Vida i mort

Avui hauré de tornar al tanatori, en aquest cas a Sancho de Ávila, personatge lligat ja de forma definitiva i irreversible a aquest primer establiment modern dedicat al tema funerari a Espanya. Encara que aquesta paraula dels nostres temps tingui un origen clàssic, el seu so em resulta una mica cacofònic i no m’agrada massa. És, de fet, pel que fa al nom i a l’indret que defineix, un terme força nou, abans s’anava a la funerària, però tan sols a fer tràmits, car el dol i la trobada social que comportava es realitzaven a les llars. Un altre terme que em semblava molt lleig era allò de les pompes fúnebres. Quan jo era petita les pompes fúnebres tenien una seu al carrer de Camposagrado (que fa referència al senyor marquès, però que també semblava un nom adient al tema de la mort), on més endavant hi va haver la telefònica. De vegades hi veia taüts repenjats a l’exterior, esperant la seva distribució. De petit i jove la mort et fa basarda però també t’atreu amb una certa morbositat inconscient; passar pel davant de les caixes de mort buides neguitejava força, però era habitual anar-les a contemplar, per part dels infants.

Això de les pompes em recordava les de sabó i també una cosa que aprenies a doctrina: renunció a Satanás a sus obras y a sus pompas... Sembla mentida la quantitat de coses que aprens de petit sense entendre què dius ni de què van, com per exemple allò dels pecats de la carn, mundo, demonio y carne, que em vaig pensar durant molt de temps que consistia en fer-te una fartanera de botifarra i entrecots. Em pregunto si als infants d’ara els passa igual. Els tanatoris han estat un bon invent encara que hi hagi qui els critiqui perquè, diuen, sembla que et treguis el mort de sobre i aparien un supermercat del darrer viatge. De negoci a l’entorn de la mort n’hi ha hagut sempre, abans el monopolitzava l’església, amb el nombre de capellans, d’escolans, de misses, i també es podia triar el cotxe, aleshores de cavalls, i el nombre d’aquests cavalls. Les cerimònies que envolten la mort sempre resultaran necessàries i desagradables, però és evident que tenen una funció social importantíssima.

Abans, sobretot les dones, a les cases, tenien molta feina amb els difunts, doncs normalment s’encarregaven elles de vestir-los, amb ajuda de les veïnes, i de rebre els visitants en aquelles llargues nits de vetlla resant rosaris. A Barcelona, al barri, es tancava mitja porta de l’escala, aquelles portes sòlides, de fusta, i tothom sabia que hi havia un difunt, com quan es guarnia de flors i tothom sabia que hi havia una núvia. Avui, als tanatoris, hi ha una gran oferta de productes relacionats amb el tema, diversos i curiosos. M’adono que existeix un gran interès en fer-ne minvar el dramatisme, s'ofereixen conferències, publiquen contes destinats als infants per explicar l’inexplicable...

Avui hi aniré perquè se m’ha mort una cosina, força més gran que jo, doncs el meu papa era el més petit d’onze germans i ella era filla del noi més gran, però com que vivia a Barcelona ens havíem relacionat sovint, fins i tot fa poc vaig parlar amb ella, per santa Teresa, el dia del seu sant. Teresa és un nom esplèndid, bellíssim, però ignoro perquè ha anat de baixa, no és freqüent posar-lo a les nenes d'ara. Malgrat que li feien diàlisi, la meva cosina estava animada i xerraire. Aquesta cosina era una de les filles de l’hereu de la casa pairal del meu pare; com se sap, a causa dels costums del país, més enllà de les pubilles i els hereus, la resta de germans s’havia de buscar la vida. L’hereu, el meu oncle, només va tenir noies, cosa que li va amargar una mica la vida en aquella època, i Teresa, que era de les joves va venir a treballar de perruquera a Barcelona, es va casar aquí i ha estat, crec, feliç. Va tenir un fill, una mica més jove que jo i ara tenia dos néts esplèndids, adolescents. Deixa el seu marit vidu, és el pitjor de tot plegat, és clar, després de tants anys junts qui queda no es refà de la pèrdua, malgrat els fills i néts siguin un bon suport. La meva estimadíssima cosina era barcelonina al cent per cent, com jo mateixa, i no entenia com el meu pare enyorava tant el poble d’origen, ella no en volia saber res, més enllà d’anar-hi a visitar algun parent, li encantava anar al centre de la ciutat, als magatzems, a mirar aparadors.

