De realitats possibles que van esdevenir improbables

Si la capital d'aquest racó de límits imprecisos que anomenen Catalunya hagués estat Tortosa, avui la nostra ortografia i la nostra gramàtica serien molt i molt diferents, el mateix que si la capital d'aquest altre racó una mica més grandet que anomenem -amb alguna reticència- Espanya hagués estat, per exemple, Sevilla. Potser fins i tot els catalans ballaríem més jotes que no pas sardanes (encara que ara tampoc en ballem gaires, de sardanes), el castellà oficial seria l'andalús normatiu i sevillà (al capdavall, l'andalús és el pare espiritual de moltes variants hispanoamericanes d'aquestes que fan gruix a l'hora de comptabilitzar hispanoparlants) i les filosofies i mitologies sobre el tarannà català i espanyol estarien molt allunyades de les convencionals que amaran el nostre present de forma una mica feixuga. En general, imagino, fent política-ficció, se'ns tindria per gent alegre i festera i potser s'hauria inventat alguna jota flamenca, dansa nacional que reflectiria l'essència peninsular de forma evident. Potser jo hauria escrit les meves novel·les en un estàndard molt i molt diferent, mentre que si ara gosés escriure-les en tortosí o bateà se'm titllaria de costumista irredempta. I, pel que fa a l'altra llengua, els Álvarez Quintero serien molt més valorats que no pas Galdós o Cela.

La cosa no és tan surrealista com pot semblar, de fet Tortosa i Sevilla haurien pogut esdevenir capitals molt més importants, ambdues van ser ports fluvials de categoria, (Sevilla ho és encara, ep) amb una època daurada renaixentista florida i optimista i amb molts aspectes socials i polítics que desconeixem força, perquè les èpoques que no responen a les lectures oficials de la història contemporània s'amaguen o es disfressen segons toca.

Aquestes cabòries m'agombolaven ahir, a la nit, després d'haver presentat el meu llibre a Batea, en el marc de la Setmana Cultural, en un lloc tan emblemàtic com la plaça del poble on, després, va actuar el grup Saragatona, de reminiscències blogaires evidents, al menys per a mi, que vaig conèixer abans el blog-bloc que no pas el grup, coses de la vida. Damunt nostre, damunt de les teulades de Batea, que també va comptar amb èpoques d'esplendor, reflectides en els seus antics carrers, per on els cavallers d'altres temps meditaven en els seus problemes parlant en alguna variant dialectal que se'ns escola com aigua en un cistell, una lluna creixent esplèndida, a la recerca de la seva temporal i fràgil plenitud, escampava relativisme lluminós a dojo. Perquè, ai, ni la lluna té claror pròpia ni tampoc les seves celebrades mudances responen a res més que la nostra percepció situacional.

Potser si Tortosa hagues estat com Barcelona, Batea hauria estat més o menys com Tarragona, pel que fa a la importància política i demogràfica. El segle XVIII va ser també molt important, a Batea i a força indrets de les moltes catalunyes i espanyes amb què ens podem ensopegar pels camins de les geografies reals, com es pot comprovar pel gruix de les esglésies, santuaris i cases pairals d'aquella època que trobem pels pobles i viles, o fins i tot en valorar les dades demogràfiques conegudes, però van tornar a venir guerres i invasions, bandolers, guerrillers, fams, sequeres, soldats i malvestats diverses fins fa quatre dies, com és, o hauria de ser, ben sabut. I tot plegat va ser d'una altra manera, perquè els camins de l'atzar són inescrutables. La glòria del món i dels indrets passa, ves, no hi ha res immutable per més que ens entestem en voler-hi creure. I la natura humana és imprevisible i atzarosa, perillosa a voltes i admirable en algunes comptades ocasions de lucidesa col·lectiva o individual.