Meditacions matineres

Com que preparo un itinerari al barri sobre els fets de la Setmana Tràgica estic llegint diferents textos sobre aquells fets. Em temo que el centenari servirà per a fer la interpretació canònica de tot plegat, que vol dir reduir el tema a una qüestió de bons, dolents i masses oprimides en acció. De fet, en aquells actes hi ha un gran component d'irracionalitat general i també de badoqueria. En general, quan passen coses hi ha sempre els que fan i els que miren. El 1909 molta gent pujava amb la família a indrets enlairats per veure els focs, com si d'una revetlla es tractés. Com és que la revolta s'enceta a causa de les quintes i després s'aclama en diferents ocasions l'exèrcit quan deixa cremar convents?

Encendre les masses, el populatxo, com es deia abans, vulgarment, sembla que no és massa difícil, amb un bon líder de dialèctica adient, com eren molts dels lerrouxistes, per exemple, que tant bé se'n van sortir després, en general. La revolució francesa, tan mitificada, va comptar amb excel·lents agitadors, i també la russa. El mateix Napoleó va dir en alguna ocasió que tot plegat ho havia mogut la vanitat, que la llibertat només havia estat l'excusa. La història real és complexa i respon poc als nostres esquemes mentals, però com que es llegeix poc, encara menys llibres o articles d'història seriosa, i hi ha molt d'expert mediàtic de poca volada repetint el que cal, i molta novel·la històrica explicant allò que agrada escoltar, em temo que continuarem entomant molt de contes per totes bandes, encara que ens pensem que ja sabem tots els contes.

La història l'escriuen, diuen, els qui guanyen, però no sempre és ben bé així al llarg del temps, quan es gira la truita; algú va dir que una bona pàgina de literatura històrica podia arranjar qualsevol derrota. La història convencional i mítica de pobles i nacions s'ha escrit i s'escriurà a base de tòpics diversos, però sembla que el tema funciona, vaja. Els mateixos fets serveixen per justificar actuacions contràries i per fer-ne lectures interessades, segons toqui. Forjar esperits patriòtics a base d'història tergiversada és habitual, què faríem sense això que en diuen senyals d'identitat? La tradició és un invent, però... és tan bonica, oi?

El 1835, com es sabut, hi va haver unes revoltes barcelonines després d'un espectacle de toros de poca categoria. Es pot raonar que existia molt de malestar social, injustícies, tot el que volgueu, però també és curiós que l'espurna fossin els toros, vaja. Per cert, en aquell temps no hi havia castellans per aquí, o n'hi havia molt pocs, per tant es de suposar que el poble català anava als toros de forma massiva.

A causa de les victòries futbolístiques barcelonines s'han fet i es faran grans destrosses en el mobiliari urbà que costaran un munt de diners, sembla que això no té remei i s'accepta amb resignació conformada. Com sembla que tampoc no tenen remei les pinturetes poca-soltes que cada dia empastifen parets i portes de la ciutat. Pel que fa als aldarulls, resulta que la cosa sempre sorgeix de minories estranyes que surten de qui sap on i que mai no s'acaben d'identificar del tot, però el fet és que després s'hi afegeixen espontanis, per regla general. Per regla general, també, s'acaba culpant de tot plegat l'educació, la manca de civisme, de valors, i tota la resta, o sigui, que de retruc, aquest pobre manxaire que és l'escola acaba rebent, com aquell ruc que va olorar la floreta, vaja.

Quan al darrera hi ha, se suposa, un motiu polític o social, la cosa s'explica en clau de revolta, i això agrada molt a progressies diverses. No sé de què ha servit l'admiració per les manifestacions pacífiques d'escola gandhiana, perquè la rauxa no minva i esclata amb qualsevol excusa o motiu. D'admirables manifestacions silencioses i absolutament pacífiques en recordo molt poques i molt breus. A més, per la tele ens ofereixen sovint imatges recurrents de gent saltant i fent el ximple amb motius esportius, o, per exemple, quan toca la loteria de Nadal. Pels anys transicionals tenia jo uns pares a l'escola, que després es van col·locar molt bé a l'espai polític, i que admetien amb orgull com eren capaços de treure la gent al carrer a fer el que fos, cosa que vaig comprovar en més d'una ocasió. Feien fins i tot plorar a les iaies del barri amb un discurs absolutament demagògic sobre l'explotació, la manca d'escoles, la cultura per al poble i coses així. Jo admirava, de joveneta, aquest tipus de gent, ara em fan més por que una pedregada.

Motius d'inquietud i desacord amb la classe política i la situació social n'hi ha i n'hi ha hagut, és clar. Sempre existeixen motius per a tot però en un moment determinat la cosa s'escalfa i se surt a cremar esglésies, destrossar oficines diverses i mobiliari urbà i moltes vegades tot plegat no fa res més que empitjorar la situació dels mateixos afectats. I si ens quedem aquí, encara bo. La veritat és que l'eufòria desfermada a l'entorn d'un esdeveniment esportiu em resulta inquietant, com també les desfilades de jugadors i el seu carisma pràcticament religiós. No vull ni pensar que ens podrien fer fer si volguessin... Però, ai, també són febles, aquests sants d'avui. No vull ni pensar que els farien a ells si no ens portessin a la victòria, victòria en la qual les masses no hi hem tingut, en general, res a veure, més enllà de cridar, cantar i fer el pocasolta.