12.1.09

Miratges, il·lusions, mentides i esperances


En Dani, jove descobridor de barcelones ocultes, comentava en el darrer post el desengany que li va suposar comprovar que la neu no era com ell imaginava. A la vida anem topant amb evidències que esmicolen els nostres miratges i il·lusions, un dia sí i un altre també. Quan et fas gran, i, suposadament, més sàvia (i més amnèsica) et resignes al fet que les coses no són ni seran com pensaves, en general, encara que algunes, poques, hagin estat, fins i tot, millors del que preveies.

El paradigma d'aquest miratge vital és el matí de Reis. Els grans justifiquem l'engany als infants fent literatura sobre la il·lusió que els fa. Jo crec que, de fet, la festa fa més il·lusió als adults, no tant pels regals que poden rebre, és clar, sinó per la visió de la il·lusió, sempre renovada, dels infants, perquè es reviu la infantesa perduda. És inquietant l'època en la qual els nens i nenes comencen a dubtar del tema i no saps què dir-los. He vist de tot, criatures molt espavilades, que aviat esbrinen -sense perdre la il·lusió, un regal és un regal- que la rondalla és una mica improbable, encara més avui que els donem tantes explicacions sobre tot, en un temps en el qual els misteris han minvat molt pel que fa al seu gruix existencial. I també sants innocents que triguen en admetre que tot era un muntatge meravellós. De fet, és una mentida, gran, immensa, compartida, però una mentida fet i fet. I estem insistint tant als infants que no s'ha de mentir! Una mentida pietosa, innocent, simpàtica, és clar. Compartida pels mitjans de comunicació que munten la seva parafernàlia de pandereta a l'entorn de la qüestió. Quan era jove i rebel pensava que era una mentida que calia fer desaparèixer del costumari però ara ja no penso així, una mentida més, i tan bonica, doncs... si no és veritat està molt ben trobat i explicat, i no vindra d'una més. De fet, potser pagaria més ensenyar als infants a mentir amb una certa dignitat, la sinceritat excessiva porta problemes i, a la vida real, és, gairebé, inexistent.

Al llarg de la vida res no es ben bé com pensaves. Els personatges admirats esdevenen humans, febles i contradictoris. Els familiars feliços es mostren amb moltes ombres. Els professors erudits i eloqüents saben poca cosa, encara que l'expliquin bé. La bellesa dels envejats i envejades minva i s'esmicola. Les guerres i els fets històrics són complexos, contradictoris, difícils d'explicar. Les revolucions eren evitables, no necessàries, i, en tot cas, es podien haver estalviat molta sang. Els progressistes, molts, són conservadors i egoïstes i també menteixen, tant o més que els odiats fatxes. Els fills, als qui volies evitar tota mena de problemes, han d'entomar un món espinós, amb perills i sotregades. No n'hi ha prou amb l'amor per viure i la vellesa, malgrat la gimnàstica i els esplais, resulta, ara per ara, irreversible. De vegades, contemplant les parelles joves amb infants, penso com et pots refiar tant, quan ets petit, d'uns pares que veus immensament adults i que després, amb els anys, contemples com el que són, un parell d'esforçats joves encara amb poca experiència de la vida. Per això crec encara en allò que deien abans, que els fills s'han de tenir de joves, quan encara es gaudeix d'unes saludables tones d'il·lusió innocent i d'inconsciència davant dels molts perills que el fet de viure ens amolla.

En una sèrie antiga de la tele sortia un personatge, una noia, que davant dels monuments que visitava amb un grup en viatge organitzat anava dient: m'ho imaginava més gran. Jo també m'ho he imaginat tot més gran, sempre. I és que els llocs tampoc no són com els somniaven, encara menys ara, que s'han convertit en reclam descarat per a turisme massiu. Ahir vaig anar al Caixa Fòrum, a veure una exposició que és molt menys del que publicita i on també es porjecta un audiovisual sobre la història dels Uffici i el seu futur, que passa per doblar-ne l'extensió i fons fins a un límit escandalós, en un edifici modern de factura japonesa, és clar, com toca. Calia?


Bé, els Reis, veritables o falsos, han tornat a marxar cap als seus regnes llunyans, on no hi ha revoltes ni injustícies, imagino i on, com a la terra de Xauxa, malgrat haver-hi una suposada monarquia, allà no mana ningú i tothom creu i va recte, perquè s'acata i respecta el pensar de cadascú... Fins i tot a mi, que sóc tan agnòstica, cínica i escèptica, m'han deixat alguna sorpresa, qui sap, potser, al capdavall, existeixen i tot...

10 comentaris:

Gabriel Jaraba ha dit...

Tinc la sensació que totes aquestes decepcions són la constatació de la feblesa humana, radical i estructural: la vida penja d'un fil i res no és segur. El millor fóra que d'això es desprengués un fort sentiment d'empatia, tolerància i solidaritat, i acabariem de donar-nos tanta importància.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Gabriel, això estaria molt bé, però em temo que encara trigarem, al menys de forma general, he, he.

Montse ha dit...

No en dubtis, Júlia: Existeixen!

:)
malgrat tot...

Francesc Puigcarbó ha dit...

Fixa't que la nit de reis o el dia de reis és la nit més màgica i espècial de l'any (si hi ha mainada) i es una mentida. LLevat que et diguis Felipe de Borbón, hi és clar.

Júlia ha dit...

Sí, Montse, però em sembla que en realitat... SÓN DONES DISFRESSADES!!!!

Júlia ha dit...

Imaginat, Francesc, el que deuen portar els reis als 'reis', he, he...

Galderich ha dit...

Jo vaig tenir un professor a la universitat especialista en òpera que deia que el que més li agradava de l'òpera era la mentida, que no fos creïble i que tot plegat fos un espectacle tant complert!
Admetre l'espectacle de la mentida és la millor manera de gaudir-ne i deixar-se de modernitats i postmodernitats que només ens aboquen als arbres sostenibles de la Mayol!

Dani ha dit...

Si és que Júlia, tens tota la raó. De vegades quan porto nens de colònies i els explico que al bosc hi ha estels màgics i tornen amb estels de cartolina fosforescent teoritzant sobre còm han caigut del cel, en el fons, em fan enveja...

Les mentides però crec que als adults ens agraden. Ens agrada que ens expliquin contes etc... què són les pel·lícules i les novel·les si no ficció i per tant mentides que ens entretenen...??

La única diferència és que ja no ens les creiem...

Altres mentides com les de la Mayol i d'altres polítics, ja no només fa temps que no les creiem si no que a sobre, ni ens agraden...

Júlia ha dit...

Galderich, és que la mentida va lligada a tot el que fem i sentim, la veritat absoluta no sé si existeix, però el fet és que no la podríem suportar, em sembla.

Júlia ha dit...

Eefectivament, Dani, un cert grau de credulitat o de quelcom semblant és molt necessari.

Sobre les mentides dels polítics i d'altres, no ens les creiem, en general. Però encara hi ha molta llana al clatell de força gent, em sembla.