Confessió, redempció, penitència

Un dels vicis nacionals més evident, per poc que s'analitzi el context social, és el cofoïsme. En un tema tan frívol com la tele, si dius que les sèries nostrades fan una mica de pena, sempre hi ha qui et diu que les dels altres -que no es mira, o que diu que no es mira- són pitjors. Som els millors, i a la resta del món hispànic, tot es fa pitjor, és aquest un dogma que en algun moment podia ser cert, però que avui, amb els grans canvis socials dels darrers vint anys, és, si més no, discutible en molts camps, com, per exemple, el de l'educació.

Vaig sentir una mena de vergonya patriòtica fa uns quants anys, quan hi va haver aquell malaurat i evitable accident al llac de Banyoles, a causa de la cobdícia generada per l'augment de turisme a causa de les Olimpíades. Jo hi havia anat molt sovint a Banyoles, i havia pujat moltes vegades en aquells vaixells que em semblaven tan segurs i inofensius, sense saber que m'hi estava jugant la pell. Van morir molts avis, jubilats francesos, d'una forma tràgica i absurda, tancats en una trampa, a pocs metres de la riba. L'horrible accident va generar acusacions creuades entre les institucions, no se sabia ben bé qui era el responsable de les revisions que s'havien de fer a aquells vaixells, manipulats de forma barroera i irresponsable. No puc fer-hi més, cada vegada que vaig a Banyoles hi torno a pensar i em sembla que mai no tornaré a passejar per la vora del llac amb la innocent alegria d'altres èpoques, des d'aquell fet. Que allò pasés a casa nostra em va semblar terrible, fins i tot inesperat, perquè em pensava, ai, que aquí no podien passar coses semblants.

Ara, de forma menys dramàtica, he sentit una mena de vergonya semblant, amb tot això del senyor Millet que diu que s'ha equivocat i confessa, i encara escolto per la ràdio que el lloen per confessar i demanar perdó... Fa molts anys jo treballava a una empresa gran, de vegades, persones que tenien accés als diners a través del seu lloc de treball havien realitzat estafes que es destapaven, normalment, perquè aquells robatoris s'anaven incrementant (aquest tipus de fets animen el delinqüent a incrementar l'activitat, quan veu que, al principi, sembla que ningú no s'adona del que passa) i es començava a percebre que l'empleat estirava molt més el braç que la màniga, cosa que portava al seu descobriment i acomiadament. Més d'una vegada ens hem preguntat com pot ser que algú que guanya un sou normalet comença ràpidament a fer diners, a comprar un pis enorme o una casa amb jardí, i un cotxasso i una torre no sé on i a fer viatges internacionals a tot rendiment, o a enviar els fills a una universitat americana privada. En algunes ocasions, al llarg del temps es destapa la qüestió i resulta que darrera d'aquell enriquiment hi ha aspectes foscos, tèrbols. A grans nivells, les coses no s'acaben d'aclarir mai del tot. Per desgràcia, en el camp de la política hem assistit astorats a enriquiments estranys i inesperats, ja no parlo de grans nivells, als quals no tinc accés, sinó de gent propera i modesta d'origen a qui hem vist evolucionar.

Jo havia sentit fa força temps comentaris, tipus boca-orella, sobre aquest senyor de l'Orfeó, d'aquestes brames que no saps d'on surten, es deia que se li tapaven els pecats per no fer mal a la societat catalana, no era l'únic, per cert; és la mateixa mentalitat que procura que no esbrinem les misèries dels mites que conformen el nostre imaginari nacional. El mateix va passar amb allò del senyor que presidia l'associació de Mathausen i no hi havia estat, molta gent ho sospitava o ho sabia però que no deia res per no fer mal a la institució. És una manera de fer que tracta la gent gran com a criatures a les quals no es pot dir la veritat de la vida perquè és dura i cantelluda. Amb aquesta manera de fer, a la llarga, s'acaba fent molt més mal, perquè s'enfonsa els ciutadans en el cinisme i el relativisme moral i sembla que si no suques quan pots, fins i tot a nivell precari, o no intentes defraudar hisenda, ets curteta i ximple. En sento tants, d'aquests rumors, que ja no en faig cas, hi ha gent que sempre coneix algú relacionat amb determinat personatge públic, suposadament honrat i intatxable, de vegades la informació és tan propera als fets que no en pots dubtar massa, (malgrat que en tot plegat hi pot haver, també, malícia, enveja i tafaneria no contrastada) i acabes pensant que el que compta és l'habilitat per estafar de forma impune, que genera, fins i tot, en la nostra societat, admiracions incondicionals.

-Mira, és d'admirar, ho ha fet bé, mai no li han pogut trobar res...

Les subvencions, des de nivells molt modestos fins als més grans han estat un niu de clientelismes i petites corrupteles, cobrar coses en negre és una pràctica habitual, des dels professionals més humils als més grans i famosos, la gent normaleta de classe mitjana modesta es justifica dient que els de dalt ho fan a lo grande i, encara més, no se n'amaga, d'haver reeixit en la defraudació, sinó que li agrada recordar-ho. L'amiguisme funciona a tots els nivells, també, si en una feina puc enxufar el meu fill no enxufaré una altra persona més dotada i més necessitada de feina, tothom ho fa i les grans entitats i fundacions són plenes de paràsits de bona família o de no tan bona però amb relacions, que és el que compta. Amb aquest sistema s'acaba fomentant que molts dels dirigents de tota mena siguin els més mediocres i poc dotats, amb el temps. En això de les relacions hi ha coses curioses, de vegades arribes més a l'endoll per la via de la senyora de fer feines o del conserge que no pas per la del cosí del president. Qui no té padrins no va a bateig, em deia, fa un temps, una senyora de la meva edat que estava intentar col·locar el fill en una televisió i cercava coneguts. Tots som humans, ho reconec, en el camp de la família, però hi ha d'haver un cert control social per fer efectiva la igualtat d'oportunitats i evitar abusos excessius.

El sistema, tan senzill, d'esbrinar com és que algú ha passat d'uns nivells normalets de consum a la disbauxa consumista, o com un xicot o una noia que van tenir dificultats per acabar la primària, potser més aviat per ganduls que no pas per mal dotats, han arribat a màxims responsables de la secció de projectes polítics de prospecció publicitària postmoderna, amb un sou que triplica el meu, no deu funcionar massa, el fet és que, com deien els meus pares i avis, treballant no et fas ric, al menys ric-ric-ric. Aquest senyor confessa que s'ha equivocat, en aquest cas equivocar-se és un eufemisme d'allò més reeixit. I, encara més, ningú del seu entorn proper no en sabia de la missa la meitat... Ai, que atrevida és la ignorància.