12.10.08

Quatre anys menys un dia

Aquests dies, concretament el 14 d’octubre, vaig començar a blogejar, fa quatre anys, el 2004, en aquell espai mític del blocat. Va ser una llàstima que no es poguessin oferir les prestacions del principi més endavant, quan ja s’havia format una mena de penya d’escriptors afeccionats i de coneguts blocateros.

Al principi vaig intentar muntar blogs especialitzats, en aquella època deien que els havíem de titllar de dips, després de bitàcoles, ara de blocs amb ‘c’, tot per no dir les coses pel seu nom, sempre ens perd l’estètica, als catalans, que ja ho deia Unamuno.

Al capdavall he mantingut La Panxa del Bou, encara que al blogger, he tornat a obrir El balcó al Poble-sec, per fidelitat a la petita pàtria, n’he endegat un en castellà, que havia començat amb la intenció de traduir textos literaris i ha acabat per ser també un poti-poti i he reconvertit el de la bibliotecària en blog poètic, per ara, a més de coordinar el d’història del Grup 99 i haver participat en el de la Tertúlia, avui una mica abaltit. Pel camí he perdut la meva vedette i un de literatura-literatura que vaig batejar amb el nom, vulgaríssim i tronat, de Vida i literatura.

De fet, el més actualitzat és aquest, La Panxa del Bou, que ja no és literari ni res, tan sols una mena de calaix de sastre, de garbuix d’escrits sobre coses molt diverses: records, evocacions, opinió, llibres, cinema... La veritat és que vaig caure en el parany de posar-hi un comptador i tot, sóc humana. No he rebut premis, llevat dels casolans i espontanis, ni estic al top manta aquest de la blogueria ni he estat capaç d’escriure posts més curtets, com s’aconsellava fa temps.

Al llarg d’aquest temps he vist molta gent obrir i tancar els seus espais, he acabat per fer un nombre limitat de visites, amb poques novetats, sobre tot perquè el temps no dóna per a tant passeig cibernètic. Ara que han lliurat els premis aquests he llegit que se n’hi van apuntar més de cinc-cents, jo també m’hi apunto a aquestes coses, són com un joc, una loteria, ja vaig parlar del que pensava dels premis de tota mena, cosa que no vol dir que hi deixi de jugar, és clar. Si toca, mira, molt bé. És clar que amb aquestes multituds, cada vegada serà més difícil, he, he.

Hi ha molts blogs excel·lents, que visito quan puc i que mereixen molts premis i que potser mai no seran premiats. El millor premi, al capdavall, és passar-ho bé, conèixer gent agradable, llegir i escriure, sense cap condició i sense fer cas dels pontífex i experts que van sorgint a l’entorn d’aquest ‘fenòmen’, que ni és fenòmen ni és res més que curiositat i ganes de xerrar, al capdavall, al menys per a una gran majoria de bones persones sense aspiracions transcendents.

M’agraden els blogs participatiu
s, és molt remarcable, per exemple, el que s’ha endegat amb el blog Transformacions, per exemple, on ha participat tanta gent i que mereixeria un més gran ressò mediàtic, em sembla. I més enllà d’aquest que és col·lectiu i obert, no vull mencionar-ne cap més, doncs em deixaria molta gent al tinter; ni tan sols la llista de l’esquerra, que no tinc actualitzada, és justa ni completa, pel que fa a les meves preferències, sobre tot perquè la qüestió tècnica em sobrepassa i m’avorreix.

Encara no entenc els qui no volen comentaris, per a mi és el millor, que algú em posi quatre coses, però també entenc els visitants silenciosos que no saben què posar. Personalment, crec que moltes coses de les que faig les faig per poder xerrar i fer tertúlia, que, de totes les meves aficions, és la més gran i sòlida. Xerrar per escrit també és xerrar i els emails i els blogs han estat un gran invent, un invent magnífic.

He mirat el primer post que conservo –n’he esborrat alguns- i m’adono que el vaig dedicar a Armand Matias Guiu, el guionista del Tambor, que havia mort feia poc. La vida és un blog, una novel·la, on cada dia escrivim alguna cosa, millor o pitjor, més llarga o més curta, però per a tots, inevitablement, arriba el dia del tancament definitiu. Per això no m'agrada que la gent tanqui blogs, no m'agraden els canvis i cada dia menys, malgrat que la vida és canvi i, també, ai, transformació.


28 comentaris:

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Moltíssimes felicitats, Júlia.

