L'HOSPITALET AL COR

Ahir vaig anar a presentar un llibre de la meva amiga Montserrat Galícia,  a L'Hospitalet. Sempre és un plaer tornar a algun dels barris d'aquesta ciutat, en aquest cas al barri del centre, després d'haver treballat tants anys a la ciutat i haver pogut comprovar dia rere dia els molts canvis positius que l'han transformat i modernitzat.

Pel matí també vaig anar a L'Hospitalet, en aquest cas al barri de Santa Eulàlia, a l'escola Provençana, per fer una mica de barrila poètica amb el grup de sisè, gràcies a la invitació d'una altra amiga, Àngels Prats. Al Provençana hi vaig treballar tot just un parell d'anys però en tinc un gran record, tant de mestres com d'alumnes i també d'això que en diem ambient laboral.

Encara no fa gaire temps un d'aquests tertulians saberuts dels nostres temps, i no pas un dels pitjors, parlant de no sé quin tema, va tornar a mencionar L'Hospitalet i d'altres indrets de la perifèria barcelonina amb els tòpics de sempre. Ja resulta habitual i lamentable que aquests senyors i senyores opinin de tot, aquests dies els estem patint amb intensitat, i que no es limitin a les seves especialitzacions, si les tenen.

Encara per a molts nostàlgics de no sé quins temps existeix allò del cinturó vermell i una mena de línia divisòria entre una mena de gent del país i una altra de sobrevinguda, una altra que, per cert, s'ha diversificat tant que cada dia fan més angúnia aquestes definicions tòpiques sobre immigrants i la resta.  Un dia que dinava en un restaurant xinès de la platja unes senyores es van quedar totes astorades en sentir un jove xinès que els parlava en català, oh, senyores, jo he nascut aquí, els va aclarir el noi. I és que els anys passen i els lluitadors de la Seat, una mica repatanis amb les catalanitats i de procedències hispàniques diverses, ja són avis i besavis.

L'Hospitalet és una gran ciutat, molt poc coneguda pels de fora, amb molts barris, cadascun amb les seves característiques, la seva gent i, és clar, els seus problemes. Les escoles i els instituts han millorat de forma exponencial, té bones biblioteques i centres emblemàtics com la Tecla Sala o el Barnadas. També, com a tot arreu, hi podem trobar algun foradet negre que els temps actuals han fet més evident, però això passa a les millors famílies, fins i tot a les de Pedralbes, tot i que com que a les de Pedralbes no les conec no voldria caure en allò que critico, parlar del que no sé.

La presentació era a Can Sumarro, una biblioteca molt bonica, situada en una antiga masia, que compta amb uns jardinets extraordinaris. L'Hospitalet tenia en els seus orígens un centre urbà molt petitó i unes grans extensions de zona rural, camps i masies, del qual Esplugues per una banda i Barcelona per l'altra n'hi van anar manllevant uns quants trossos. Avui tenim una idea una mica errònia del procés que va portar a l'absorció de diferents pobles per part de Barcelona. En alguns casos no eren els rics, precisament, els que volien annexionar-se sinó la gent humil de la contrada, que es trobava en una certa situació de caciquisme i, com va passar en l'edat mitjana, simplificant les coses, s'estimaven més dependre del rei que no pas del senyor feudal.

Els importants de l'Hospitalet van tenir sort i no va arribar mai a ser un barri de Barcelona, tot i que durant anys hi havia qui ho considerava més o menys així, encara que la ciutat tingués cada vegada més vida pròpia. Les noves generacions, moltes de les quals procedien de la immigració van anar fent seva la ciutat i avui hi ha poca confusió entre ser de L'Hospitalet o ser barceloní, en general. Crec que, com a Barcelona, la gent és més del seu barri que no pas de la gran ciutat. Fa anys, molts però no pas tants, per anar al centre de L'Hospitalet des de Barcelona només comptaves amb els Oliveras, avui el metro ens deixa a la seva Rambla, animada i bonica, que s'allarga amb la Rambla de la Marina i en la qual, això sí, hi trobo a faltar, com en tants altres llocs, el cinema. 

