa eufòrica l'èxit i la golejada. Aquí si, que tothom demana el cap del Bautista quan van mal dades. Però hi ha un munt de suposades teories pedagògiques que no serveixen, a la pràctica, per a res, i que cal esquitxar de noms diversos per quedar bé: Ausubel, Bruner, Vigotsky… Barroquisme pedagògic, vaja. El fet és que tots els àmbits professionals s’amaren i farceixen d’aquest tipus de coses, que serveixen per definir la moda, l’art, la cuina. Escoltava per ràdio fa poc una dissenyadora d’aquestes del pa amb mantega explicant de forma absolutament barroca a quina mena de dona dirigia els seus dissenys, tot fum, és clar. La moda, avui, té un gran component barroc. Però és que després vaig veure per la tele una cuinera micheliniana fent volar coloms comestibles amb tota una mena de teories sobre la seva missió a la terra com a professional dels fogons. I pensar que guanyen moltes més peles que no pas jo!!! Els menus barcelonins que s'ofereixen a moltes cafeteries barcelonines a bon preu, al migdia, i dels quals s'aprofiten iaies i paletes venen encapçalats darrerament, moltes vegades com a menú executiu. Qualsevol pis modest i caríssim és d'alt estanding. I després direm que el nom no fa la cosa i que la rosa seria una rosa encara que l'anomenessin d'una altra manera.

Per renovar el carnet de conduir et demanen unes revisions també barroques, perquè no comporten pràctica. Per a d’altres professions i activitats, ni tan sols això, ni mestres ni metges ni arquitectes ni gairebé ningú no ha de revalidar res, en tot cas fer màsters i postgraus, una mica cars, per engreixar currículum. I moltes vegades el valor, en aquestes coses, el dóna el preu i no pas el coneixement que s’assoleix, doncs ni màsters ni postgraus són el que havien estat, per cert. Les històries del retaule de Cervantes o de l’emperador que anava despullat però de qui tothom lloava el vestit són ben gràfiques i conegudes, i em fan pensar en si aquests fets, capteniments i dèries, que jo crec fruit del nostre temps, no han estat sempre vigents. Em ve al cap, per exemple, l’estudiant de Baroja que té un gran desengany en assistir a les classes d’una suposada eminència doctoral i trobar-se amb una gran frivolitat i buidor acadèmiques. Es clar que també es diu que el fragment literari ve motivat pel ressentiment de don Pio pel suspensos que li havia etzibat el catedràtic… Home só i és humana ma mesura.


Fa molts anys, un professor de l’institut on jo anava als vespres feia broma sobre la teoria vigent en els programes, segons la qual en acabar el batxillerat d’aleshores s’havia de poder tenir una conversa culta en francès. Però, reia, si ni tan sols no es podia tenir una conversa culta en castellà, en acabar el batxillerat! Avui ja no sabem ni què és, una conversa culta, perquè la brillantor tertuliana ha bandejat la profunditat expositiva. Fa poc parlava dels powers points. M’explicava ahir un conegut que en una conferència de nivell universitari se’n va anar la llum i la ponent, que seguia el power point habitual, ja no va saber què dir sobre el tema, que era el seu, del qual viu i pel qual cobra.

Quan falla el corrent elèctric i ens quedem a les fosques, la realitat treu el nas amb tot el seu esplendor ombrívol. Per això és tan important, per a la convivència pacífica, que hi hagi suficient energia per fer anar bombetes, ordinadors i aires condicionats. Pa, circ, i energia. És clar que l’aparença no és només culpa de la cultura car la natura ens enganya també i, per tant, podem dir que té tendència al barroquisme, i ja aquesta reflexió és feian barrocs canònics com els germans Argensola, en meditar sobre la falsa bellesa d’una dama amb prou diners per poder semblar bonica encara que no ho fos: pues ese cielo azul que todos vemos, no es cielo ni es azul, ¡Lástima grande que no sea verdad tanta belleza!

Un exemple barroc: Vaig anar ahir a les mines de Gavà amb una colla. Hi havia anat fa anys i havia baixat a la mina real amb una certa emoció, eren, encara, poc conegudes i visitades i no hi havia muntat l’edifici que les protegeix. Ara es visita una rèplica i es poden contemplar, a peu dret i una mica encongits, doncs l’espai es petit, uns vídeos amb una mena de fantasmals hologrames. Per baixar a la rèplica et fan posar, fins i tot un casc.

Un altre exemple: Surto del tren per un nou ascensor. Una d’aquestes veus fantasmals que ens aconsellen, ordenen i informen per tot arreu, fa: tancant portes, cerrando puertas, clousindedoar, i al cap d’un moment, és clar, obrint portes, abriendo puertas, opindedoar. Això ho repeteix hi hagi o no gent a l’ascensor, si cal. Fan falta els tres idiomes? Provocaria una revolució endegar el missatge només en castellà, en català o en anglès? Provocaria accidents que no es digués res, com abans, i que es confiés en la intuïció dels usuaris? Surrealisme barroc?

Passar fred a l’estiu i calor a l’hivern gràcies a la tècnica pertany a aquesta cultura del present de que tot sembli el que no és i com que no podem estar rondinat sempre, ens hi adaptarem, encara que ens facin patir amb les finestres tancades hermèticament fins que canviïn les tendències ètiques, estètiques, polítiques, higièniques, àdhuc sanitàries. Que tot arriba i si no plou, ja plourà. A més, al capdavall, el barroc va ser l’art de la contrareforma i a causa de nombrosos indicis i esdeveniments diversos crec que estem vivint també una contrareforma encara que, ‘aparentment’, els dogmes ja no siguin obligatoris.
Fotografia: Pere Borràs