Avui és Corpus i, per tant, caldrà anar a veure l'ou com balla, aquest ou que sembla gairebé una metàfora de la humanitat, que cau i es torna a aixecar i és capaç de dansar, això sí, al so que toca el brollador i sempre que hi hagi aigua a punt.
Com que som cap a final de curs, toca selectivitat i que per la tele ens atabalin una mica amb els problemes dels pobres estudiants, les seves angoixes, les notes de tall i d'altres aspectes culturals del nostre temps que mostren que qui no té feina el gat pentina.
Ara resulta que els van posar un poema de Carner i la cosa ha propiciat la polèmica. Desconec el funcionament de la secundària obligatòria i del batxillerat. D'aquí a poc temps ja no sabré res ni tan sols de la primària, ja que els temps canvien i els plans d'estudi, com es sabut, els canvien també tot sovint atenent a criteris, si més no, dubtosos i força arbitraris, segons la meva primària opinió, ja que m'ha arribat la brama que els països on excel·leix l'educació compten amb plans sòlids i solidificats.
Em sobta llegir opinions de professorat de secundària sobre el no interès del jovent per la poesia. Això ho comenten al diari senyors i senyores que són professors de català i a qui crec, doncs, el tema hauria de preocupar fins el punt que ja haurien d'haver cercat solucions per a motivar l'alumnat sobre el tema. Vaja, que els hauria de fer vergonya afirmar tan alegrement allò que afirmen, per la part que els toca, que és molt gruixuda. Crec que quan ets jovenet o joveneta l'interès ve sovint motivat per l'entusiasme del professor que t'ensenya alguna cosa. Precisament la joventut és un temps molt adient per a llegir poemes i escriure'n. He estat en algun jurat de poesia i de poemes de gent jove no en faltaven, la veritat. Moltes lletres de cançons que canta el jovent són també poemes, més o menys bons, ep.
Una altra cosa és si la tria que s'ofereix a la gent jove resulta adient, pel que fa al català. En el camp del català ens movem entre la generalització d'uns ensenyaments de baratillo, per tal que no hi hagi fracàs a l'ensenyament obligatori, sobre tot, i una llengua acadèmica i elaborada, excessivament literària, amb una ortografia a l'entorn de la qual no s'ha generat cap debat profund, en el sentit de fer-la més planera i actualitzada, i amb un professorat encotillat en normatives inqüestionables. Coses com els pronoms febles canònics o la ela geminada em semblen obsoletes, una mena d'obstacles evitables que no hi ha manera d'eliminar, la veritat. El mateix, en general, pel que fa als accents, cosa que faig extensiva al castellà, no acabo d'entendre per a què serveixen a la pràctica, i idiomes més agosarats com l'anglès els han bandejat fa temps del context. Però tocar cosas com la geminada o, en castellà, la 'enya' sembla que representi tocar les essències pàtries més genuïnes. Hem de recordar que l'ortografia és arbitrària, una convenció humana per facilitar la comunicació escrita, vaja, i no pas per complicar-la.
Perdre tant de temps des de primària darrere dels accents i de l'existència de la síl·laba tònica fa que no en quedi prou per escriure i llegir seriosament poemes, contes i el que calgui. Encara menys per recitar, activitat habitual durant la meva infantesa i que feia treballar la memòria, l'enteniment i la voluntant, facultats de l'ànima, quan en teníem. Pel que fa al poema objecte del menyspreu examinador de l'alumnat, sembla que ja l'havien d'haver llegit i comentat, però no ho devien fer massa bé a escola, si l'han trobat excessiu a l'hora de la veritat. No trec mèrit al senyor Carner, però no ha estat mai entre els meus poetes preferits, llevat d'alguns poemes concrets, encara que em va saber molt de greu quan el van fer venir per allò del premi d'honor i després no li van donar perquè repapiejava, una d'aquelles històries lamentables de la nostra cultureta. La poesia, al meu entendre, ha d'estar ben escrita i tocar els sentiments. La poesia carneriana està molt ben escrit però resulta una mica encarcarada, pel meu gust subjectiu i tendenciós.