Just Oliveras va ser un empresari brillant i innovador, una mica enigmàtic, emprenedor i amb moltes virtuts, i la prova és que ningú no ha volgut -o no ha pogut- canviar el nom de la Rambla per un altre. Era un empresari modern, que estimava la ciutat i que en les circumstàncies difícils de la guerra va decidir quedar-se a la seva pròpia empresa, col·lectivitzada, decisió que li va costar la vida, juntament amb la de la seva  cunyada, en un assassinat mai aclarit o que potser no s'ha volgut aclarir. Malgrat que sobre la figura de l'empresari hi ha algunes opinions negatives que provenen de sectors molt arrauxats i doctrinaris, he copsat que en general la gent normaleta sentia per ell respecte i admiració. En fi, desgràcies de l'època. 

Durant anys es vivia una situació paradoxal, es parlava de la Rambla Oliveras i dels cotxes Oliveras sense que la gran majoria d'habitants de la ciutat, arribats en grans onades immigratòries, sabessin qui era Just Oliveras. Encara recordo haver preguntat sobre el personatge i comprovar com es fugia d'estudi sense manies per part dels que en sabien alguna cosa i com també els qui no en sabien et feien un posat estrany, ves, era el nom d'un carrer important i d'uns autobusos, que no n'hi havia prou amb això?

Durant anys va planar una gran ignorància sobre el personatge, senzillament, no se'n parlava.  Fins i tot a manuals d'història de la ciutat se silenciava l'assassinat, així com el d'altres persones que van ser estossinades en aquells anys, algunes de les quals totalment innocents, com ara un pobre compositor de sardanes que no feia mal a ningú. De fet fins i tot en la referència de la wiki es passa sense fer soroll per la guerra i la postguerra o, més aviat, no s'hi passa de cap manera.

Avui es fa difícil imaginar aquella ciutat d'abans de la guerra, de la guerra i de la primera postguerra, no té res a veure amb l'actual. Fa poc temps va morir el senyor Marcè i li vaig dedicar una entrada, gràcies a ell i als seus llibres sobre la ciutat i els seus personatges vaig saber alguna coseta més de la història de L'Hospitalet, ha estat un dels seus cronistes més admirables, també era molt bon poeta. La primera visita al museu, amb l'escola, la vaig fer amb ell que n'era el director i recordo poques explicacions museístiques tan sentides, documentades i valuoses. Fa molts anys d'aquella visita, més de trenta. 

Ara he repassat el blog i veig que he escrit sobre L'Hospitalet en moltes ocasions, trenta anys de feina a la ciutat forneixen tot un gran imaginari sobre ella i la meva memòria sentimental la té molt present, tot i que ara hi vaig de visita i ja no és el mateix. La vida passa i la gent jove ocupa les terrasses dels bars de la vida,  com sempre ha estat. Al vespre, quan vaig sortir de Can Sumarro hi havia com una mena de pau ambiental primaveral per damunt de la Rambla Just Oliveras. És clar que feien futbol per la tele i la gent estava reclosa a la llar o al bar corresponent per tal de seguir el partit el qual, per sort, va acabar bé pels nostres i així no vam haver d'escoltar les condemnes i penjaments sobre entrenador i jugadors que s'amollen en cas de derrota, merescuda o no, per aquests inefables mitjans de comunicació que cada dia em semblen més desinformadors i pocasoltes.

A la ciutat vaig treballar al barri de Can Serra, uns quinze anys, i vaig haver de marxar pel fet que ens van tancar l'escola, en una època amb una forta baixada de la natalitat. Avui l'edifici és escola d'idiomes. Tampoc no és escola de primària el Can Bori, on vaig ser un any. El Provençana continua en actiu i també és encara escola el Bernat Desclot, on vaig passar els deu darrers anys de la meva vida laboral, també al barri de Santa Eulàlia però tocant al Parc de l'Alhambra, en això que en diuen Granvia Sud, un sector de la ciutat que ha experimentat canvis immensos, com Bellvitge, i per on, quan hi vaig anar, encara passava el carrilet a cel obert. 

Presentació hospitalenca: Can Sumarro

Dedico aquesta entrada a la meva amiga Carme Alzaga, que tanta propaganda m'ha fet i que avui no podrà venir a causa d'una petita operació ocular, cosa que em fa pensar que de moment tampoc no podrà veure aquest post...

