Novembre a Menorca

La primera vegada que vaig fer una sortida amb amigues, més enllà de les excursions a muntanya amb la parròquia del barri, lloc emblemàtic de la meva època juvenil i moralista, va ser en una llunyana Setmana Santa, em sembla que de l’any 68. Em va engrescar una amiga que vaig fer durant allò que es deia servei social, i que incloïa cuina, economia domèstica i d’altres ensenyaments pràctics de l’època a més d’un cert vernís de política hispànica del moment. La meva nova amiga es deia Margarida Bastart. Ens vam conèixer a l’edifici de la Baixa de Sant Pere, on ara vaig a fer cursets de dibuix, i del qual aleshores, en gran part, portava el pòndol la inefable sección femenina. Em sembla que en algun llunyà post ja vaig parlar d’aquella aventi mallorquina, però l’edat em fa rodolar de forma inevitable a la repetició temàtica.

Jo tenia intenció d’estudiar magisteri, la Margarida volia fer infermeria. Eren les carreres més habituals per a les noies, es podien cursar treballant i teníem molta vida pel davant. Una vegada una mestra gran em va fer reflexionar sobre un fet que aleshores semblava evident, que avui semblaria carrincló i obsolet, i que em va resumir amb aquesta sentència: sigui mestra o qualsevol altra cosa, la senyora de don Josep serà donya Josefina i la dona del Pepet, la Pepeta. O sigui, que el que calia era intentar trobar un don Josep ben peixat i deixar-se d’estudis massa ambiciosos, inútils, i que abocaven a la solteria. Totes dues, la Margarida i jo, treballàvem aleshores en empreses grans i sòlides de l’època, avui records boirosos del desenvolupament i la seva empenta. El cas és que amb ella i dues amigues més vam anar a Menorca en aquella llunyana Setmana Santa, era la primera vegada que agafàvem l’avió, per acabar de fer emocionant aquella escapada agosarada, comptant amb el fet que els pares i mares eren molt reacis a fornir permisos de viatge a les filles per merèixer. Aquells avions avui es considerarien arqueologia dels transports i les comunicacions, eren molt sorollosos i ja, em sembla, una mica atrotinats. En aquella època un passeig barceloní de diumenge consistia en anar a fer el vermut a l’aeroport i veure com s’envolaven els escassos artefactes en actiu. Cal dir que no et feien fer aquestes bestieses d’ara, treure’t cenyidors i gairebé les cotilles, i passar per un detector de nosequè que sempre xiula. Per cert, al meu marit el van palpar i tot però a mi només em van passar una mena de raspall electrònic a distància. Considerant que gairebé tots i totes eren imsersats i que suposo que ens tenen fixats per totes bandes, les mides em semblen exagerades i ingènues, perquè, al capdavall, quan han posat la bomba més grossa i destructiva del país ha estat en un tren de rodalies i no ens radiografien pas tant quan agafem els ferrocarrils de la Generalitat ni el metro, altrament cada dia col·lapsarien el servei.

Va ser aquella del seixanta-vuit una primavera mítica, freda i lluminosa. A Menorca, un company de feina de la Margarida ens va portar a visitar talaiots, navetes i indrets típics, com ara una cova arranjada de forma moderna, un d’aquells cataus que cantava en Barbat, un lloc petit, tot ple de fum, amb molta gent i poca llum. Nosaltres teníem tot just vint anys i ell vint-i-sis o vint-i-set i bigoti i jo el veia immensament gran, en aquella època en la qual els nois que havien fet la mili ja eren, deia la gent, uns homes. Ens va explicar coses molt interessants sobre la cultura talaiòtica, les investigacions que es feien, era d’allà i ho coneixia tot molt i molt bé. A l’hotel vam conèixer uns altres tres nois de la nostra edat que havien llogat un sis-cents, en el qual ens ficàvem set o vuit persones i miraculosament no ens vam clavar cap estarracada. Els pares d’aleshores, malgrat prendre tantes mides preventives per tal de controlar el nostre capteniment, sobre tot sexual, no s’assabentaven massa de les imprudències a les quals l’edat ens abocava. El fantasma de la tragèdia paternal, per a ells, era el d’una filla soltera embarassada, ja veieu com han evolucionat els costums morals. Vam acabar les vacances amb una ballada a les Coves d’en Xoroi una mica nostàlgica perquè a ningú li feia cas la persona esperada, com sol passar amb tants amors juvenils de vacances. La lluna plena de Setmana Santa es reflectia en el mar i recordo que una de les cançons que amb més insistència tocaven era aquella del Funeral del Labrador, no sé si en la seva versió original de Barbara y Dick o en la més casolana dels Tres Sudamericanos.

Vaig anar doncs a Menorca en la primavera de la meva vida i hi he tornat aquests dies, coincidint la tardor estacional amb la meva inevitable tardor vital, i en el primer viatge de pensionista que faig, estranya metàfora, en la qual hauria de meditar a bastament. Menorca al novembre, amb l’Imserso, per primera vegada, ja que tot arriba, àdhuc la jubilació. Un món de tants com hi ha en el nostre, de gent gran, de mayores, de la tercera edat, ja que està prohibit dir vella, així que manllevo uns dels eufemismes habituals per fer referència a aquesta etapa de futur limitat, que tan alegre i eufòrica ens promet la propaganda, si fas exercici, dieta i el que manin els qui manen, que cada dia decideixen més i més sobre la nostra intimitat. També hi ha lluna plena enguany, amagada rere les boires i els núvols de tardor. Com que som novells en això dels viatges econòmics i el Mundosènior (una altra bonica parida semàntica) el meu marit i jo, som dels més jovenets, cosa que sempre fa il·lusió. Imagino que el fantasma d’algun sènior megalític ens deu contemplar amb una certa enveja, des del seu talaiot incombustible. Vaig tornar a Menorca cinc anys després, al principi de casada, l’estiu del 73, i vaig fer estada a uns amenaçadors hotels immensos de Son Bou, amb el personal descontent perquè no cobrava, cosa que els empenyia a fer trapelleries com ara entrar a netejar les habitacions encara que poséssim el rètol de ‘no molestin’, cosa que en època d’aparellament juvenil, àdhuc beneït per la institucions canòniques, no fa gens de gràcia, o beure’s el vi del dinar que deixàvem d’un àpat per a l’altre. Per sort i per responsabilitat dels menorquins i menorquines, l’illa va aturar aquells intents i ha esdevingut un exemple de respecte al medi ambient i de capteniment seriós i sostenible, com diuen ara, horrible paraula per cert que em recorda el temps en els quals els sostenidors eren sostens. Menorca en novembre, boirosa i ventilada, resisteix amb coratge l’empenta destructiva del turisme caníbal que està acabant amb tants i tants indrets, cosa que mostra la gran dignitat dels seus habitants pel que fa a aquest tema. Ai, quina il·lusió m'ha fet tornar a veure la Penya de l'Indi al mateix lloc!!!! Ara bé, fa un vent de categoria, cosa que m'evoca aquell poema de la Clementina Arderiu, passa vent, cosa sinistra, qui et pogués mai deturar... Per cert, pels camins de les amistats oblidades vaig perdre el contacte amb la Margarida i les seves amigues, que han quedat per sempre al meu àlbum de records fotogràfics, immortalitzades en blanc i negre, joves i esplèndides, treient el cap per la Naveta des Tudons.