Fa un temps em va sorprendre una joveneta recitant-me allò tan bonic de Sagarra 'No sents amor, quina pluja més fina?' Havia llegit el poema a l'institut, li havia agradat i se l'havia après. No sóc jove, ja, però sé que quan ho era m'agradaven els poemes de Sagarra, de Salvat Papasseit, de Maragall. I també els de Bori i Fontestà del Trobador Català, llibre que havia llegit el meu avi a escola, poemes emotius i ploricons sobre orfanets i mares tristes, un tipus de poesia avui menystinguda però molt efectista i adient per a recitar i aprendre, censurant del llibre, això sí, aquella d'anar a matar jueus, que després diran que no eren antisemites, els nostres avantpassats.
Com que som cap a final de curs, toca selectivitat i que per la tele ens atabalin una mica amb els problemes dels pobres estudiants, les seves angoixes, les notes de tall i d'altres aspectes culturals del nostre temps que mostren que qui no té feina el gat pentina.
Ara resulta que els van posar un poema de Carner i la cosa ha propiciat la polèmica. Desconec el funcionament de la secundària obligatòria i del batxillerat. D'aquí a poc temps ja no sabré res ni tan sols de la primària, ja que els temps canvien i els plans d'estudi, com es sabut, els canvien també tot sovint atenent a criteris, si més no, dubtosos i força arbitraris, segons la meva primària opinió, ja que m'ha arribat la brama que els països on excel·leix l'educació compten amb plans sòlids i solidificats.
Em sobta llegir opinions de professorat de secundària sobre el no interès del jovent per la poesia. Això ho comenten al diari senyors i senyores que són professors de català i a qui crec, doncs, el tema hauria de preocupar fins el punt que ja haurien d'haver cercat solucions per a motivar l'alumnat sobre el tema. Vaja, que els hauria de fer vergonya afirmar tan alegrement allò que afirmen, per la part que els toca, que és molt gruixuda. Crec que quan ets jovenet o joveneta l'interès ve sovint motivat per l'entusiasme del professor que t'ensenya alguna cosa. Precisament la joventut és un temps molt adient per a llegir poemes i escriure'n. He estat en algun jurat de poesia i de poemes de gent jove no en faltaven, la veritat. Moltes lletres de cançons que canta el jovent són també poemes, més o menys bons, ep.
Una altra cosa és si la tria que s'ofereix a la gent jove resulta adient, pel que fa al català. En el camp del català ens movem entre la generalització d'uns ensenyaments de baratillo, per tal que no hi hagi fracàs a l'ensenyament obligatori, sobre tot, i una llengua acadèmica i elaborada, excessivament literària, amb una ortografia a l'entorn de la qual no s'ha generat cap debat profund, en el sentit de fer-la més planera i actualitzada, i amb un professorat encotillat en normatives inqüestionables. Coses com els pronoms febles canònics o la ela geminada em semblen obsoletes, una mena d'obstacles evitables que no hi ha manera d'eliminar, la veritat. El mateix, en general, pel que fa als accents, cosa que faig extensiva al castellà, no acabo d'entendre per a què serveixen a la pràctica, i idiomes més agosarats com l'anglès els han bandejat fa temps del context. Però tocar cosas com la geminada o, en castellà, la 'enya' sembla que representi tocar les essències pàtries més genuïnes. Hem de recordar que l'ortografia és arbitrària, una convenció humana per facilitar la comunicació escrita, vaja, i no pas per complicar-la.