Avui presento L'inici del capvespre a L'Hospitalet i em sembla que, pel que fa a aquesta temporada i fins passat l'estiu, ja no presentaré la novel·la enlloc més perquè, la veritat, com dic sovint en broma, fer-se famós és cansadíssim, sobretot a certa edat. La presentació serà a Can Sumarro, ja que la Biblioteca Tecla Sala tenia un excés d'actes previstos i hauria hagut d'ajornar l'acte fins al proper curs escolar. Per cert, a la invitació que penjo al post, feta per la biblioteca, es van equivocar i van posar que es tracta d'un llibre de poemes, quan és una novel·la, com molt bé sabeu, encara que pugui tenir pinzellades poètiques en algun moment concret.

De fet, ha estat una sort, ja que Can Sumarro és un indret magnífic, de dimensions més reduïdes però entranyable. Va ser una de les primeres biblioteques amb cara i ulls de la ciutat, i així es va recuperar aquesta magnífica masia. Per fortuna no és l'única que ha pogut sobreviure, encara que pel camí del temps i dels canvis urbanístics se hagin perdut moltes perles arquitectòniques per tota la nostra geografia. A L'Hospitalet ara hi ha polèmica amb Can Trabal i la seva zona agrícola, veurem com acaba tot plegat, en tot cas a l'enllaç que indico podeu trobar un manifest i es pot signar a favor de la seva conservació.

Durant els primers cursos, a finals dels setanta, en què treballava a L'Hospitalet, a El Samuntà, al barri de Can Serra (nom d'una altra masia immensa i bonica, perduda per sempre), avui escola d'idiomes, portàvem sovint l'alumnat de cicle mitjà a veure les antigues cases supervivents, el centre de la vila, els diferents barris, el museu de la ciutat... Aquests petits museus locals són unes veritables joies i es poden visitar amb calma i sense banys de multituds turístiques (de moment). Fa anys que no he estat al Museu de L'Hospitalet, cosa que penso arranjar aviat. De fet, amb la Carme Alzaga i la Marisa Pavon, una altre gran amiga, vam formar un molt bon equip durant el temps de l'elaboració dels materials de primària de L'Hospitalet és escola, promocionats i coordinats pel Casalet, ja fa, ai, vint-i-tants anys!!! En aquella època el Casalet tenia la seu en una caseta humil de poble, un altre petit edifici supervivent, avui desaparegut, per les escletxes del qual s'esmunyien sovint simpàtics ratolins ancestrals; era entranyable i m'encantava anar-hi, pujar aquelles escaletes que no sé com aguantaven els anys, i fer-la petar en aquell interior extraordinari i modest.


Em farà la presentació Montserrat Galícia, escriptora, que va ser també mestra a L'Hospitalet, a l'emblemàtica escola Patufet-Sant Jordi, que avui sobreviu de forma magnífica en un edifici modern del final de la Rambla. No sé si vindrà massa gent, fa molta calor i tothom està molt enfeinat, sobre tot els de la professió, amb finals de curs estressants i tot això. En tot cas, segur que retrobo amics i amigues que fa temps que no veig, ja que la Carme, a qui dedico l'entrada, ha fet una promoció important i el Casalet, la Biblioteca i el Centre d'Estudis han reenviat la convocatòria. Una persona del grup Verba, grup que fa una difusió molt important de la poesia, llegirà alguns fragments del llibre. De fet, persones d'aquest grup tenen una feina molt activa en la organització del premi Andreu Trias, i gràcies a aquest premi, que vaig aconseguir fa uns anys, em vaig animar a tornar a enviar originals a editorials i intentar publicar de nou, ja que en la meva primera etapa d'aspiració literària pública i best-sellera em vaig acabar desenganyant del tema i del món literari en general. Ara, com en el cas dels viatges, ja m'ho prenc tot amb una certa distància vital. Al menys, ho intento.

Doncs, bé, si no sabeu què fer aquesta tarde, veniu a L'Hospitalet, preneu-vos una orxata a la Rambla Just Oliveres, passegeu pel carrer Xipreret, pel seu centre històric, que potser molts i moltes no coneixeu i arribeu-vos a Can Sumarro a fer la xerradeta i escoltar els ocells del seu jardí, abans hort esponeròs. Però, vaja, als ocells això no els afecta massa. Les fotografies de la masia les he tret d'aquí i d'aquí, per no haver de buscar les meves, que no sé on són.