ADÉU A L'IMSERSO

 

En tot aquest temps de la pandèmia, un temps sense final, com aquella nit de la cançó del Javier Limón, la gent que ja tenim una edat hem passat de ser actius elements d'una edat envejable a gent en risc de tocar el dos vers l'eteri no res. Avui no pots dir vell o vella, son paraules més contundents i insultants que allò de tros de quòniam. Llàstima, a mi aixo de vella m'agrada. Fa anys, una companya mestra, més gran que jo, em demostrava la suposada superioritat lingüística del català amb el so, tan diferent, de viejo, vieja, en comparació amb  vell o vella. 

Ens hem deixat entabanar amb el miratge de l'eterna joventut, aquest senyor tan ric que ara es troba esquitxat per la crònica negra nostrada n'era un gran partidari. Els anuncis televisius promocionen, encara, molts anuncis de productes parafarmacèutics destinats al consum de la franja de risc. Pomades que aconsegueixen que després de la frega puguis anar a ballar la conga, compreses per si se t'escapa el pipí ballant la conga, una mena de iogurtets anunciats per gent famosa que fan minvar el colesterol... Amb alguna excepció, molts d'aquests productes van destinats a les senyores, però tot s'encomana. Els senyors amb problemes de pròstata també han de dur, en ocasions, bolquers, però no els anuncien per la tele, els masculins. De moment.

Una altra publicitat geriàtrica és aquesta que t'aconsella fer un vitalici. Això fa una mica d'angúnia, qui no t'assegura que les entitats de crèdit no t'estossinin de forma dissimulada, amb verí rus, una vegada hagis firmat el compromis? Amb això de les teories conspiratòries n'he escoltat una que assegura que la pandèmia, entre d'altres perversos objectius, cerca eliminar una gran part de la franja de risc, de vells, vaja, i, així, reduir costos. Això ja es deia en el temps de les primeres ofertes de viatges per a iaios, fa anys, aleshores en autocar, i, per reblar el clau, alguns accidents dissortats van fornir arguments als malpensats. Una d'aquelles ofertes tenia el poètic nom de L'avi turista.

Els exemples més habituals de vellesa activa acostumen a incidir més aviat en el tema esportiu de superació que no pas en l'intel·lectual. El paradigma de tot això és la famosa abuelita mochilera de la qual, de tant en tant, fins al confinament, me n'enviaven vídeos tot sovint. Per cert, una manera de no dir vell ni vella és dir avi o avia o les seves variants entranyables de iaio i iaia. I això encara que no hagis tingut fills. Una meva tieta-àvia que va morir molt gran i no havia tingut fills s'empipava molt quan li deien iaia o abuelita. Si no he sigut mare, com puc ser iaia, protestava, amb tota la raó.

Una manera més carinyosa de dir vell o vella és dir vellet o velleta. A mi m'encanten aquells vellets de Santa Coloma, els de les galetes. Malauradament els han anat canviant el disseny i els d'ara no em fan tant  el pes. Com que un dels sacrificis preceptius, en això de la tercera edat, que ara potser ja és la quarta, amb l'augment de la longevitat, toquen al tema del menjar i el beure, no sé si no acabaran per substituir els vellets per sentències com ara les que posen en els paquets de tabac, avisant dels perills del consum de llaminadures. El sucre és l'esca del pecat, sobretot. 

De moment, ai, s'ha aturat això de l'Imserso. L'Imserso ha estat una cosa molt interessant, jo ho vaig aprofitar al principi de la jubilació, després vaig tenir una neta i me'n vaig cuidar una mica, cosa que va limitar les meves ànsies viatgeres. Ara, per cert, aquesta activitat de cuidar criatures també ens l'han limitat o prohibit. 

L'Imserso era tot un mon, hi trobaves gent de tot Espanya, cosa molt convenient per tal de limitar prejudicis en aquest temps d'incomprensions geogràfico-polítiques. Sabies que si t'agafava un patatús tenies metge a l'hotel i, si no volies voltar, cada dia organitzaven activitats i sortidetes. El menjar podia semblar una mica d'escola, però tenies molt per triar, en general. I, en tot cas, això dels dinars depenia dels cuiners de cada hotel. Nosaltres ens apuntàvem a fer estades, això de les ofertes turístiques que feien rutes no em fa el pes. A això de les rutes en deien viatges culturals, per cert. Tinc començada una novel·la amb un crim en el context de l'Imserso però, amb això de què han congelat el tema, m'he desinspirat.