Perdre tant de temps des de primària darrere dels accents i de l'existència de la síl·laba tònica fa que no en quedi prou per escriure i llegir seriosament poemes, contes i el que calgui. Encara menys per recitar, activitat habitual durant la meva infantesa i que feia treballar la memòria, l'enteniment i la voluntant, facultats de l'ànima, quan en teníem. Pel que fa al poema objecte del menyspreu examinador de l'alumnat, sembla que ja l'havien d'haver llegit i comentat, però no ho devien fer massa bé a escola, si l'han trobat excessiu a l'hora de la veritat. No trec mèrit al senyor Carner, però no ha estat mai entre els meus poetes preferits, llevat d'alguns poemes concrets, encara que em va saber molt de greu quan el van fer venir per allò del premi d'honor i després no li van donar perquè repapiejava, una d'aquelles històries lamentables de la nostra cultureta. La poesia, al meu entendre, ha d'estar ben escrita i tocar els sentiments. La poesia carneriana està molt ben escrit però resulta una mica encarcarada, pel meu gust subjectiu i tendenciós.
Fa un temps em va sorprendre una joveneta recitant-me allò tan bonic de Sagarra 'No sents amor, quina pluja més fina?' Havia llegit el poema a l'institut, li havia agradat i se l'havia après. No sóc jove, ja, però sé que quan ho era m'agradaven els poemes de Sagarra, de Salvat Papasseit, de Maragall. I també els de Bori i Fontestà del Trobador Català, llibre que havia llegit el meu avi a escola, poemes emotius i ploricons sobre orfanets i mares tristes, un tipus de poesia avui menystinguda però molt efectista i adient per a recitar i aprendre, censurant del llibre, això sí, aquella d'anar a matar jueus, que després diran que no eren antisemites, els nostres avantpassats.
Ara m'agradarien també els de Marçal, Martí Pol... Potser també m'agradarien els de Cassassas o els de la Dolors Miquel, tan agosarats. Segur que un bon raig de poesia eròtica aniria d'allò més bé per tal d'estimular aquest català acadèmic i destil·lat, sense grolleries ni renecs, que ensenyem els profes. Quan a l'escola teníem segona etapa, bons temps aquells de l'EGB, recordo que m'havia ensopegat en els primers llibres de català amb poemes temibles, críptics, i amb proses cultíssimes, per fer avorrir la llengua, vaja. Era una mica com quan en castellà em feien llegir Platero y yo, amb metàfores que no entenia; però hi sortien nens i rucs i se suposava que el text era adient per a infants de nou o deu anys. Durant la transició fins i tot va sortir algun llibre amb lectures en les quatre llengües de l'estat, cosa que no s'ha fet massa després, llevat de Manuel Rivas amb la seva darrera publicació, intent lloable que tant de bo no sigui un bolet solitari.
Recordo encara que quan em vaig examinar no sé si de revàlida de batxillerat superior o de preu, em va sortir aquest sonet i em va encantar, crec que em va sortir bé, la prova:
Cual si de pronto se entreabriera el día
despidiendo una intensa llamarada,
por el acero fúlgido rasgada
mostró su carne roja la sandía.
Carmín incandescente parecía
la larga y deslumbrante cuchillada,
como boca encendida y desatada
en frescos borbotones de alegría.
Tajada tras tajada, señalando
las fue el hábil cuchillo separando,
vivas a la ilusión como ningunas.
Las separó la mano de repente,
y de improviso decoró la fuente
un círculo de rojas medias lunas.
Salvador Rueda (1857-1933)
Les síndries, des d'aleshores, ja no van ser per a mi tan sols síndries, sinó també objectes poètics. Vegis el poema selectivitzat enguany:
BÈLGICA
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Josep CARNER, Obres completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1968.
És bonic, no diré que no, encara que no és dels meus preferits, per ara, i no sé si respon als interessos adolescents i juvenils. Quan estudiava a la Normal, la magnífica manera de fer del professor Tuson, que va caure allà per casualitat, va propiciar que ens interesséssim per la poesia de Quevedo i vam treballar sobre aquell text que fa 'Cerrar podrá mis ojos la postrera...' Un bon professor fa miracles. Però n'hi ha pocs, de bons.
En tot cas, pel que fa a la motivació, recordo que un professor de la Normal en una ocasió, parlant del tema motivador, ens va comentar, rient, el que deia una pobra monja per tal de motivar l'alumnat:
-Vamos a hablar de una cosa muy bonita, muy bonita... vamos a hablar de los polígonos cuadrilongos...
