Makarenkianes anacròniques

La lectura d'un article (ni post ni apunt ni posta a punt) d'en Francesc Puigcarbó m'ha empès a reprendre el tema escolar, tema polèmic, com sempre. Quan el meu pare es va jubilar, més d'una vegada, en trobar-se nombroses escoles per Montjuïc durant els seus passeigs matiners, recordo que em deia : quan feu classe? Més d'un dia penso jo el mateix, ara; un matí d'aquests en què vaig sortir aviat de casa, de camí cap al centre de la ciutat, potser em vaig trobar uns trenta grups d'escolars pel carrer, més aviat de secundària i sense comptar els d'estrangers en viatge d'estudis. I era un dimecres! Cal sortir tant? O cal mantenir una oferta cultural de consum a base d'aquestes sortides de grups i grupets de gent, per mantenir, de retruc, tota una colla de gent que viuen del cordero, com deia una cançó dels Vienesos? En aquest cas del cordero educatiu.

L'educació té molts problemes, molts dels quals són, ara per ara, irresolubles, perquè responen a un tarannà social i polític dels nostres temps que costarà molt de redreçar, encara que tinc esperança en la llei del pèndol, llei que també pot resultar inquietant, és clar. En un comentari a l'escrit puigcarbonià de referència, una professora parla de la responsabilitat familiar i tot això. Crec, la veritat, que no cal anar-nos tirant la pilota de la família a l'escola i a l'inrevés. Les famílies són el que són i crec que l'escola té un paper més enllà de la família i molt diferent, que ha d'assumir sense comptar, d'entrada, en allò que es fa o no farà a casa.

Hem viscut també en una mena de miratge col·laboracionista, però avui pares i mares treballen, en general, i les famílies són diverses i moltes, sobre tot les més modestes, prou problemes tenen perquè els anem a cercar massa sovint per implicar-les, tant en consells escolars inoperants com en la confecció de vestits de carnaval fets amb bosses de deixalles, destinats a demostrar a la societat veïnal que la nostre escola és més marxosa que la del costat.

Quan jo vaig acabar magisteri ja havien canviat el pla d'estudis, el del professorat i el dels alumnes. Hi ha hagut tants canvis i provatures al llarg del temps que és impossible fer cap valoració seriosa dels resultats aconseguits. En general, crec que l'EGB va anar prou bé i que va fer anar a escola i estudiar moltes persones que altrament s'haurien quedat pel camí. En lloc de perfeccionar-la de forma acurada es van anar assajant canvis dràstics, conformant-los amb discursos teòrics, teories psicològiques i el que calia per vendre. Canvis dràstics sobre els papers, perquè en realitat, a primària, continuem fent el mateix de sempre, llegir, escriure, comptar, però amb llibres i llibrets diferents, cada dia més justets i amb més sants, per donar vida al sector editorial, que també ha de viure. Llegir, escriure, comptar, i un milio i mig de bajanades diverses que s'han anat posant de moda, és clar.

Els qui ensenyen els mestres no són, en la seva gran majoria, mestres, cosa que seria impensable en qualsevol altra professió de caire tan pràctic com aquesta. I si alguns d'ells han estat mestres, ja no se'n recorden, perquè promocionar, quan ets mestre, vol dir canviar de feina. El mateix pel que fa als polítics que remenen les cireres educatives, que parlen del que no saben, però, vaja, als polítics tampoc se'ls demana massa que entenguin del seu tema, que per això estan els assessors, els experts, els qui fan enquestes i els productors de burocràcia. Villar Palasí havia estat mestre, crec, i molts inspectors dels vells temps havien arribat a ser-ho passant per un llarg escalafó que comportava conèixer l'escola en directe. No enyoro el passat, molts aspectes han millorat, però d'altres s'han bandejat perquè, se suposa, s'havia de canviar tot. El cos de directors, per exemple, que en cop de modernitzar-se es va suprimir, mentre avui es plora la manca d'aquest perfil professional, inexistent encara.

Fa anys, en el temps de l'EGB, un dels problemes que hi havia era el nombre de professors a segona etapa, que semblava excessiu i que fomentava la dispersió de l'alumnat una mica complicat, que fins aleshores havia anat fent prou bé. En lloc de millorar el tema l'hem empitjorat, i ara hi ha un munt de professors i especialistes a partir dels tres anys, i un munt de grups i grupets que entren, surten i transiten per l'escola, les seves rodalies i part de l'estranger, de forma gairebé histèrica. El nombre de professors per alumne ha augmentat molt, millorant allò que en diuen la ratio, però a efectes pràctics, cal admetre que la cosa no ha canviat massa des d'aquells temps en els quals érem tants caps tants barrets.

Fa uns dies vaig veure per televisió el meu admirat doctor Siguán, que parlava de com abans es volia tenir una cultura general molt àmplia i ara tot es superespecialització. Avui et pots trobar amb tot un jove doctor en prehistòria que rellisqui, quan parla d'història medieval, en temes en els quals qualsevol batxiller elemental d'abans hi hauria dit la seva. O amb un informàtic que no sàpiga qui era el Rei Wamba, ni tan sols a què es va dedicar Jaume I. O amb un advocat del present que patini quan vol transformar pessetones antigues en euros d'avui. I això que aquell batxillerat dels meus temps ja no era, ni de bon tros, com el republicà, el d'aquell pla professional, que evocaven els grans de totes les ideologies.

