Sobre pelatges i borrissols

Quan vaig visitar l'exposició de les pintures murals de Sorolla, la noia que ens feia l'explicació, molt trempada, ens va comentar que a les senyores andaluses, el pintor, volent reflectir la realitat de cada zona hispànica, els havia pintat una ombra fosqueta sobre el llavi, un bigotet, vaja. El resultat, en general, era que les noies de secundària que visitaven l'exposició fins i tot s'enfadaven de forma retrospectiva amb pintor tan estrany i es prenien la cosa com una ofensa a les senyores guapes.

La veritat és que el pèl s'havia associat en algunes èpoques a un cert atractiu sexual, àdhuc en el cas de les senyores: mujer con bigote se casa sin dote, mujer bigotuda, de lejos se la saluda, mujer con bozo beso sabroso, allà on hi ha pèl hi ha alegria... i etcètera. Això del pèl femení ha anat a modes, al llarg de la història de la humanitat; de jove vaig esperar endebades que passés la moda depilatòria, que obliga a l'autotortura amb ceres calentes, maquines infernals o raigs làser destructors. Però, ves, ara resulta que fins i tot es depilen molts senyors. Allò de el hombre y el oso cuanto más pelo más hermoso es veu que també ha passat a la història.

Contemplant aquests magnífics dibuixos d'en Planas que ens ofereix el senyor Galderich, m'adono que la diferència entre art i pornografia rau, precisament, a més d'altres factors, en que el pelatge íntim sigui més o menys visible. En alguns anuncis d'aquests que surten a milers als diaris oferint favors sexuals de preu, en ocasions es remarca la depilació o el pelatge possible, fins i tot. Per si un cas.

Tot això ve a tomb perquè m'acabo d'ensopegar amb un anunci al metro que m'evoca vells fantasmes adolescents, l'anunci ve a dir que ja no has de patir aquell malson recurrent: pensar que t'han de portar amb ambulància i no t'has depilat!!! Sentir basarda de tenir un accident o un mal de panxa fort, i que els metges i infermeres s'ensopeguin amb les teves intimitats piloses, sembla que deu ser una cosa molt habitual, ja que fins i tot la publicitat, que val una pasta, ha aprofitat el tema.

Quan jo era petita i la higiene era precària, la gent gran deia que t'havies de rentar els peus sovint, per si tenies un accident i t'havien de dur a l'hospital. De jove, les senyores de l'edat de la meva mare recomanaven fer sempre el llit abans de marxar, no fos cas que tinguessis un malestar i t'haguessin de portar a casa i s'adonessin de la mancança. Fer el llit i arreglar la cuina eren coses que calia fer sempre abans de sortir, la resta podia esperar. En el fons, quedar bé era més important, fins i tot, que el possible mal patit en tots aquells atzarosos accidents imprevisibles.

Avui estem en un món depilat. En general, tenir pèl sota l'aixella, pel que fa a les senyores, es considera que fa brut cosa que és ben absurda, perquè la brutícia i la netedat poden ser amb pèl o sense pèl; als homes se'ls tolera més la qüestió però em sembla que van per mal camí, ja que el metresexualisme i tota la mandanga responen a filosofies estètiques afaitades. Recordo que a La ciudad y los perros el noi llegeix una novel·la verda que explica que una xicota de mala vida té les cames blancas y sin pelos.

Deien que les hippies no es depilaven. Tampoc ho feien les estrangeres nòrdiques, anys enrera, potser perquè el pèl ros es veia menys o perquè no prenien tant el sol amb poca roba, ara crec que la cosa ha canviat. A la meva edat he superat les pors ancestrals a ser conduïda a l'hospital en mal estat, a les acaballes o molt greu, i, a sobre, sense depilar, però sempre he envejat les genètiques apèliques d'amiguetes que no precisaven dedicar atencions constants al tema. De jove, potser, encara tens l'esperança que, en un cas tan tràgic, un metge ben plantat t'atendrà i contemplarà els teus interiors depilats amb delectança. Tractant-se d'un senyor, fins i tot era possible, però, que fos amant de picardies peludes. Ara cada dia hi ha més senyores, que fan de metge, i la cosa és més perillosa encara, perquè les dones es fixen més en aquestes coses de l'estètica vigent. Imagino la doctora explicant, a casa seva, a la família: ens han portat una dona atropellada amb uns cames peludes que feien esgarrifar...

Som així, arrenquem amb constància pèls que no fan res més que protegir-nos, la moda mana, i la moda es fa costum i obligació. Per cert, no m'he fixat massa en quin producte anunciava el cartell del metro, suposo que algun sistema definitiu d'esporgat pilós.