La síndrome dels polígonos cuadrilongos encara cueja, per les nostres aules.
Un altre tema és l'ús del català a secundària. No entenc que alumnat que ha sortit de primària utilitzant força el català i amb una bona disposició vers la llengua te'l trobis pel carrer al cap d'uns anys talment com si li haguessin fet una reeducació cultural castellanitzant accelerada. He conegut gent que ha fet assessoraments per diferents ies, tant en el temps del sedec com en el més recent de les aules d'acollida i suport, i m'ha admès que l'ús del català degenera a secundària, llevat del cas de les assignatures de llengua. Però és un tema que no es toca massa i en el qual no s'entra a fons. No crec massa en obligacions sinó més aviat en seduccions, però de vegades també cal recordar les lleis que tenim i allò que es pot fer amb elles. Amb molt menys es feia molt més. S'ha criticat el senyor Montilla per parlar malament el català, tema en el qual ha millorat molt, aquest senyor, ho admeto. Però he escoltat professors de secundària (també de primària, però he de dir que estan més ben reciclats, en general), llicenciats, amb un nivell lamentable de català, àdhuc de castellà en alguns casos i amb una cultureta general i pedagògica absolutament deficitària. També m'he trobat amb professors de llengua molt poc interessats per la literatura del present. De vegades som molt exigents amb els treballadors més humils i ningú gosa ficar-se amb les classes mitjanes i altes del món acadèmic.
Una altra cosa és l'ús social i en els mitjans de comunicació. Avui escoltava el programa de música de Jaume Escales a la com; deia, i li dono la raó, encara que matisaria les seves afirmacions, deia que el català s'aprèn però no se sent. I parlava, sobre tot, de la música en català i de la seva no-presència en ràdios i teles, lamentable al meu entendre. Crec que caldria una mena de ràdio taxi pel que fa al català, una ràdio o tele desacomplexada que ens oferís música catalana d'ara i del passat, en exclusiva, des de la més lleugera i carrinclona a la més culta i elevada. I també ràdio-teatre, poemes llegits, certàmens literaris, concursos i concursets de rapsodes i cantants que fornissin oportunitats al jovent, a l'estil de radio-scope. Sortiria molta palla, segur, però també alguna perla, com va passar fa temps, en circumstàncies molt més difícils.
L'ou encara balla, tot un símbol. Però no canta... Els qui canten són els galls.
18 comentaris:
Un bon ús de la llengua, sí senyora, l'he llegit d'una tirada, en menys de cinc minuts i sense entrebancs. Crec que l'imprimiré i el passaré als meus amics que fan de professors de català a l'Institut. Estic realment emocionada d'haver tingut l'oportunitat de llegir-te. Poc que ens caldria patir per la nostra llengua, la nostra cultura i l'ensenyament amb més professionals com tu, gràcies :)
Gràcies, Clídice, no creguis, jo no era res de l'altre món perquè no tinc carisma i per a l'ensenyament també fa falta, se'm rifaven una mica.
No sé per on començar...
sóc professora de llengua catalana i literatura en un ies i quan a mesura que t'anava llegint se m'anaven posant els ulls com dos ous que ballaven... Suposo que has escrit aquest post creient fermament el que hi dius. És perillós això que estàs proposant, sobre el qual no puc fer res més que esgarrifar-me... és trist que els culpables del crim contra la llengua siguem els filòlegs i que del fracàs escolar ho siguem a secundària, crec que hauríeu de replantejar-vos els de primària què esteu fent amb els nens catalans i si tota la culpa recau només en la secundària. Sobre la teva reflexió sobre l'ús i l'ensenyament de la llengua i l'ortografia crec que vas del tot equivocada, per tal que una llengua sigui normal, ha de tenir una gramàtica i un estàndard fixat, la llengua oral és una altra cosa. Pel que fa a Carner i el seu poema Bèlgica és tan vàlid com qualsevol altre i, perdoneu-me però si Carner és tan críptic i difícil no sé on anirem a parar. Sobre la motivació i la capacitat de transmetre als alumnes depèn de cada persona, i sobre l'hàbit de llegir (poesia o qualsevol altra cosa depen molt de casa, no només de l'escola. Discrepo amb el teu post de principi a final, si es fes el que tu dius no sé on aniríem a parar... Crec que abans de criticar la secundària els de primària us hauríeu de fer una autoavaluació i aleshores, pensant, potser diríeu una altra cosa.