Recordo del doctor Siguán un comentari de fa anys, en un programa de la tele d'aquells del senyor Puyal, avui també enyorats veient el que veiem. Parlaven del sou dels mestres, sou que havia millorat força, sobretot en començar a treballar. El doctor Siguán va puntualitzar sobre el tema, si un metge, un enginyer, un pintor, fins i tot un fuster, arribaven a ser molt bons en la seva matèria podien arribar a tenir prestigi i diners, però el millor mestre del món era ignorat totalment i ningú no el coneixia. Més encara, no hi hauria forma de saber qui era, és clar. Vaig tenir un director a mitjans dels setanta que recordava amb tristor com en els seus temps republicans es parlava de pedagogia als patis, i de la societat, i de filosofia educativa, això ho deia quan encara, algunes, llegíem llibres com ara el Poema Pedagògic o L'escola ha mort, o fins i tot, Summerhill! Perquè ara, ai, senyor, no crec que existeixin massa debats d'aquest estil, ni als patis ni a les reunions diverses que es perden en burocràcies inútils i elecció de temes carnavalescos. O en consideracions corporativistes poc aprofundides i en planys victimistes que no troben mai ressò en propostes viables i efectives, que sorgeixin de la base real del professorat en actiu.

Malgrat tot això, pel que fa a primària, crec que s'ha de reconèixer l'esforç de molts professionals que, errats o no, fan el que poden i penquen molt i molt. Penso que molta part de la pau social que, amb totes les mancances que hi pugui haver, tenim en aquesta societat multicultural dels nostres temps, és gràcies a l'escola primària i als lligams socials que s'hi estableixen, sobre tot en les escoles de barris més modestos, i en això no faig la tramposa distinció entre privada i pública, aspecte que cal matisar, i molt. Un altre tema és la secundària i, encara més, la secundària obligatòria. Però quan es parla d'educació es generalitza i no es fan massa distincions. Opino que a la primària no hi ha fracàs ni de bon tros. Malgrat les moltes bestieses que ens fan fer els poders educatius de torn, els nens i nenes aprenen i molt. Un altre professor, en aquest cas de la meva Normal de Sants, que jo admirava força, el senyor Llopis, sovint, després de comentar aspectes lamentables d'aquella escola de l'època, puntualitzava: a pesar de todo los niños aprenden.

Però després de primària la cosa s'espatlla i ningú no sembla reconèixer aquest esforç dels mestres, més aviat de les mestres, ja que el tema de la feminització de les carreres quan aquestes es desprestigien socialment o econòmica seria un altre aspecte que no es vol tocar ni analitzar massa. Em refereixo al desprestigi econòmic, de consideració social real perquè de festes i lloances abstractes ja ens en fan, de tant en tant. Encara que tothom s'estimaria més tenir un fill enginyer, futbolista o actor de cinema, abans que mestre, no ens enganyem. De la mateixa manera, oblidat ja aquell cos únic d'ensenyants que es volia conformar en temps d'impossibles revoltes, quan més grans són els alumnes que tens, menys hores treballes, més cobres i millor et consideren, és un fet, això.

No em volia allargar i m'he allargat. Persones més importants que no pas jo, com el mateix doctor Siguán, Salvador Cardús o el meu admirat blogaire filòsof i cafeter, senyor Luri, s'adonen prou bé de com va tot i ho han reflectit seriosament en paper. Però, i els libres seriosos fets per mestres en actiu, on són? Ai, això seria demanar massa, és clar. I em temo que, en cas de publicar-se, cauríem en el bonisme eteri i en teories que no fan res més que remenar fum, perquè també ens han acostumat a empassar-nos acomplexats/des totes les teories que ens amollen des de dalt i hem patit i patim poca autoestima intel·lectual, aquesta autoestima que, sembla, generem de forma excessiva entre els nostres alumnes, nens i nenes d'avui, pocs en nombre, una mica o molt mimats i amb un futur incert, com ho són tots els futurs.

Ara que se celebra el segon centenari de Larra (llegeix Larra, el jovent d'avui?) que deia que escriure al nostre hispànic país era plorar jo el parafrasejaria canviant escriure per educar. De fet, més d'una vegada havia sortit a punt de plorar fa anys, de joveneta, d'alguna classe d'aquelles de segona etapa, on jo intentava explicar poesia i l'alumnat es dedicava a amollar rots intempestius o a llençar arròs amb canyetes de plàstic als veïns. I he vist plorar moltes mestres, joves i no tan joves, àdhuc xicots, també, a causa del que han d'entomar de vegades a les aules difícils, sense tenir el consol, ni tan sols, de rebre la solidaritat de la resta, perquè d'aquests temes no se n'acostuma a parlar de forma seriosa i en tot cas es titlla el pobre desgraciat de responsable del que li passa. Vaig anar a veure La classe, per cert, i vaig veure que el problema és força general, perquè sempre hem intuït, erròniament, que nord enllà la cosa rutllava, llàstima que a casa nostra no som capaços de fer pelis realistes de tema educatiu d'aquest estil o del de Hoy empieza todo, per exemple.

En una ocasió vaig llegir, fa anys, un escrit de Fernando Fernán Gómez que parlava dels grups d'adolescents que li enviaven al teiatru on ell representava una obra clàssica. Deia, molt assenyadament, que el teatre s'ha de gaudir de forma absolutament voluntària i individual i que portar-hi grups de jovent que té més ganes de fer barrila i lligar que no pas de gaudir del monòleg del batlle de Zalamea era un absurd total. Però ara tot són grups, masses immenses de jovent amunt i avall, però també de turistes i vellets. La cultura ja no és el que podia haver estat, és clar. Vaig caure en el parany dissabte d'anar a veure els murals aquests de Sorolla i la situació era digna d'una pel·lícula de Berlanga, llàstima que no sóc directora de cinema. L'escola no és res més que el primer graonet de tot un seguit de despropòsits, en el nostre temps. Per tant, parlar d'educació sense parlar de la resta, no serveix de massa. Ética, estètica, política, pedagogia... tot va de bracet.