Any de neu, any de Déu

Aquest any ens està sorprenent amb un hivern fred. Això d'hivern fred sembla una redundància, però fins i tot un hivern fred és, avui, una cosa estranya, amb tants comentaris sobre canvis en el temps, a causa de transformacions meteorològiques generalitzades, de les quals, ai, com sempre, en tenim la culpa nosaltres, com hem sentit explicar per experts. Ahir mateix, sortia a la pantalleta Madrid nevat, i la locutora de la tele comentava alegrement: ni els més vells havien vist nevar així. Segons opinió generalitzada, no sóc vella, però recordo nevades intenses a Madrid, retratades al diari. El cas és que després, pels carrers, preguntaven a la gent del carrer, i un avi, encara de bon veure, va respondre, davant la pregunta de l'entrevistador urbà: bueno, yo ya he visto de todo... Ja es veu, doncs, com podem fiar-nos de les informacions, si en el mateix espai informatiu es contradiu la lectura oficial amb la investigació de camp.

De petita, jo volia veure nevar. La gent gran em deia que, en tot cas, a Barcelona nevava pel gener, pel febrer, i en poques ocasions. Aleshores va venir la gran nevada del 62, la qual, malgrat ser singular, també havia tingut precedents, ja en temps de la fotografia, doncs aleshores en van sortir algunes d'esvaïdes del XIX, amb fortes nevades a la ciutat. Tot ha passat i tornarà a passar, que de l'esdeveniment facin deu, vint, trenta anys, és força irrellevant, un bri de pols al desert de la humanitat, però quan un és jove la seva vida és tota la vida, és clar i els fets prenen una altra dimensió.

Quan no ets d'un lloc de neu la vols veure, perquè patim d'un excés iconogràfic amb hiverns nevats, ninots de neu, arbres sense fulles i caramells de glaç. A Cuore, de D'Amicis, un noi de l'escola, immigrat d'una altra regió italiana, que no ha vist mai nevar, es menja un tros de neu, davant les rialles dels companys. Aquests dies, per la tele, també vaig veure una familia immigrant, hispanoamericana, gaudint molt de la neu, la mare deia que ella creia que era com cotó fluix, quan era petita i el seu pare li parlava del fenòmen.

Fa anys, quan nevava a Barcelona, on, és clar, feia més efecte, era al Tibidabo, i en cas de nevadeta s'organitzaven grans sortides per anar a veure la neu a aquesta muntanya propera. Avui molta gent viatja i va a esquiar i ja la novetat ha minvat en intensitat. No cal anar al Tibidabo expressament. El moment més bonic de la neu és quan cauen les petites volves blanques, com si fossin paperets de festa, enmig d'un gran silenci. Recordo una pel·lícula que em va agradar molt, Beyond the silence, de Caroline Link, directora oscaritzada per una altra amb tema africà, al meu entendre inferior. La protagonista és filla de sords i el silenci que viu a casa es compara amb el de la neu, en unes bellíssimes imatges de la protagonista contemplant la caiguda dels flocs blancs darrere els vidres.

Jo, l'any de la nevada, vaig quedar tipa i farta de neu. La neu, quan para de nevar, es glaça i pot provocar perilloses relliscades, per no parlar dels problemes en edificis no preparats per a aquest tema. En aquella època no teníem estufes adients ni roba bona d'abric, encara que la imatge que n'ha quedat és la de gent esquiant pel carrer de Muntaner, gent benestant, que anava a esquiar i tenia màquina de retratar, aleshores un bé escàs. Recordo que aquell any, després de la nevada, la gent es queixava i que un practicant que venia a posar injeccions al meu avi, de caràcter sorrut i hermètic, va respondre a la meva mare, de forma contundent, davant les seves lamentacions sobre l'excés de neu: no volien que nevés? doncs ja ha nevat!

El temps s'ha tornat una estranya notícia, fins i tot si fa calor a l'estiu o fred a l'hivern o plou per la primavera, se'n parla de forma excessiva. No entenc el caos dels avions i trens, em pregunto com s'ho maneguen als països més freds, doncs. El fet és que els avions ja no van bé normalment, és clar, i que, a més, ens en parlen un dia sí i un altre també a la tele, de tot plegat. És notícia el temps, és notícia el trànsit, és notícia començar l'escola, és notícia la selectivitat, són notícies les rebaixes!!! Feliços nosaltres, que podem fer passar per notícies aquesta mena de bestieses lligades a la normalitat. El perill és que la normalitat acaba semblant un fet paranormal, com si alguna amenaça apocalíptica ens encalcés, ves, pel fet que ha nevat més del compte. Les dictadures saben molt bé que no parlar d'un problema gros fa que aquest sembli no existir, al menys per aquells que no el pateixen. L'exemple més brutal, actualment, és el de Zimbabwe amb el còlera. Ara bé, desembocar en l'extrem contrari, en la reiteració absurda i gratuïta, fent un problema del que no ho és o no ho és tant, em sembla una mica suïcida. Sobre l'Àfrica, si comptem les vegades que se'n diu alguna cosa per televisió o a la premsa, encara sembla no existir, o pertànyer a un remot indret abstracte i complex. Sembla que no tots els infants massacrats tenen les mateixes oportunitats de desvetllar la nostra compasió i el nostre rebuig a la situació que els envolta.

Et fas gran, i com el senyor de Madrid, ja has vist de tot: sequeres, pluges, inundacions, freds, calors, nevades i crisis econòmiques. Bé, de tot no, no he vist, ni ganes, una guerra, per exemple, tot i que que quan era joveneta els grans ens deien, convençuts, que cada generació tenia la seva guerra, cosa que em semblava horrible. No la he vist jo, però, malauradament, l'han vist i l'estan veient moltes persones de la meva edat i d'altres, és clar, perquè aquesta comunitat internacional es força inoperant encara davant del tema.

La puresa de la neu, ai, dura molt poc temps, en les zones habitades, de seguida la trepitgen i la malmeten. Per cert, recordo com als llibres d'escola es veien dibuixos amb els cristallets hexagonals de neu, tan bonics. Una companya de feina de León em va dir una vegada que quan els flocs són grans, els cristalls es veuen a ull nu, jo no els he vist mai, la veritat. Un conte inquietant amb rerefons nevat és el de la Reina de la Neu, d'Andersen, on els cristalls de neu tenen un objectiu pervers, fer oblidar el que s'ha viscut i els éssers estimats. La neu i la blancor, tenen, com totes les coses, dues lectures literàries, la de la puresa i el silenci i la de la fredor i el glaç que insensibilitzen i aïllen la gent. No és estrany que el blanc hagués estat, també, un color de dol, segons m'han dit i no sé si és veritat, es va canviar al negre per qüestions pràctiques, ja que és més sofert. Ser un color sofert és ben trist, pobre color.