Fa algun temps escoltava l'humorista cultural Juan Carlos Ortega i, pel que fa als viatges, vaig coincidir amb ell. Deia que no li agradava viatjar però després va rectificar i va dir que li agradava anar a un lloc i estar allà. A mi m'agrada estar allà i voltar per allà. Però el viatge, sobretot per a generacions que vam començar a consumir-ne, ha semblat, durant molt de temps una mena d'obligació cultural. A mi allò de si hoy es martes esto es Bèlgica no m'ha agradat mai. I sovint em ve al cap aquell famós monòleg d'en Capri, sobretot quan se suposa que viatjar et fa millor i més savi: hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa... Enguany molta gent jove ja pot viatjar força amb motiu dels estudis, una cosa que m'agradaria viure, en la propera reencarnació, seria fer un llarg Erasmus, on fos.

Amb el canvi generacional de les noves fornades de jubilats l'oferta geriàtrica s'ha fet més generosa pel que fa al tema cultural, com ara això de la universitat de l'experiència. Se suposa que son els qui tenen experiència els qui haurien d'anar a explicar coses a la resta, però no, son cursos normalets, una mica més pujats de to dels que feien abans, per a gent gran. Els jubilats hem conformat un gruix de possibles consumistes de tota mena d'ofertes culturals, tot i que això de  la cultura ningú no sap ben bé què és, malgrat que aquests dies sentim a tort i a dret un munt de suposades reivindicacions culturals, més aviat defenses de sectors professionals que la passen magre.

En resum, que ja podem dir adéu a l'Imserso, un Imserso mític, que ha esdevingut símbol de tot el que hem perdut amb la pandèmia, amb la qual podem perdre, diuen, fins i tot la vida i, a sobre, la podem perdre aïllats i solets. Però és que la vida la perdrem igualment, amb virus o amb el que sigui i, al menys, tan sols desitjaria que no m'amarguessin la que em pot quedar, encara. I és que de vell, ja se sap, no passa ningú. De vell, de persona gran amb esperit jove, d'ancià, de iaio, de besavi o del que sigui. Carpe diem versus Memento mori. Quan érem més catòlics hi havia allò de què podies anar al cel i per aixo, sobretot les senyores, tenien una tendència a la devoció activa, en les seves darreries. I dèiem allò de què la mort ens agafés confessats i que al cel ens puguéssim veure. 

A reveure, Mallorca! Cròniques Imsersates (...i 5)

Ha plogut els dos darrers dies, però no tant com per no poder sortir a fer els darrers volts per Mallorca. Sa Dragonera porta un temps tancada als visitants, a causa dels problemes amb un excés de rates negres. Així que quedarà per a una altra ocasió la visita a aquest indret amb tanta història, real i mítica.

Des de la terrassa, una vista una mica surrealista, però fins i tot amb el seu encant, sobretot pel matí i al vespre. L'indret, a l'estiu, té mala fama, però en aquesta època de l'any esdevé tranquil i acull jubilats, autòctons i forasters.

Espanta una mica llegir el que explica de Magaluf la wikipèdia. Vegis:

La temporada turística consiste en el principal motor de la economía calvianense, los meses de temporada alta, (Junio, Julio y Agosto) Magalluf está considerada en el término de Calviá y en el resto de la isla, como la Reina de la noche. A tan sólo tres kilómetros del único casino de Mallorca, esta mini urbe se convierte en un auténtico resplandor de colorosos neones, terrazas con gigantescas pantallas de televisión, atracciones y masivas cantidades de turistas deambulando. La calle más concurrida, Punta Ballena (a la que los británicos llaman The Strip), es frecuente cortarle el tráfico por la masiva asistencia de transeuntes. Por su continua e incesante fiesta y juergas nocturnas ha sido rebautizada por sus visitantes con el sobrenombre de shagaluf haciendo alusión a sus algarabías con sexo...

Com podeu imaginar, les festes imsersates de l'hotel, malgrat aquestes expectatives, eren d'allò més innocents, una mena de casa de colònies d'una certa categoria, fins i tot pel que fa als menús. Per a gaudi dels mayores es comptava amb esforçades animadores, de les quals tan sols criticaria la tendència excessiva a parlar amb diminutius. Com que el món s'està convertint a tots nivells en una gran escola, ja no m'estranya res. Potser pagaria la pena triar animadors i animadores d'edat semblant als alumnes-jubilats-jubilosos, cosa que suposaria un sobresou per a les pensions minses i faria millorar l'oferta lúdica.

