21.10.08

Fragilitats humanes




A Caixa Fòrum fan una exposició sobre Alfons Mucha, extensa i molt interessant. Les exposicions en aquest espai tenen, per a mi, molts avantatges: són a prop de casa i són gratuïtes. Aquestes característiques i la seva durada fan que sovint hi vagi més d’una vegada, com crec que em passarà amb aquesta. He de dir que, malgrat haver vist reproduccions de cartells del pintor, no sabia pràcticament qui era fins que l’exposició i la seva propaganda me l’han fet conèixer. Encara que ara el Modernisme, amb les seves variants diverses, sembli indiscutible artísticament, va haver-hi un temps en el qual es va considerar un art passat de moda, decadent i farragós. Mucha deu a l’entusiasme d’un fill la seva reinvindicació i valoració, també va patir un cert menyspreu durant una època. A casa nostra, molta obra modernista es va destruir o oblidar, però ara turísticament resulta molt rendible. Ara no enderroquem els espais modernistes però els omplim de gent sorollosa i els explotem i reconvertim segons convé a l’economia, vegis l’ampliació del Palau i la mona de pasqua en la qual s’està convertint la Sagrada Família. Al capdavall, els modernistes també van guanyar-se la vida de moltes maneres.

Els anys ens tornen conservadors i les tendències estètiques són variables, subjectives i lligades a allò que ens prediquen les patums del moment. Tot és relatiu i res no és veritat, o així m’ho sembla des de la distància dels anys. L’amic Saragatona em responia a un comentari dient que titllar els seixanta anys de vellesa era esnob. Bé, em permetré ser una vella esnob, doncs, i de vellesa prematura, segons com es miri. Avui no es pot ser vell, es passa directament de la tercera edat al tanatori. Evidentment, al seixanta, però, ja ets una mica antiga.

El cas és que no volia parlar d’art, ni d’edat, ni de canvis, sinó continuar el tema d’ahir sobre els molts tòpics que ens encalcen i que també, segons com, ajuden a viure. Un d’ells és la lectura de la història en clau evolutiva-progressiva, anem a millor, creu molta gent, malgrat que pel camí fem ensopegades doloroses. Per demostrar-me això, algunes persones m’han comentat ‘jo estic molt millor ara que no pas abans’, ‘Espanya ha evolucionat, no comparis’, coses així. Tot ho mesurem des de l’experiència individual i propera. Per això neguiteja sospitar que els nostres fills puguin a arribar a estar pitjor que nosaltres quan el fet és que amb molt menys del que hem assolit passaríem amb gran dignitat, certament. Vivim en el nostre raconet, ell és el nostre univers i, per més que ens hi esforcem, llevat de determinats moments de propagandes polítiques oportunistes, no hi veiem més enllà del nostre nas. ‘Ja em faré el meu raconet’ diu un personatge de Sartre a un altre, militant d'esquerres convençut, que se li esvera, perquè aquell raconet comporta ignorar el context del nazisme. Sartre es va fer, per cert, el seu raconet durant l’ocupació, encara que després prediqués i pontifiqués sobre les bondats del comunisme i amagués informacions sobre l’estalinisme per tal de no destorbar els obrers en la seva lluita.

El pintor Mucha va tenir una bona vida, va treballar, va pintar, va dedicar-se a la publicitat. Devia viure amb passió la independència del seu país després de la primera guerra mundial i va endegar una mena d’obra magna i èpica sobre els eslaus, molt allunyada de les seves dames entre lliris o de les seves joies excessives. Però, ai, no el van deixar morir en pau. La Gestapo el va anar a buscar, vell i malalt, no cal ni pensar quins dies devia passar empresonat amb aquella gent, i va morir després, suposo que amargat i inquiet davant d’un món que s’esberlava per tot arreu i que no semblava pas millorar, ans al contrari. Morir quan tot s’ensorra deu ser immensament tràgic. Tan sols si hagués viscut uns anys menys s’hauria estalviat l’arribada del nazisme. La sort compta molt, en la vida i en la mort de cadascú.

Mucha m’ha fet tornar a pensar en un dels ‘nostres’, Apeles Mestres, polifacètic, immens, poc reeditat, una mica oblidat. És, gairebé, un contemporani de Mucha, per cert, i també va tenir una vida raonablement bona, en aquella entranyable casa rural d’una Barcelona que ja estava condemanda a l’excés i després al Passatge Permanyer, amb els seus amics, la seva esposa, les seves tertúlies, els seus gats i les seves hortènsies. Un poema escrit en un context com el de la primera guerra mundial va arribar a ser una mena d’himne republicà, ‘no passaran’, hem cantat sovint Mestres sense ser conscients que les lletres de les cançons eren seves, Dalt de la Jungfrau, vora del cel blaaau... A casa nostra hauríem d’estar dedicant, un dia sí i un altre també, exposicions, homenatges i reedicions a tots aquells personatges extraordinaris, Rusiñol, Apeles Mestres, Feliu Elies... N’hi ha tants! Però ser bo en moltes coses no es perdona i badem davant de la producció dels estrangers redescoberts mentre oblidem o ignorem tantes coses properes de la nostra cultureta. Mestres va tenir sort, el destí va ser pietós amb ell i va morir l’any 1936, quan tot, malgrat la situació difícil, semblava encara possible. La seva obra s’estava revaloritzant, ja que això dels alts i baixos artístics no és cosa del present, però els fets del moment van propiciar que pràcticament no es parlés de la seva mort als diaris i que un homenatge previst no es realitzés. Moltes de les seves poesies no es troben avui, si no és a biblioteques, i encara. Comparteixo la seva aversió a la ela geminada, i em sap greu que s’insisteixi en escriure el seu nom com ell no el va escriure mai. Apeles és un nom estrany actualment però era freqüent i popular en èpoques passades, com tants d’altres, perquè això dels noms també és subjectiu i lligat a modes. La Catalunya d’aquells anys ens mostra una cara amable i excitant, de poetes, pintors, fabricants i artistes i una altra de tràgica i desgavellada, de misèria i rauxa, atemptats i foscors. Les diferències socials eren immenses, però avui, a nivell global, encara ho són tant o més. Des dels nostres racons confortables sovint no hi pensem, altrament ens amargaríem la vida, és clar. I, a més, hi podem fer alguna cosa? Jo crec que no, que la bona voluntat individual no és suficient per canviar el món i que desconeixem les forces que mouen els vents polítics, les tragèdies col·lectives o individuals, que sovint han estat imprevisibles, encara que després, des del present, a toro pasado, els cerquem explicacions raonables. Estic preparant una xerrada sobre la Setmana Tràgica i el tema em porta en meditar en tot això i en moltes coses més, però de moment ho deixò aquí.