Pel que fa als senyors, més propensos a perdre el pèl del cap, m'he adonat que per a alguns representa un moment traumàtic, aquest de l'aclarida capil·lar. S'han provat moltes coses per no quedar calb i molts homes han perdut bous i esquelles intentant remeis ineficaços. Això, de jove, traumatitza una mica. Més endavant els xicots es resignen i s'acaben de pelar superant complexos anteriors. El fet és que hi ha calbes interessantíssimes, acompanyades d'una barbeta resulten excel·lents i excitants moltes vegades, sobre tot si el senyor té ganxo i personalitat. Les barbes també han tingut alts i baixos i s'han relacionat fins i tot amb tendències polítiques diverses i fins i tot divergents, segons l'època. Un noi amb pèl moixí en lloc d'una barba serrada sovint tampoc estava massa satisfet. Se suposava a nivell popular que els calbs eren més intel·ligents que els massa peluts, i que la pèrdua de pèl els venia de pensar i cavil·lar; també se'ls atribuïa una gran sensualitat, però jo crec que hi ha de tot i que, al capdavall, la genètica i l'atzar manen, fan i desfan. Yul Brinner va ser un calb de moda i atractiu, de masculina bellesa exòtica. Que n'estava de guapo, als germans Karamazoff, ballant rus i refusant la noia bruna que li vol donar tot per córrer darrera una barjaula rosseta de bon cor!!! A la peli dels deu manaments, aquella tan llarga amb les plagues d'Egipte i els efectes especials del pas del Mar Roig, totes les noies preferíem el faraó calb al profeta pelut, la veritat. Menys la faraona, quines coses.

Sobre perruques, de vegades quan un senyor calbeja es deixa entabanar i me li endinyen allò que abans es deia bisonyé i que encara no s'ha acabat de perfeccionar, perquè sempre es nota, vaja. En aquest parany cauen els artistes, sobre tot, no sé el perquè, molts cantants, però també gent normaleta. Un altre mètode és fer estranys pentinats deixant llargs els cabells de les temples i fent-los donar la volta al cap, cosa que quan fa vent i el laquejat és fluix mostra estranyes misèries grenyudes.

Les dones han utilitzat postissos segons modes i necessitats. En l'època meva de joventut, la dels crepats, es van desenvolupar unes trosses altíssimes, generalment amb trampa oculta. A Anna Karènina, gran novel·la en la qual, més enllà de les joies i tragèdies dels personatges, Tostoi es va complaure en descriure modes i dissenys de l'època, el pare de Kitty manifesta el seu rebuig als postissos vigents, diu, més o menys, que en lloc d'acaronar el cap de la filla acarones cabells d'una morta... La Jo d'Alcott sacrifica la seva bonica cabellera en favor de la família, perquè és una santa i una intel·lectual. Un càstig recurrent en èpoques difícils era pelar al zero les senyores. Avui s'ha desenvolupat amb èxit un mercat perruquer molt convenient, que minva els efectes visibles de les quimioteràpies, també hi ha qui, però, n'acaba tipa, i assumeix la pelada temporal amb una gran dignitat. Les perruques femenines, pel meu gust, semblen més reals que les masculines, potser perquè poden oferir una diversitat molt més gran i tapar clatells amb generositat, un punt feble del postís masculí.

En el meu temps juvenil de patilles i barbes progres, anar pelat era molt lleig, semblava de postguerra i misèria, la veritat, i un trauma juvenil dels xicots era quan a la mili, allò que es feia abans i que transformava, segons deien, els nois en homes, els pelaven d'entrada. Ara, pel que fa al jovent, hi ha una gran diversitat, pots anar pelat, pelut i amb rastes, crestes i coses estranyes. Malgrat que hi ha l'acceptació majoritària d'una estètica moderada, l'exotisme i la raresa ja no ens sobten i no ens espantem de gairebé res, cosa que està molt bé. També els bigotis primets i finets, avui en recessió, s'associaven a franquismes sociològics i autàrquics i de moment no s'han tornat a posar de moda tampoc els dels nostres avis, refistolats i amb les puntes en direcció ascendent, engomades com calia.

Temo que quan tothom s'hagi depilat es posi de moda ser pelut i la moda imposi sistemes de reg i adob per fer tornar a créixer l'herba allà on cal. Coses més estranyes passen, al món. A veure si a més de tapar forats de pírcings i esborrar tatuatges antics, les dècades futures també hauran d'inventar crecepelos integrals. De moment, depilem, depilem, que la civada menjarem, fins i tot hi ha estris pels pèls de les orelles, per exemple, i el tema, avui que m'he posat a investigar té més pàgines a internet que la grip nova o la crisi vella, ep. I ves, els polítics no en parlen mai, d'això... (S'avisa al respectable, si cerqueu pel google peludos o peludas trobareu un munt de picardies i adreces que poden ferir la vostra sensibilitat, no tempteu el destí, doncs podeu caure en pecat; el dimoni, ja se sap, és pelut, també. He de dir, sense fer judicis de valor, que en català surten coses més finetes, no sé si a causa de l'idiosincràcia pertinent o perquè encara no hem assolit la normalitat).