Una abraçada
Crec que el debat secundària-primària és estèril perquè malgrat ambdos cicles tenen culpes compartides no són les úniques.
Si em permeteu podeu incloure les famílies (com parlen, per exemple), els mitjans de comunicació, els polítics...
Entre tots ho fem tot... en positiu i en negatiu!
en comptes d'haver-te jubilat a tu, en podien haver jubilat a uns quants d'altres. Mira! penjarè el poema d'en Carner a Anoharra.
salut
No veig perquè ha se surtir un enfrontament primària i secundària. El que si que veig és molta falta d'autocrítica per part dels professionals de la cosa. Aquí només són culpables "els altres"? Ningú té la raó absoluta, però totes les raons, si són ben pensades, que vol dir pensades amb la intenció de millorar, són vàlides. El diàleg obert, de totes les parts (no només dels professionals), és un primer pas. Si no hi ha diàleg, no hi ha participació i hi ha falta d'interès. Perquè m'he d'interessar en un col·lectiu que l'únic que fa és dictar sentència i no accepta la possibilitat de la discrepància?
Em fas una ràbia, Júlia: massa material per discutir-lo i per concretar els acords i desacords, sobretot si es pretén ser una mica rigorós. Se m'anaven a escapar quatre coses, ja saps com sóc, però muts i la gàbia.
Ei, no podré anar a veure els ous fins dissabte. Quina ràbia, ja s'hauran mig pansit les roses.
Carina, em sembla que m'has interpretat molt malament. He treballat gairebé quaranta anys a primària i he criticat sovint les seves mancances, de forma força activa i militant. Però també constato que passar la segona etapa als ies va ser una errada tal i com es va fer. I que la secundària (obligatòria sobretot) no rutlla massa.
Tinc molt bons amics i amigues a secundària, gent responsable i treballadora, amb grans preocupacions pel que veuen allà, per tant no critico la gent en general sinó el sistema. El de primària també ha empitjorati i precisament ha empitjorat en 'secundaritzar-se', amb tanta especialització.
Un dels problemes és que les persones que accedeixen a la primària normalment ja 'pensaven' dedicar-se a l'ensenyament, cosa que no passa a secundària on l'ensenyament acostuma a ser un recurs secundari en moltes ocasions. No hi ha una especialització educativa, per dir-ho d'alguna manera.
Pel que fa a l'ús del català a secundària, en l'àmbit social i a les aules, només cal donar un volt per molts ies per veure que no és la norma, pel que fa als barris de Barcelona i rodalies que és el que conec més. Una altra cosa és que els esforçats professors de català facin el que puguin. Una altra cosa és a determinades comarques.
Pel que fa a l'ortografia, en cap moment he dit que no hi ha d'haver normativa, he dit que la normativa s'ha de revisar, com tot a la vida i fins i tot en l'àmbit acadèmic més 'elevat', universitari, hi ha hagut sempre partidaris de la revisió i la tolerància i ortodoxos inamobibles. L'ortografia és arbitrària, una convenció, i és pot revisar. Una altra cosa és que de l'ortografia en fem patriotisme.
Un dels problemes també és que fa molts anys es parlava del cos únic d'ensenyants, d'una major permeabilitat entre etapes, però tot això va quedar en aigua de figues i cada vegada estem més estancats i ningú no sap què fan els altres.
No m'he explicat bé, potser, però no volia enfrontar primària i secundària. Només constato que hi ha aspectes en els quals no volem entrar a fons i que, pel que fa al català, al seu ús social, hi ha molta diferència, fins i tot en els claustres, en les reunions... No ho dic jo, que no he treballat a secundària, m'ho ha dit gent que ha voltat força pels ies o que hi ha treballat durant anys, no crec que m'enredessin, la veritat.