Els premis no són pas sempre reflex de la realitat ni de res més que allò que volen ser: un premi determinat, en un moment determinat per una actuació determinada.

El millor premi és l'escalf diari dels lectors i, com bé dius, els comentaris que ens deixen.

No deixar indiferents els qui vénen a parar des de molt diverses bandes als nostres blogs.

Xurri ha dit...

Sóc una d'aquestes lectores que no deixem petja, sigui per mandra, sigui per silenci o pura introspecció, però ja que avui estem recopilatoris, aprofito per felicitar-te els quatre anys i els escrits, que m'agraden.
És veritat que una bona part de la gràcia dels blogs ès la de fer una mica de tertúlia, i es troba a faltar una mica d'aquella empenta inicial que hi havia fa uns anys, quan semblava que l'univers era més petit, més nou, i tothom deia la seva. Ara estem més callats, i ens dosifiquem més a l'hora de comentar. I tot i que sembla que amputar els comentaris a un blog li treu bona part de la seva gràcia, té el seu punt - jo ara en tinc dos que no n'accepten, de comentaris, i un que l'he barrat perque ningú no el pugui llegir - són experiments, vull veure si això m'afecta d'alguna manera les ganes d'escriure, el que hi dic i el com. En fi, no vull fer-te un post dins el post. Potser és que vull compensar tants cops que passo i callo. Felicitats de nou. M'agrada com escius. I punt.

Anònim ha dit...

uff! quantes coses he de dir i no se per on començar. Vaig treballar amb l'Armand Matias Guiu, a Lecturas. Ell s'encarregava de la secció musical, recomanar discs, etc. Quan vaig saber que era el guionista de Tambor vaig quedar fascinat. Deixa'm dir que sempre m'ha semblat literari aquest blog. I que els posts, no curtets, podran no ser comercials, però ens es igual, oi que si? També, que t'utilitzo moltes vegades per millorar el meu lèxic, tan irregular i pobre en molts aspectes. No en tots. Res, per molts anys, d'un que, ja ho saps, et segueix des del Balcó del Poble Sec. També vaig començar al blocat, i hi tinc molts bons records, allà us vaig conéixer a tots, o a la majoria. Bé, em penso que és el comentari més llarg que he escrit.

miquel ha dit...

Què t'he de dir, Júlia, que tu no diguis? En el món dels blocs quatre anys és tota una vida intensa. Quina és l'esperança de vida dels blocs?
Alguns diuen que és una vida virtual; ja saps com s'equivoquen. Sabem perfectament que és una prolongació, un matís més, de la vida, perquè de vida, encara que no hi hagi temps per a tot, només n'hi ha una -bé, en alguns casos dos o tres, però no ho direm a ningú-, a més de l'eterna, que a hores d'ara vno acaba d'estar prou explicada, i no per falta d'insistència i de propagandistes.
Insinuava la xurri, i tu també, un enyorament dels temps antics. És clar, en la fulgurant vida virtual també els temps passats..., però el passat és fum i el present ja no existeix, així que feliç futur i per molts anys, ia mb totes les transformacions que calgui :-)

Júlia ha dit...

Gràcies, Víctor, els teus blogs paremiològics també mereixen premi gros, per cert, quan sigui del 'jurat' els tindré en compte, he, he.

Júlia ha dit...

Gràcies, Xurri, igualment, jo abans també posava més comentaris i ara, molt sovint, per repetir que m'ha agradat, callo discretament. De vegades també és divertit una mica de marro, és clar.

Júlia ha dit...

Hola, Manel, la gent d'aleshores, com l'Armand Matias Guiu o el G. de Blain del Taxi Key, de qui també vaig parlar en ocasió de la seva mort eren uns grans treballadors i molta gent jove ni els coneix. Veig que avui parles de l'Antoni Castejon, fa alguns dies vaig llegir algú que es queixava del poc que la tele, amb motiu de l'aniversari, ha recordat les persones que ja no hi són. Sembla que no 'queda bé' recordar massa difunts, en aquest món excessivament ràpid d'avui.

Júlia ha dit...