I per acabar, una mica d'autenticitat, fins i tot en la parla, que, com passa pels nostres verals, la televisió local està normalitzant de forma subtil i inquietant. Per què els rètols antics de molts carrers de Palma estan en la forma dialectal mallorquina, ço és, amb l'article salat i els moderns estan en català oficial? He trobat alguna cosa per aquí.

Així és el nostre país i així són els nostres països. Sabem qui són Chavela Vargas, Joan Baez però desconeixem, en general, a Catalunya, la tasca de persones com la gran Madó Buades. I, pel que fa a això que en diuen dialectalismes, sembla que inquieta els poders diversos, àdhuc els acadèmics, que ens voldrien tots iguals i parlant un estàndard ensopit que no és d'enlloc. Tampoc de Barcelona, ep, que aquí ja hem deixat perdre totes les formes dialectals de barri a força de piconar-nos l'autoestima i fer-nos sentir fangaires irredempts. Visca el sacatapus, el saniseru i la ventanilla!!!!

A prop de Cala Llamp. Cròniques imsersates (1)

Sóc a Mallorca, aprofitant la meva situació de jubilada per tal de gaudir d'aquestes estades per a gent gran o majors, eufemisme del present per a no fer servir mots com ara vells, que amb el temps, el benestar econòmic i les nostres pròpies pors vers aquesta malaltia irreversible han esdevingut de mal gust. Les zones de turisme massiu a l'estiu aclaparen i fora de temporada entristeixen. Però també tenen, com tot, la seva pròpia poesia en un cas i l'altre. 

No havia tornat a Mallorca des del 2004, quan vaig guanyar el premi de poesia del portal jo escric. Aleshores va ser una estada curta, inesperada, talment com si m'hagués tocat la rifa. Els llocs canvien molt de pressa, com les persones, quan no hi som de forma habitual. Tinc molt bons records de tots els meus viatges aquí, cadascun en un estil diferent i, de fet, a un indret diferent, ja que mai no hem vist res per més que rumbegem d'haver viatjat a un lloc i un altre. Veiem, és clar, unes quantes coses i una gent determinada en un espai i un temps concrets, en una època de l'any precís, una fotografia instantània que ben aviat esdevé passada de moda.

El turisme exhaustiu estén les seves grapes especuladores sobre tot arreu, em temo que no hi ha remei per a la cobdicia generalitzada. Les cases s'enfilen pels turons i grans blogs d'apartaments gairebé es remullen en el mar. La darrere vegada que vaig venir es feia broma sobre la construcció de l'autopista, avui una realitat, i gent crítica amb el tema comentava que hi hauria més carretera que terreny illenc. Durant la meva joventut tot semblava culpa de la dictadura i moltes coses, evidentment, eren causades per la situació política. Els primers ajuntaments democràtics van aturar una mica els disbarats, però al cap de quatre dies tot va tornar a rodolar pel pedregar de la disbauxa constructora, com és ben sabut.

He estat avui a Andratx, els carrers del port són plens d'immobiliàries que ofereixen cases de luxe, 14, 15 milions d'euros... La més barateta, mig milió, tot explicat en alemany, alguna cosa en anglès, gairebé res en castellà ni català. Però, és clar, aquesta immigració no espanta ningú.

És impossible ser a Andratx i no recordar Baltasar Porcel, sobretot els seus primers llibres. La lluna i el Cala Llamp em va agradar molt en aquells primers seixanta, el mateix que aquells Difunts sota els ametllers en flor. Després, tot i que l'escriptor, personatge complex i controvertit però genial en molts aspectes, va conservar i millorar l'ofici, no em conveç tant, la veritat. Hi ha escriptors i també d'altres artistes diversos, pintors, cantants, que es queixen del fet que la gent els retregui que agradaven més les seves primeres obres i se n'estranyen. És quelcom que sol passar sovint, de fet qui aconsegueix fama i prestigi amb les seves produccions primerenques i als quals després ja se'ls suposa la qualitat, pateix una mena de síndrome intel·lectual que genera servitud. És allò d' agafa fama i fote't a jeure. A molts autors, quan ja guanyen fama i diners, se'ls sol notar que han de publicar a demanda comercial i trobem molts llibres mal acabats, bones idees mal travades i molts grinyols. Obliden aquests autors que van triomfar gràcies a aquells primers llibres dels quals més endavant es volen alliberar per no restar etiquetats.

