Miratges, il·lusions, mentides i esperances

En Dani, jove descobridor de barcelones ocultes, comentava en el darrer post el desengany que li va suposar comprovar que la neu no era com ell imaginava. A la vida anem topant amb evidències que esmicolen els nostres miratges i il·lusions, un dia sí i un altre també. Quan et fas gran, i, suposadament, més sàvia (i més amnèsica) et resignes al fet que les coses no són ni seran com pensaves, en general, encara que algunes, poques, hagin estat, fins i tot, millors del que preveies.

El paradigma d'aquest miratge vital és el matí de Reis. Els grans justifiquem l'engany als infants fent literatura sobre la il·lusió que els fa. Jo crec que, de fet, la festa fa més il·lusió als adults, no tant pels regals que poden rebre, és clar, sinó per la visió de la il·lusió, sempre renovada, dels infants, perquè es reviu la infantesa perduda. És inquietant l'època en la qual els nens i nenes comencen a dubtar del tema i no saps què dir-los. He vist de tot, criatures molt espavilades, que aviat esbrinen -sense perdre la il·lusió, un regal és un regal- que la rondalla és una mica improbable, encara més avui que els donem tantes explicacions sobre tot, en un temps en el qual els misteris han minvat molt pel que fa al seu gruix existencial. I també sants innocents que triguen en admetre que tot era un muntatge meravellós. De fet, és una mentida, gran, immensa, compartida, però una mentida fet i fet. I estem insistint tant als infants que no s'ha de mentir! Una mentida pietosa, innocent, simpàtica, és clar. Compartida pels mitjans de comunicació que munten la seva parafernàlia de pandereta a l'entorn de la qüestió. Quan era jove i rebel pensava que era una mentida que calia fer desaparèixer del costumari però ara ja no penso així, una mentida més, i tan bonica, doncs... si no és veritat està molt ben trobat i explicat, i no vindra d'una més. De fet, potser pagaria més ensenyar als infants a mentir amb una certa dignitat, la sinceritat excessiva porta problemes i, a la vida real, és, gairebé, inexistent.

Al llarg de la vida res no es ben bé com pensaves. Els personatges admirats esdevenen humans, febles i contradictoris. Els familiars feliços es mostren amb moltes ombres. Els professors erudits i eloqüents saben poca cosa, encara que l'expliquin bé. La bellesa dels envejats i envejades minva i s'esmicola. Les guerres i els fets històrics són complexos, contradictoris, difícils d'explicar. Les revolucions eren evitables, no necessàries, i, en tot cas, es podien haver estalviat molta sang. Els progressistes, molts, són conservadors i egoïstes i també menteixen, tant o més que els odiats fatxes. Els fills, als qui volies evitar tota mena de problemes, han d'entomar un món espinós, amb perills i sotregades. No n'hi ha prou amb l'amor per viure i la vellesa, malgrat la gimnàstica i els esplais, resulta, ara per ara, irreversible. De vegades, contemplant les parelles joves amb infants, penso com et pots refiar tant, quan ets petit, d'uns pares que veus immensament adults i que després, amb els anys, contemples com el que són, un parell d'esforçats joves encara amb poca experiència de la vida. Per això crec encara en allò que deien abans, que els fills s'han de tenir de joves, quan encara es gaudeix d'unes saludables tones d'il·lusió innocent i d'inconsciència davant dels molts perills que el fet de viure ens amolla.

En una sèrie antiga de la tele sortia un personatge, una noia, que davant dels monuments que visitava amb un grup en viatge organitzat anava dient: m'ho imaginava més gran. Jo també m'ho he imaginat tot més gran, sempre. I és que els llocs tampoc no són com els somniaven, encara menys ara, que s'han convertit en reclam descarat per a turisme massiu. Ahir vaig anar al Caixa Fòrum, a veure una exposició que és molt menys del que publicita i on també es porjecta un audiovisual sobre la història dels Uffici i el seu futur, que passa per doblar-ne l'extensió i fons fins a un límit escandalós, en un edifici modern de factura japonesa, és clar, com toca. Calia?

Bé, els Reis, veritables o falsos, han tornat a marxar cap als seus regnes llunyans, on no hi ha revoltes ni injustícies, imagino i on, com a la terra de Xauxa, malgrat haver-hi una suposada monarquia, allà no mana ningú i tothom creu i va recte, perquè s'acata i respecta el pensar de cadascú... Fins i tot a mi, que sóc tan agnòstica, cínica i escèptica, m'han deixat alguna sorpresa, qui sap, potser, al capdavall, existeixen i tot...