Pere, és que les coses, quan comencen, tenen un glamour que després perden, normalment molts d'elles moren d'èxit. Jo, que vaig ser als primers temps de la uoc, amb l'Arare, recordo amb enyorament inevitable aquells inicis. La massificació comporta aquestes coses, però així és la vida, efectivament. I el present és el que compta, perquè, de fet, no hi ha res més.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Júlia, els premis els guanyen i els perdem sempre els mateixos, deia Oliver Stone que la diferència entre l'èxit i el fracàs rau en el reconeixement en el primer dels casos, atès l'esforç és el mateix. Quan a tancar blogs, l'ùltim l'Herald de l'eixample, ens hauriem de blindar en cas que fos per abandonament no voluntari i definitiu del paisatge, i deixar les claus del nostre blog a algú conegut perquè pugués posar-hi un epitafi. Li ho vaig dir fa ja temps al Pep Ribal, un amic, i encara el tinc amb el yuyu. Quan al que dius dels teus posts, no es que siguin llargs, sóm la resta de blocaires que els fem curts.
ai! ja m'oblidava, feliç 4rt aniversari.

Anònim ha dit...

Enhorabona Júlia, 4 anys en el món blocaire amb posts constants no és gens fàcil de mantenir. Molta gent no ha estat capaç de mantenir-ho. Et seguiré llegint en les teves dèries encara que no massa vegades faig comentaris. No hi ha temps per tot.

M. Antònia ha dit...

Felicitats Júlia per complir anys tan ben complerts, em refereixo als teus escrits que m'agraden molt. Si no et comento res és que la majoria de les vegades estic d'acord en les teva manera de pensar. A vegades voldria dir quelcom, però no tinc massa temps i em retiro, però avui sí perque el 14 farà cinc anys el meu net més petit. Quina casualitat!

Anònim ha dit...

Felicitats Júlia!!!

Una abraçada, &;D

Júlia ha dit...

Francesc, doncs té molta raó, l'Stone. Esperem que els nostres blogs en tinguin per a molts anys i panys, encara, quan la vegi venir ja et faré una còpia de les claus per això de l'epitafi, he, he.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Gràcies, Ricard. Espero que l'inici de curs hagi anat molt bé!

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Gràcies, Maria Antònia i felicitats per la part que et toca, quina enveja iaiera!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, Jaka!!!

Anònim ha dit...

Hola Júlia

Jo sóc també una d’aquestes visitants que poques vegades deixen comentaris i en el meu cas, per por de no fer-los prou bons. Et llegeixo fa temps i gaudeixo del teu treball en silenci. Avui m’has fet sortir del cau perquè has dit coses que m’han agradat molt i sobretot per felicitar-te per la feina de tants anys.

Núria

Xiruquero-kumbaià ha dit...

M'afegeixo a les felicitacions per aquests anys de blocaire -amb cé- i per la feina feta.
Penso seguir amb les meves visites inconstants a la Panxa del Bou i els comentaris escadussers.
Salutacions

el llibreter ha dit...

Deixo pocs comentaris, és cert, i sort que ens entens als visitants silenciosos, però no em puc estar de desitjar-te que mantinguis els blogs amb la mateixa saviesa de sempre.


Salutacions cordials.

Júlia ha dit...

Gràcies Núria, Xiruquero i Llibreter, espero que em continueu visitant, és un honor.

__ ha dit...

A mi me parece intersantísimo, Júlia, y mucho más vanguardista y moderno que muchas cosas que leo por la blogosfera.

Me gustaría que los Caracteres Ocultos tuvieran la misma vida que la Panxa, y te agradezco el esfuerzo. Disfruto a mi manera de tus palabras, las colorees como las colorees.

Y te felicito y te tengo en mi corazón, estés donde estés.

Gracias y besos de Ignacio

Marali ha dit...

Hola Júlia;

Felicitats pels 4 anys de blocatera. Els teus escrits són llargs però no cansen ni aburreixen, és una delicia llegirte. No acostumo a deixarte un comentari cada vegada que em passejo per la panxa del bou, però m'agrada dir de tant en tan que m'agrada molt el que escrius.

I tens raó, per mi també és així, escriure al bloc és com fer petar la xerrada i a qui no li agrada?

Deric ha dit...

Moltes felicitats! La veritat és que costa tirar endavant un blog, es necessita molt de temps, hores i dedicació, més de les que la gent es pensa, però és com una droga, encara que vulguis no pots deixar-ho. Jo també faré 4 anys blogguers el proper 1 de novembre i el meu primer post era sobre les fires de girona.

Júlia ha dit...

Gracias, Ignacio, tengo los otros blogs algo abandonados, a ver si los animo un poco.

Júlia ha dit...

Hola, Marali, gràcies pels comentaris i continuarem fent tertúlia per molts anys!

Júlia ha dit...

Gràcies Deric, és que tu també ets ja un 'clàssic'!