11 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Mucha té moltes facetes. A mi m'interessa especialment la fotogràfica.
Respecte a la importància vital dels prejudicis, efectivament. Alguna cosa sabem els que tenim una edat de les mentides piadoses.
És sempre un plaer passar per casa teva.

Júlia ha dit...

Efectivament, Gregorio, tens raó, i molts d'aquells artistes de l'època van tenir també moltes facetes: pintura, dibuix, teatre, poesia, fotografia, fins i tot cinema... i sovint van ser bons en més d'una cosa. De vegades sembla que això els hagi perjudicat, fins i tot, perquè se suposa que l'excés no porta a la qualitat quan sovint aquest excés va lligat a una gran capacitat de treball. Hi ha massa gent excesivament valorada que ha fet poca cosa i malament.

rebaixes ha dit...

De nou us felicito i una altra lliço de la meva mestra i educadora particular a Blogger.No és cap burla, ans al contrari un enaltiment.Clar que quan vinc ja vinc amb temps suficient. Anton.

miquel ha dit...

Potser d'Apel·les (ai, Apeles) Mestres el que menys m'interessa és la poesia, encara el motiu deu ser que n'he llegida poca o en mal moment.
Com tu dius, les diferències actuals, globalment, són ara importants, és clar que també en tenim més coneixement. Quant al concepte de progrés, hi ha molts matisos, alguns difícils de valorar o d'establir: material, cultural, moral. Tinc la sensació que els progressos sempre són, al menys en alguns camps, cíclics.

(És veritat que actualment tenim pocs Apel·les, però deixa'm recordar-ne dos de famosos:Apel·les Carod (no sé si té bloc) i el pare Apeles (Santolària), un blog del qual -ell en diu blog- corre per la xarxa: http://apeles.blogspot.com/

Galderich ha dit...

Felicitats pel comentari a partir de l'exposició Mucha i la reivindicació d'Apeles Mestres. Algun dia haurem de reivindicar tots els nostres oblidats i fer-ne reedincions ben fetes.

Júlia ha dit...

Hola, Pere,
sobre la poesia de Mestres, penso que precisament n'hi ha poca que sigui 'trobable' actualment, i sovint ens ensopeguem amb coses fluixetes, però pel que fa a les lletres de tantes cançons com cantem que ell va escriure, n'hi ha d'encisadores.

No sé si els canvis són cíclics, jo més aviat diria que són imprevisibles i caòtics, la veritat. De fet, si sóc sincera, haver nascut en aquests temps i aquí, tenir rentadora, menjar cada dia, no passar fred i no haver passat cap guerra -per ara- de forma directa ja és un gran privilegi vital.

Ja vaig pensar en aquests dos Apel·les o Apeles però no els vaig voler mencionar per greuge comparatiu.

Així que té blog i tot. Quin personatge més curiós.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Galderich, de vegades de tant en tant es fa alguna cosa i després els tornem a oblidar, ai.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Vegila, si reclames atenció als autors de la nostra cultureta, et posaran al calaix dels barretinaires i xiruqueros, que aquí tot va per calaixets. S'ha de ser "international", dona.
Subscric, sencer el teu article.

Salutacions

Deric ha dit...

la qualitat de vida s'ha allargat tant que dir-se vella als 60 ja no es pot fer. La meva mare en té 72 i no la considero ni la veig gens vella, una mica antiga com dius tu, sí, vella no.

Júlia ha dit...

Deric, el problema està en el contingut que actualment volem donar al mot 'vella', mot que no té perquè ser pejoratiu quan en d'altres temps no ho ha estat. Jo reivindico el mot, no cal buscar pedaços, terceres edats, madureses allargades i d'altres galindaines.

El que és segur és que als 60 ja no ets 'jove', encara que hi ha qui diu que els seixanta són l'adolescència de la vellesa.

Tot plegat em recorda quan el senyor Fraga deia 'a la huelga la llamaremos 'huelga'', som en una societat en la qual es busquen tota mena d'eufemismes per no dir les coses pels seus noms originals.

Júlia ha dit...

Deric, el problema està en el contingut que actualment volem donar al mot 'vella', mot que no té perquè ser pejoratiu quan en d'altres temps no ho ha estat. Jo reivindico el mot, no cal buscar pedaços, terceres edats, madureses allargades i d'altres galindaines.

El que és segur és que als 60 ja no ets 'jove', encara que hi ha qui diu que els seixanta són l'adolescència de la vellesa.

Tot plegat em recorda quan el senyor Fraga deia 'a la huelga la llamaremos 'huelga'', som en una societat en la qual es busquen tota mena d'eufemismes per no dir les coses pels seus noms originals.