Quatre anys menys un dia

Aquests dies, concretament el 14 d’octubre, vaig començar a blogejar, fa quatre anys, el 2004, en aquell espai mític del blocat. Va ser una llàstima que no es poguessin oferir les prestacions del principi més endavant, quan ja s’havia format una mena de penya d’escriptors afeccionats i de coneguts blocateros.

Al principi vaig intentar muntar blogs especialitzats, en aquella època deien que els havíem de titllar de dips, després de bitàcoles, ara de blocs amb ‘c’, tot per no dir les coses pel seu nom, sempre ens perd l’estètica, als catalans, que ja ho deia Unamuno.

Al capdavall he mantingut La Panxa del Bou, encara que al blogger, he tornat a obrir El balcó al Poble-sec, per fidelitat a la petita pàtria, n’he endegat un en castellà, que havia començat amb la intenció de traduir textos literaris i ha acabat per ser també un poti-poti i he reconvertit el de la bibliotecària en blog poètic, per ara, a més de coordinar el d’història del Grup 99 i haver participat en el de la Tertúlia, avui una mica abaltit. Pel camí he perdut la meva vedette i un de literatura-literatura que vaig batejar amb el nom, vulgaríssim i tronat, de Vida i literatura.

De fet, el més actualitzat és aquest, La Panxa del Bou, que ja no és literari ni res, tan sols una mena de calaix de sastre, de garbuix d’escrits sobre coses molt diverses: records, evocacions, opinió, llibres, cinema... La veritat és que vaig caure en el parany de posar-hi un comptador i tot, sóc humana. No he rebut premis, llevat dels casolans i espontanis, ni estic al top manta aquest de la blogueria ni he estat capaç d’escriure posts més curtets, com s’aconsellava fa temps.

Al llarg d’aquest temps he vist molta gent obrir i tancar els seus espais, he acabat per fer un nombre limitat de visites, amb poques novetats, sobre tot perquè el temps no dóna per a tant passeig cibernètic. Ara que han lliurat els premis aquests he llegit que se n’hi van apuntar més de cinc-cents, jo també m’hi apunto a aquestes coses, són com un joc, una loteria, ja vaig parlar del que pensava dels premis de tota mena, cosa que no vol dir que hi deixi de jugar, és clar. Si toca, mira, molt bé. És clar que amb aquestes multituds, cada vegada serà més difícil, he, he.

Hi ha molts blogs excel·lents, que visito quan puc i que mereixen molts premis i que potser mai no seran premiats. El millor premi, al capdavall, és passar-ho bé, conèixer gent agradable, llegir i escriure, sense cap condició i sense fer cas dels pontífex i experts que van sorgint a l’entorn d’aquest ‘fenòmen’, que ni és fenòmen ni és res més que curiositat i ganes de xerrar, al capdavall, al menys per a una gran majoria de bones persones sense aspiracions transcendents.

M’agraden els blogs participatius, és molt remarcable, per exemple, el que s’ha endegat amb el blog Transformacions, per exemple, on ha participat tanta gent i que mereixeria un més gran ressò mediàtic, em sembla. I més enllà d’aquest que és col·lectiu i obert, no vull mencionar-ne cap més, doncs em deixaria molta gent al tinter; ni tan sols la llista de l’esquerra, que no tinc actualitzada, és justa ni completa, pel que fa a les meves preferències, sobre tot perquè la qüestió tècnica em sobrepassa i m’avorreix.

Encara no entenc els qui no volen comentaris, per a mi és el millor, que algú em posi quatre coses, però també entenc els visitants silenciosos que no saben què posar. Personalment, crec que moltes coses de les que faig les faig per poder xerrar i fer tertúlia, que, de totes les meves aficions, és la més gran i sòlida. Xerrar per escrit també és xerrar i els emails i els blogs han estat un gran invent, un invent magnífic.

He mirat el primer post que conservo –n’he esborrat alguns- i m’adono que el vaig dedicar a Armand Matias Guiu, el guionista del Tambor, que havia mort feia poc. La vida és un blog, una novel·la, on cada dia escrivim alguna cosa, millor o pitjor, més llarga o més curta, però per a tots, inevitablement, arriba el dia del tancament definitiu. Per això no m'agrada que la gent tanqui blogs, no m'agraden els canvis i cada dia menys, malgrat que la vida és canvi i, també, ai, transformació.