Presentació hospitalenca: Can Sumarro

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Alzaga, que tanta propaganda m'ha fet i que avui no podrà venir a causa d'una petita operació ocular, cosa que em fa pensar que de moment tampoc no podrà veure aquest post...

Avui presento L'inici del capvespre a L'Hospitalet i em sembla que, pel que fa a aquesta temporada i fins passat l'estiu, ja no presentaré la novel·la enlloc més perquè, la veritat, com dic sovint en broma, fer-se famós és cansadíssim, sobretot a certa edat. La presentació serà a Can Sumarro, ja que la Biblioteca Tecla Sala tenia un excés d'actes previstos i hauria hagut d'ajornar l'acte fins al proper curs escolar. Per cert, a la invitació que penjo al post, feta per la biblioteca, es van equivocar i van posar que es tracta d'un llibre de poemes, quan és una novel·la, com molt bé sabeu, encara que pugui tenir pinzellades poètiques en algun moment concret.

De fet, ha estat una sort, ja que Can Sumarro és un indret magnífic, de dimensions més reduïdes però entranyable. Va ser una de les primeres biblioteques amb cara i ulls de la ciutat, i així es va recuperar aquesta magnífica masia. Per fortuna no és l'única que ha pogut sobreviure, encara que pel camí del temps i dels canvis urbanístics se hagin perdut moltes perles arquitectòniques per tota la nostra geografia. A L'Hospitalet ara hi ha polèmica amb Can Trabal i la seva zona agrícola, veurem com acaba tot plegat, en tot cas a l'enllaç que indico podeu trobar un manifest i es pot signar a favor de la seva conservació.

Durant els primers cursos, a finals dels setanta, en què treballava a L'Hospitalet, a El Samuntà, al barri de Can Serra (nom d'una altra masia immensa i bonica, perduda per sempre), avui escola d'idiomes, portàvem sovint l'alumnat de cicle mitjà a veure les antigues cases supervivents, el centre de la vila, els diferents barris, el museu de la ciutat... Aquests petits museus locals són unes veritables joies i es poden visitar amb calma i sense banys de multituds turístiques (de moment). Fa anys que no he estat al Museu de L'Hospitalet, cosa que penso arranjar aviat. De fet, amb la Carme Alzaga i la Marisa Pavon, una altre gran amiga, vam formar un molt bon equip durant el temps de l'elaboració dels materials de primària de L'Hospitalet és escola, promocionats i coordinats pel Casalet, ja fa, ai, vint-i-tants anys!!! En aquella època el Casalet tenia la seu en una caseta humil de poble, un altre petit edifici supervivent, avui desaparegut, per les escletxes del qual s'esmunyien sovint simpàtics ratolins ancestrals; era entranyable i m'encantava anar-hi, pujar aquelles escaletes que no sé com aguantaven els anys, i fer-la petar en aquell interior extraordinari i modest.


Em farà la presentació Montserrat Galícia, escriptora, que va ser també mestra a L'Hospitalet, a l'emblemàtica escola Patufet-Sant Jordi, que avui sobreviu de forma magnífica en un edifici modern del final de la Rambla. No sé si vindrà massa gent, fa molta calor i tothom està molt enfeinat, sobre tot els de la professió, amb finals de curs estressants i tot això. En tot cas, segur que retrobo amics i amigues que fa temps que no veig, ja que la Carme, a qui dedico l'entrada, ha fet una promoció important i el Casalet, la Biblioteca i el Centre d'Estudis han reenviat la convocatòria. Una persona del grup Verba, grup que fa una difusió molt important de la poesia, llegirà alguns fragments del llibre. De fet, persones d'aquest grup tenen una feina molt activa en la organització del premi Andreu Trias, i gràcies a aquest premi, que vaig aconseguir fa uns anys, em vaig animar a tornar a enviar originals a editorials i intentar publicar de nou, ja que en la meva primera etapa d'aspiració literària pública i best-sellera em vaig acabar desenganyant del tema i del món literari en general. Ara, com en el cas dels viatges, ja m'ho prenc tot amb una certa distància vital. Al menys, ho intento.

Doncs, bé, si no sabeu què fer aquesta tarde, veniu a L'Hospitalet, preneu-vos una orxata a la Rambla Just Oliveres, passegeu pel carrer Xipreret, pel seu centre històric, que potser molts i moltes no coneixeu i arribeu-vos a Can Sumarro a fer la xerradeta i escoltar els ocells del seu jardí, abans hort esponeròs. Però, vaja, als ocells això no els afecta massa. Les fotografies de la masia les he tret d'aquí i d'aquí, per no haver de buscar les meves, que no sé on són.