Evocacions samuntanes

Amb això del Facebook, carrer de moda de la ciutat virtual on vivim, de grat o per força, he retrobat una colla d’alumnes de l’escola on vaig treballar més anys, El Samontà. Les escoles de l’Hospitalet tenien, amb alguna excepció, noms remarcables, com aquest. La ciutat es dividia en la zona del samontà, de secà, i la de la marina, de regadiu, en les seves èpoques agrícoles i llunyanes.

Sempre vaig ser partidària d’escriure Samuntà, amb ‘u’ i amb aquest motiu vaig tenir algun debat filològic que sempre vaig perdre per raons diverses, entre les quals que el diccionari Alcover-Moll entra el terme amb ‘o’ i manifesta, de forma errònia, que és una paraula exclusiva del Baix Llobregat. I, és clar, entre l’opinió d’una mestra de primària i la dels savis erudits universitaris, doncs, ja se sap.

Fins i tot els experts rellisquen i amb els anys t’adones que ningú no ho pot saber tot, hi ha aquell exemple de Coromines I la xiruca I molts d’altres, pel que fa a topònims i etimologies. Precisament a la Garrotxa, a prop del poble on havia nascut el meu pare, hi havia els agregats del Samuntà de dalt i el de baix i sempre els vaig veure escrits amb ‘u’. El samontà o samuntà és, més o menys, allò que en castellà es diu somontano, la mitja muntanya, sovint amb conreus de secà. Amb els anys perds la fe en moltes coses, sobre tot en els experts que tot ho saben. Sembla mentida, de jove, com t'ho creus tot, si qui t'ho explica té autoritat, carisma, seguretat i prestigi!

Aquests noms de les escoles els havia triat, em va explicar el meu director d’aleshores, el senyor Marcè, erudit local, poeta i moltes coses més, un d’aquests personatges que la modernitat va bandejar una mica, autor de textos excel·lents sobre l’Hospitalet i la seva gent. Com diu el poema brechtià, ‘també es cantarà en els temps ombrívols’ i en els temps ombrívols es cantava, s’escrivia poesia i es feien moltes coses excel·lents, malgrat les dificultats, encara que ara es vulguin oblidar i que molta gent jove no en conegui l’existència.

Un llibre que m’encanta, una petita joia avui, que ja té uns quants anys, és el de les 25 imatges de la Història de l’Hospitalet, amb textos del senyor Marcè i dibuixos de Vallvé. Quan treballava a la ciutat, durant els primers cursos, la visita al museu municipal ens la feia aquest senyor, resultava una visita entranyable, acurada i aprofundida. Avui les visites comentades, com tot, s’han massificat i sovint les fan monitors i monitores ensinistrats de forma generalista i destralera, són visites de consum immediat i sovint els qui s'expliquen no saben més que allò que han explicat, perquè n’han de fer moltes, de visites, per guanyar-se les garrofes, i a molts llocs diferents. Es nota molt quan algú t’explica un indret i s’hi sent lligat i se l’estima i en sap mil-i-una anècdotes i detalls, per contrast amb tanta visita cultural convencional com hem de patir.

El Samontà, que molts alumnes d’origen castellà, per a la meva desesperació pedagògica deien samonta, va tancar el curs 92-93, va ser de les primeres escoles en tancar, quan havia estat de les primeres de nova creació en obrir. A prop se’n va construir una altra de molt moderna, que ja no feia falta, però que es va ‘menjar’ l’alumnat de les rodalies, del barri de Can Serra. Hi ha molta política oportunista en tots aquests temes. El fet és que no es va tenir en compte la feina feta ni res i que l’actuació de nosaltres mateixos com a col·lectiu de professors va ser lamentable, així com la intervenció sindical, cosa que sol passar en èpoques de crisi i canvi, cadascú mira la seva conveniència i en aquell moment hi havia per part de molta gent un gran interès en passar a secundària, amb els canvis en el sistema. El tancament d’escoles es va fer de forma molt hàbil, va ser un goteig amb una gran diversitat de solucions, cosa que va propiciar la manca de solidaritat i d’actuacions conjuntes. Fins i tot hi havia, en ser nosaltres dels primers afectats, qui pensava que ens la tancàvem perquè no ho fèiem prou bé, coses així. En fi, una trista, llarga i espinosa història plena de misèries diverses. Nosaltres, els funcionaris, som, però, uns privilegiats i el problema més gran va ser haver de canviar de centre, en aquella època tancaven moltes empreses i deixaven molta gent a l'atur, cal admetre-ho.


El barri de Can Serra, nom d’una gran masia que molta gent de la meva edat encara recorda i de la qual es conserven alguns xiprers i palmeres, va canviar molt, al llarg d’aquells anys i va millorar força. Hi van construir un mercat, és un barri ben situat, airejat, amb bona vista, amb algunes zones enjardinades i la gent que hi viu i ha viscut se’l sol estimar. En èpoques de lluita veïnal havia estat també emblemàtic i sorollós. En general, crec que els nois i noies que van anar a aquella escola en tenen un bon record. Avui, a l’edifici del meu cole, hi ha l’escola d’idiomes de la ciutat. El Samontà, fent honor al seu nom, es va construir en un barranc, cosa que va originar que tingués sempre molts problemes estructurals, es cercaven terrenys barats, en aquells anys del desarrollo. Aquella època, del setanta-set al noranta-tres, més o menys, ha estat molt important en la meva vida i crec que en la de molta gent, encara que en diversos aspectes suposi, també, el pas de l’entusiasme i l'utopia ingènua al desencant i el realisme, la història d’aquella escola i la seva reconversió és com una metàfora històrica, de fet. Al pati, com en alguna altra de l’Hospitalet, hi havia el bust d’un personatge imaginari, la geganta de la ciutat. No sé si encara hi és. Tenia el nas una mica esberlat, d’algun cop de pedra o de pilota, cosa que li fornia una pàtina d’antigor, talment com si de geganta hagués passat a digníssima emperadriu de l’imperi romà. El temps acostuma a millorar els monuments, en força ocasions. Amb les persones fa ben bé a l'inrevés.