Pel que fa a la relació amb els tan desitjats i poc consolidats Països Catalans, constato que cada dia som més lluny els uns dels altres, si ho comparo amb els temps de la meva adolescència i de la meva joventut. Abans la poca gent que estudiava venia sovint a Barcelona i també el servei militar dels nois establia llaços entre geografies, crec que així es van conèixer Jaume Fuster, en pau descansi, i Maria Antònia Oliver, per cert, parella que va gaudir fa anys de cert culte en el món de les lletres. Avui per trobar un llibre de les illes has d'anar a l'Espai Mallorca i encara i pel que fa a València la cosa encara és més complexa. Al Temps llegeixo una entrevista a Raimon on es plany del fet que els de Catalunya no saben què passa a València, però em temo que el plany seria absolutament reversible. 

Això de l'Imserso és tot un món, un d'aquests molts móns que són en aquest nostre, una mostra més de la compartimentació per edats de la nostra societat ben peixada. A l'hotel hi ha unes coratjoses animadores que ens parlen amb diminituis abassegadors, patim també una mena de dictadura cultural o el que sigui que transforma qualsevol iniciativa en un parvulari. Hi ha gent més jove que troba patètics el capteniment de la gent gran animada i balladora, això ha passat sempre, i en el sector d'edat madura hi ha també actituds diverses, totes comprensibles i lloables. Des del resignat seriós a l'àvia arrauxada, disposada a cremar els darrers cartutxos amb alegria, agraint al destí que la seva vida hagi pogut anar de la precarietat a l'abundància i que avui tingui a l'abast estades d'aquest tipus, a molt bon preu. Fins i tot ha generat, aquest tema, una especialitat musical:

Novembre a Menorca

La primera vegada que vaig fer una sortida amb amigues, més enllà de les excursions a muntanya amb la parròquia del barri, lloc emblemàtic de la meva època juvenil i moralista, va ser en una llunyana Setmana Santa, em sembla que de l’any 68. Em va engrescar una amiga que vaig fer durant allò que es deia servei social, i que incloïa cuina, economia domèstica i d’altres ensenyaments pràctics de l’època a més d’un cert vernís de política hispànica del moment. La meva nova amiga es deia Margarida Bastart. Ens vam conèixer a l’edifici de la Baixa de Sant Pere, on ara vaig a fer cursets de dibuix, i del qual aleshores, en gran part, portava el pòndol la inefable sección femenina. Em sembla que en algun llunyà post ja vaig parlar d’aquella aventi mallorquina, però l’edat em fa rodolar de forma inevitable a la repetició temàtica.

Jo tenia intenció d’estudiar magisteri, la Margarida volia fer infermeria. Eren les carreres més habituals per a les noies, es podien cursar treballant i teníem molta vida pel davant. Una vegada una mestra gran em va fer reflexionar sobre un fet que aleshores semblava evident, que avui semblaria carrincló i obsolet, i que em va resumir amb aquesta sentència: sigui mestra o qualsevol altra cosa, la senyora de don Josep serà donya Josefina i la dona del Pepet, la Pepeta. O sigui, que el que calia era intentar trobar un don Josep ben peixat i deixar-se d’estudis massa ambiciosos, inútils, i que abocaven a la solteria. Totes dues, la Margarida i jo, treballàvem aleshores en empreses grans i sòlides de l’època, avui records boirosos del desenvolupament i la seva empenta. El cas és que amb ella i dues amigues més vam anar a Menorca en aquella llunyana Setmana Santa, era la primera vegada que agafàvem l’avió, per acabar de fer emocionant aquella escapada agosarada, comptant amb el fet que els pares i mares eren molt reacis a fornir permisos de viatge a les filles per merèixer. Aquells avions avui es considerarien arqueologia dels transports i les comunicacions, eren molt sorollosos i ja, em sembla, una mica atrotinats. En aquella època un passeig barceloní de diumenge consistia en anar a fer el vermut a l’aeroport i veure com s’envolaven els escassos artefactes en actiu. Cal dir que no et feien fer aquestes bestieses d’ara, treure’t cenyidors i gairebé les cotilles, i passar per un detector de nosequè que sempre xiula. Per cert, al meu marit el van palpar i tot però a mi només em van passar una mena de raspall electrònic a distància. Considerant que gairebé tots i totes eren imsersats i que suposo que ens tenen fixats per totes bandes, les mides em semblen exagerades i ingènues, perquè, al capdavall, quan han posat la bomba més grossa i destructiva del país ha estat en un tren de rodalies i no ens radiografien pas tant quan agafem els ferrocarrils de la Generalitat ni el metro, altrament cada dia col·lapsarien el servei.