També parlo, ho admeto, d'unes zones molt determinades.
Pel que fa als filòlegs, tampoc no ho dic jo, ho he tret de la premsa, alguns dels mateixos professors declaren que la poesia és 'difícil' per justificar la no-tria carneriana!!!
...el poema és vàlid, evidentment, però si s'havia treballat a les aules i tan poca gent el va triar alguna cosa falla.
Galderich, no crec que es tracti d'enfrontament sinó d'intentar revisar el que no rutlla. La primària també va a mal borràs darrerament sobre tot pels constants canvis en el sistema. Ara bé, 'l'ambient' no és ben bé igual, no ho pot ser ja que les edats no ho són, és clar.
Sobre les culpes familiars, crec que és un error comptar excessivament amb les famílies en l'àmbit educatiu. Nosaltres tenim una feina i s'ha de fer, funcioni o no la família, que això ja sabem que pot ser que no passi.
Però no es pot generalitzar sobre la societat sense entrar en temes més concrets i propers, en els quals sí que es pot incidir.
Ep Pere, em fa ràbia que et faci ràbia i que no polemitzis!!! En aquest tema educatiu cadascú parla per les seves vivències i sempre falta una visió general, és un dels problemes, també. Si un es troba en un centre que funciona creu que tot funciona i a l'inrevés, només que conec molta gent que treballa al món educatiu i m'expliquen coses molt surrealistes de la secundària, la veritat. No crec que siguin mentida, a més, no són ni tres ni quatre. Potser al teu IES tot funciona molt bé, el tipus d'alumnat també compta.
Sobre els ous, jo hi volia anar ahir, però no vaig poder, hi aniré avui o demà però m'agrada anar-hi pel Corpus. Sí, el diumenge les flors ja tufegen, normalment.
Clídice, d'això em queixo, la veritat, de la manca d'autocrítica. Pel que fa a primària i secundària hi ha manca de comunicació i permeabilitat i constato amb el temps que no hi ha color entre l'antiga segona etapa i la secundària obligatòria, però es va fer així (amb l'acceptació del cos d'ensenyants, als quals ens van vendre la moto molt bé) i ja està fet.
Culpar les famílies dels mals de l'educació és absurd, les famílies són com són i no es pot dir que un nen no llegeix perquè a casa no llegeixen, doncs seríem tots analfabets, ja que en les famílies antigues, per desgràcia, hi havia pocs estudis i molta pobresa. Precisament l'escola i l'institut han de passar per alt això i fer una tasca que intenti superar aquestes dificultats. Si la família és maca i col·labora, molt bé, però si no és així és feina nostra la resta i també la motivació de l'alumnat.
Uf, parlo com si encara estigués en actiu, ep, Júlia, que ets una jubilada!!!
Els que van a l'atur son de la indústria, de la construcció, dels serveis...és a dir, d'on surten les misses per a finançar el serveis públics, de feina segura, com ara l'ensenyament.
M'agradaria, almenys per una vegada, llegir això en algún debat entre ensenyants.
He dit ensenyants. I, en canvi, m'agradaria poder dir Mestres.
Gràcies Júlia.
Ai, Xiruquero, has tocat un altre tema espinós, la qüestió del funcionariat i el vitalici que representa!!!