Era molt guapa i ben plantada, simpàtica i alegre, fregava els vuitanta anys, però sempre havia semblat més jove. De petita vaig anar al seu casament, a mitjans dels cinquanta, al poble. Van llogar un autocar des de Barcelona i en tinc un record difús però viu en alguns detalls, va ser un dia encisador, encara que em vaig marejar a l’autocar, ja que el viatge era llarg i dificultós. Com que jo era petita i tenia molta memòria em van fer recitar poesies a l’autocar i explicar acudits, amb un micròfon i tot, em vaig sentir protagonista i la reina del mambo. També recordo que em van fer repetir una mena d’oració de la santa misión, molt llarga, que ens havien fet aprendre a escola en aquells anys de nacionalcatolicisme, que va ser molt celebrada pels viatgers adults convidats a l’esdeveniment. La meva cosina va fer de perruquera free lance durant un temps, a casa seva, un pis minúscul on ara, quan hi anava, em preguntava com hi podia haver estat instal·lat aquell sorollós negoci familiar. En els pisos petits d’abans s’hi feia de tot, treball autàrquic, bateigs, casaments, reunions multitudinàries i festes de ballaruca fins que s’hi van col·locar els tresillos i d’altres futileses.

Tot passa, tots passem, als tanatoris tenen una tele on es veu la referència de tots els difunts, com si fossin les sortides de tren, i tot just n’ha sortit un que ja n’hi posen un altre, amb l’hora de l’enterrament i les dades. Si fan acte religiós, depèn del capellà que et toca que l'acte sigui més o menys rutinari, he vist de tot. Es pot triar, si vols i pagues, que toquin alguna musiqueta uns joves músics amb cara de circumstàncies, em sembla que la peça de més èxit és l'adagi d'Albinoni, que amb La vall del riu vermell s'han convertit en clàssics d'aquests actes. En acabar s’acomiada el dol i es va al cementiri, si hi ha enterrament, perquè la incineració comporta un procés diferent i una mica més llarg. Quan jo era petita, no sé el perquè, a l’església només hi anaven els homes, i des del balcó contemplàvem la llarga corrua de senyors endiumenjats, els primers de la fila plorosos i els de darrere parlant de futbol i de la carestia de la vida, que era una preocupació recurrent a la postguerra. Fins i tot es dibuixaven acudits amb aquest tema de la fila de senyors assistents als enterraments. Els homes eren uns privilegiats, a algunes processons també hi anaven en exclusiva, per això la Trinca cantava, amb un ciri els homes se’n van a la processó, per desig del sant i del senyor rector, i les dones ho han de contemplar des del balcó, víctimes de la segregació... Cal ser objectius, també havien d'anar a la guerra, al servei militar, i, la veritat, tot això que em vaig estalviar.

Potser aquestes reflexions funeràries semblin poc respectuoses, però el fet és que he sentit molt i molt la pèrdua de la meva cosina, un lligam més amb el passat que es trenca, un fil dels records comuns perdut per sempre, quan la vaig telefonar pel sant encara vam estar comentant tafaneries familiars retrospectives. El meu admirat Pere Calders una vegada ironitzava ‘si al menys veiessis que se n’escapa un...’. No, no se n’escapa ningú, del bes de Tànatos, divinitat que no és pas que fos molt famosa en el seu temps, sinó que ho era molt més Hades, però, és clar, els Hadesoris quedaria encara molt més lleig. De Tànatos sempre en parlen en oposició a Eros, però mentre el mot tanatori ha fet fortuna no hi ha enlloc erotoris, que hauria de ser, doncs, el nom de les sales de part, encara que, com es sabut, la cosa eròtica ha anat per un costat molt més agosarat i s'ha deslligat força de la fertilitat convencional. La mort és dramàtica i per defensar-nos recorrem a diferents estratègies, no parlar-ne mai o ironitzar sobre el tema són les més habituals, o escriure un post al blog, com estic fent ara. He heretat dels pares un nínxol a les Corts, un segon pis, algú m'ha comentat que és tot un luxe. Qualsevol dia, però, requalificaran aquells terrenys, envoltats de facultats, magatzems, hotels i pisos caríssims i faran fora d’allà els meus i a mi mateixa, si toca. Aquest nínxol era d’una tia-àvia i va passar a la meva mare, que recordava com hi anava de petita, a aquell cementiri, aleshores petit, gairebé rural, idíl·lic, enmig de camps i masies. Els nostres cementiris urbans, avui, són molt lletjos i amuntegats, la veritat, no conviden al passeig ni a la meditació, però és el que tenim. Al capdavall la mort, si arriba una mica tard, és un fet natural, acceptat per regla general amb resignació, de vegades amb alleujament, si la malaltia ha estat llarga, dolorosa i sense esperança. Una altra cosa és la mort d’un jove o un infant, tragèdies immenses i sobre les quals no es pot fer cap broma.