Va ser aquella del seixanta-vuit una primavera mítica, freda i lluminosa. A Menorca, un company de feina de la Margarida ens va portar a visitar talaiots, navetes i indrets típics, com ara una cova arranjada de forma moderna, un d’aquells cataus que cantava en Barbat, un lloc petit, tot ple de fum, amb molta gent i poca llum. Nosaltres teníem tot just vint anys i ell vint-i-sis o vint-i-set i bigoti i jo el veia immensament gran, en aquella època en la qual els nois que havien fet la mili ja eren, deia la gent, uns homes. Ens va explicar coses molt interessants sobre la cultura talaiòtica, les investigacions que es feien, era d’allà i ho coneixia tot molt i molt bé. A l’hotel vam conèixer uns altres tres nois de la nostra edat que havien llogat un sis-cents, en el qual ens ficàvem set o vuit persones i miraculosament no ens vam clavar cap estarracada. Els pares d’aleshores, malgrat prendre tantes mides preventives per tal de controlar el nostre capteniment, sobre tot sexual, no s’assabentaven massa de les imprudències a les quals l’edat ens abocava. El fantasma de la tragèdia paternal, per a ells, era el d’una filla soltera embarassada, ja veieu com han evolucionat els costums morals. Vam acabar les vacances amb una ballada a les Coves d’en Xoroi una mica nostàlgica perquè a ningú li feia cas la persona esperada, com sol passar amb tants amors juvenils de vacances. La lluna plena de Setmana Santa es reflectia en el mar i recordo que una de les cançons que amb més insistència tocaven era aquella del Funeral del Labrador, no sé si en la seva versió original de Barbara y Dick o en la més casolana dels Tres Sudamericanos.

Vaig anar doncs a Menorca en la primavera de la meva vida i hi he tornat aquests dies, coincidint la tardor estacional amb la meva inevitable tardor vital, i en el primer viatge de pensionista que faig, estranya metàfora, en la qual hauria de meditar a bastament. Menorca al novembre, amb l’Imserso, per primera vegada, ja que tot arriba, àdhuc la jubilació. Un món de tants com hi ha en el nostre, de gent gran, de mayores, de la tercera edat, ja que està prohibit dir vella, així que manllevo uns dels eufemismes habituals per fer referència a aquesta etapa de futur limitat, que tan alegre i eufòrica ens promet la propaganda, si fas exercici, dieta i el que manin els qui manen, que cada dia decideixen més i més sobre la nostra intimitat. També hi ha lluna plena enguany, amagada rere les boires i els núvols de tardor. Com que som novells en això dels viatges econòmics i el Mundosènior (una altra bonica parida semàntica) el meu marit i jo, som dels més jovenets, cosa que sempre fa il·lusió. Imagino que el fantasma d’algun sènior megalític ens deu contemplar amb una certa enveja, des del seu talaiot incombustible. Vaig tornar a Menorca cinc anys després, al principi de casada, l’estiu del 73, i vaig fer estada a uns amenaçadors hotels immensos de Son Bou, amb el personal descontent perquè no cobrava, cosa que els empenyia a fer trapelleries com ara entrar a netejar les habitacions encara que poséssim el rètol de ‘no molestin’, cosa que en època d’aparellament juvenil, àdhuc beneït per la institucions canòniques, no fa gens de gràcia, o beure’s el vi del dinar que deixàvem d’un àpat per a l’altre. Per sort i per responsabilitat dels menorquins i menorquines, l’illa va aturar aquells intents i ha esdevingut un exemple de respecte al medi ambient i de capteniment seriós i sostenible, com diuen ara, horrible paraula per cert que em recorda el temps en els quals els sostenidors eren sostens. Menorca en novembre, boirosa i ventilada, resisteix amb coratge l’empenta destructiva del turisme caníbal que està acabant amb tants i tants indrets, cosa que mostra la gran dignitat dels seus habitants pel que fa a aquest tema. Ai, quina il·lusió m'ha fet tornar a veure la Penya de l'Indi al mateix lloc!!!! Ara bé, fa un vent de categoria, cosa que m'evoca aquell poema de la Clementina Arderiu, passa vent, cosa sinistra, qui et pogués mai deturar... Per cert, pels camins de les amistats oblidades vaig perdre el contacte amb la Margarida i les seves amigues, que han quedat per sempre al meu àlbum de records fotogràfics, immortalitzades en blanc i negre, joves i esplèndides, treient el cap per la Naveta des Tudons.