Júlñia, no sé si he malinterpretat o no però crec que les teves paraules són prou il·lustratives. Pel que fa a Carner sí, s'ha treballat perquè és un dels poemes de la tria que ha fet el Departament per al Batxillerat. Bèlgica és un poema normalet, gens complicat i a més és d'un dels autors vaca sagrada de la literatura catalana, domina la llengua com ningú i és tant correcte lingüísticament i formalment perquè és noucentista. Crec que és un dels poemes més fàcils de treballar a nivell formal. La setmana que ve t'enviaré l'examen de selectivitat resolt i opina pel teu propi compte. Sobre el que tu dius de que opines a partir dels comentaris que t'han fet amics que treballen a secundària o que ho has llegit a la premsa ho trobo molt poc rigorós perquè no cites font i a més no representen cap veritat absoluta i hem de ser prou valents per defensar amb fermesa el criteri propi i no amagar-nos darrere possibles informadors. Un altre tema que tractes és el fet que els nens són molt jovenets quan arriben a l'ies, en això estic completament d'acord, però trobo perillós el fet que els mestres entrin cada cop amb més força dins als instituts, acabaran fent batxillerat, si no al temps! Podria seguir i segui però no tinc ni lloc ni espai i tampoc vull monopilitzar el teu bloc. Però a vegades llegeixo coses, com el teu post, que em donen una profunda tristesa. Així ens va a tots plegats. És bo que puguem discutir sobre això però és trist que quedi aquí i mentre, els polítics ens facin anar de rodes a pilats i hagin immers l'ensenyament en un caos absolut, on la improvisació i anar "a salto de mata" és el barem que regeix l'educació
Carina, tant el que dius tu com el que puc comentar jo són coses a nivell de tertúlia blogaire i no pas estudis rigorosos, per això no tinc perquè citar cap font, no estic fent un informe estadístic sinó manifestant percepcions, porto molts anys a l'ensenyament encara que sé que avui això de l'experiència en lloc de ser un grau és un defecte.
No sóc jo ni ningú qui s'ha inventat el fet que l'alumnat no ha triat Carnet, majoritàriament, i les justificacions sobre aquest fet tampoc no me les he inventat jo, ho han declarat professons de secundària amb noms i cognoms a la premsa, com ara això de la 'por a la poesia'.
No sé perquè ha de fer por que els mestres puguin donar batxillerat, quan jo era molt joveneta la gent humil feia el batxillerat gràcies als mestres dels pobles i dels barris que els preparaven prou bé, ja que no hi havia instituts, sembla que hem oblidat això.
Em dol també que encara s'arrossegui aquest menyspreu subconscient pels mestres, com si tingués més mèrit ensenyar gent més gran que gent menuda, una altra reivindicació va ser durant anys que el magisteri tingués la consideració de llicenciatura, sense èxit, cal dir-ho.
Els mestres 'ja' feia molts anys que donavem segona etapa quan se'ns va arrabassar el dret a fer-ho, llevat d'unes poques minories privilegiades que van poder 'passar' i que mai han tingut la mateixa consideració que els de 'secundària de veritat'. Ni el mateix sou. El nombre d'hores lectives també es superior a primària, per cert, i el sou, menor.
En canvi, als llicenciats sense magisteri se'ls ha deixat 'entrar' a fer primària en moltes ocasions,quan ha convingut, fa quatre dies, fins i tot, cosa que tampoc no entenc, si ens posem en pla corporativista, que no ho voldria fer.
Si home i un paleta pot ser arquitecte. Mira J;ulia vaig estudiar cinc anys d'especialització (filologia catalana), vaig fer 1 any de CAP (curs d'adaptació Pedagògica (ja són 6 anys) un màster i un postgrau (vuit anys) i unes oposicions. No em vinguis dient que un mestre (dos anys de carrera i un de pràctica) ha de donar i pot donar el mateix que jo i a sobre ha de cobrar el mateix, aleshores ja podem plegar. Això és i ha de ser així. Un aparellador no cobra ni pot fer la feina d'un arquitecte; com tampoc un infermer pot fer la d'un metge... Cadascú el seu, ni millor ni pitjor, diferent. L'esforç ha de servir i ha de ser recompensat. I si no t'agrada doncs mala sort.
Trobo lleig que tanquis així el tema a lo bruto, és molt còmode llençar bombes com les que has llençat tu i pensar que als altres ens és igual. Em fa llàstima tot plegat i sembla que al final encara seràs tu la víctima. Si et fan mal els comentaris, haver pensat una mica abans d'escriure el que vas escriure. Tranquil·la no et molestaré més. És l'última intervenció que faig al teu bloc. Salut
Publica un comentari a l'entrada