Quina llàstima que els treguin per posar programes...

La imitació paròdica és un gènere còmic recurrent i antic. Ja l’alumnat acostuma, quan comença a crèixer, a imitar els professors. Vaig conèixer un alumne en una escola que era un artista en el tema, en aquells llunyans temps de la segona etapa i la egb. Per tal que l’imitador sigui reconegut, cal partir d’una complicitat, que és la de conèixer l’imitat. Diuen que els gèminis excel·leixen en aquest art, i encara que no crec massa en el zodíac i les seves servituds, he d’admetre que el meu germà, gèminis, sempre ha estat un genial imitador de parents i coneguts, malgrat que no s’hagi dedicat professionalment a aquesta tasca.

En anys del passat els imitats més reeixits eren Gonzàlez de la Fuente i Alfonso Sànchez, magnífic crític de cinema, ambdós, malauradament, desapareguts. Un company mestre, també gran humorista, fa també molt de temps, quan treballava a Sant Feliu de Llobregat, ens feia riure molt i molt, una de les seves especialitats era gravar una versió apòcrifa de la Caputxeta, en castellà, on cada personatge tenia la veu d’un famós d’aleshores.

En els nostres temps l’estrella de la paròdia basada en imitacions és Polònia, programa amb alts i baixos importants ja que en humor costa molt mantenir l’excel·lència i sempre he patit amb l’èxit excessiu dels humoristes, que els aboca sovint a la repetició o la xaronada estripada i poca-solta. Ja em passava amb el recordat Cassen, i amb molts d’altres d’èpoques pretèrites, àdhuc de radiofònics i pre-televisius.

Al darrer número del setmanari El Temps hi ha una entrevista amb el senyor Soler, alma màter del Polònia nostrat on admet que no tenen massa problemes llevat de quan toquen la publicitat… vaja, ja ens ho imaginàvem i de fet ja li vaig sentir parlar del tema per ràdio, fa temps i em sembla que fins i tot en vaig fer un post. Avui, més o menys, et pots fotre del mort i del qui el vetlla, queda de bon rotllo per part dels polítics no protestar massa i entomar el que vingui. Però, ai, amb la propaganda hem ensopegat, que aquesta sí que mana a Can Ribot i que és qui remena les cireres dels mitjans. Recordo els primers temps de tevetrès, tan catalans i acurats, i com el primer senyal de feblesa va ser haver d’admetre anuncis en castellà, ves. Recordo com en moments de dol nacional, com ara l’atemptat de Madrid, es va aturar tota la programació, llevat del futbol i... la publicitat. Recordo… Qui paga mana, i més del que voldríem. Llàstima, perquè els anuncis són, evidentment, una mina pel que fa a les possibilitats de conya i paròdia que ens amollen. El fet que aquesta censura comercial s’accepti com a irreversible i tolerada és, ai, un senyal del temps que ens acull, si un polític es queixés seriosament de com el retraten, i de vegades en tindria motius, possiblement s’aixecaria molta polseguera a l’entorn de la llibertat d’expressió i tot el que l’envolta. I en canvi, a mamar anuncis, àdhuc a les cadenes públiques i cada dia més, ràdio nostrada inclosa. I si no n’hi ha prou, hi afegim la de casa, perquè l'autopropaganda és ja un gènere publicitari. Resulta preocupant que ho admetem com una cosa normal i normalitzada, la veritat. Una excepció notable, la BTV, que té la gentilesa d'emetre pelis sense interrupcions de tant en tant. Potser pagaria la pena intentar fer una televisió més econòmica i imaginativa i no haver de recórrer de forma tan escandalosa als anuncis reiteratius i sovint d'ètica discutible.