Lladres, serenos, polis i treballadores del sexe

El carrer d'en Blasco de Garay? Rieu-vos de la seva llegenda suspecta. Era tan menestral com qualsevol altre carrer del Poble-sec, si no més (...) Les cupletistes i les cambreres de music-hall que hi vivien aleshores feien de dones del vici a partir de la vorera del Cafè Espanyol. A l'altra, eren unes perfectes mestresses de casa que es preocupaven de la família, de pujar els fills i dels preus dels queviures (...) El cupletisme del Poble Sec treballava per guanyar un jornal i per aconseguir propines de més a més. Res, en ell, d'il·lusions quimèriques. El seu somni cobejat, si de cas, era tenir una llibreta a la Caixa d'Estalvis i un amic entenimentat que l'ajudés en la tasca, tanmateix feixuga, de pujar la família...

Jaume Passarell. Homes i coses de la Barcelona d'abans

Aquests dies, amb motiu de tot això de la Boqueria, llegeixo sovint referències nostàlgiques a la prostitució d'abans, com si en d'altres èpoques el tema hagués estat controlat i acceptat pels veïns afectats, en una mena de compromís convivencial molt diferent de la disbauxa del present. Tenim una tendència a recordar el passat millor del que va ser o a centrar els nostres records en unes èpoques concretes, favorables als nostres desitjos.

El Poble-sec, el meu barri, havia estat, deien, un barri de querides. La querida era aquella senyora que havia aconseguit una certa estabilitat pel fet que comptava amb un protector que la mantenia i li posava un pis. En això, com en tantes coses, hi havia diferents categories i modalitats. Jaume Passarell va ser un gran periodista i dibuixant (és admirable comprovar com els periodistes d'abans, sense títols universitaris ni màsters en comunicació, ni mandangues d'aquest estil, sabien fer pràcticament de tot), amic de gent com Planas, Sagarra o Gasch i, com ells, noctàmbul impenitent. De gran, a principis dels setanta, va escriure un llibre de records on hi ha una part dedicada al Poble-sec, on havia viscut, m'imagino, durant un temps.

En aquest llibre Passarell coincideix amb les afirmacions d'un altre escriptor, González Ledesma, encara que els records d'aquest darrer són força posteriors, de la postguerra. Tots dos comenten, més o menys, que el Poble-sec era un indret en el qual les senyores de moral dubtosa feien una vida familiar i casolana. O sigui, que en creuar el Paral·lel i anar cap a casa esdevenien unes veïnes normals, acceptades, treballadores i polides. Aquesta percepció és certa i tots els qui tenim uns quants anys recordem encara veïnes bonhomioses, de mitjana edat, de qui es parlava en veu baixa i s'afirmaven coses com ara fa de la vida, té un senyor que la ve a a veure, és artista però fa hores extres... Al barri hi vivien també molts artistes dels teatres del Paral·lel, aleshores. Però la imatge de la prostituta bona i sacrificada pels fills, encara que certa, també és un tòpic, doncs el panorama de les treballadores del sexe, ja aleshores, era divers i complicat.

Aquesta percepció no és pas, doncs, tota la veritat. El Raval estava dividit en diferents sectors, el del barrio xino més sòrdid era una mica diferent. Allà hi vivia gent molt pobra i força atrotinada. Això pel que fa a la postguerra però és que abans de la guerra hi havia per aquells carrers delinqüència, proxenetisme, prostitució infantil i també inseguretat, només cal donar un repàs al llibre de Paco Villar per veure el pa que s'hi donava, per aquells verals. O llegir els llibres de Vallmitjana per copsar la misèria de les zones properes al port, més enllà de renaixences i jocs florals. Només vaig passar en una ocasió pel famós carrer de les Tàpies, de jove, la sensació era d'absoluta sordidesa, la veritat, adient per a una pel·lícula de Fellini, a qui encantaven aquelles visions de prostitutes grasses i decadents. Però la vida no és cinema, encara que s'hi assembli molt. Molts cronistes de l'època que descriuen les coses d'una forma pintoresca i nostàlgica eren nois de classe mitjana o benestant, joves, encuriosits davant la diversitat humana que mostrava aquell Paral·lel i les seves rodalies. El mateix Sagarra, de més gran, admetia que el panorama ja li feia més aviat angúnia. A l'emblemàtica revista El Caso, que mostrava les seves portades als quioscs, portades que els infants anàvem a mirar amb una estranya morbositat infantil, hi havia tot sovint imatges de senyores mortes per homes, crims passionals, en deien aleshores. I també dones assassinades de mala manera per xulos, cosa que jo, aleshores, no acabava de saber què volia dir. La prostitució, en ella mateixa, no és cap problema, en sí mateixa, encara que ens agradi més o menys. Els problemes, en tot cas, són la violència, l'explotació de la dona, l'esclavatge, la delinqüència que es pot aplegar al volt de la marginació de certs sectors de prostitució, el tràfic de persones...

El Raval ha patit alts i baixos, com tots els barris, llevat de les zones de rics o de gent ben situada, encara que el mercat del travesti també s'ha situat a la part alta i per allà Sarrià ha estat sempre ben ple de bars d'alterne, que en deien. Durant uns quants anys, en la meva joventut, hi va haver a la fina i elegant Rambla de Catalunya un comerç molt actiu de prostitució homosexual, amb nois de pocs anys oferint els seus serveis per allà. En general, tots tenim els nostres camins i els nostres horaris. Si els problemes no se'ns posen a la porta de casa, no els veiem i només en sabem l'existència quan els trobem retratats als diaris, sembla que això és el que els ha passat a la gent de l'ajuntament, que ara no fan més que parlar i tornar a parlar d'allò que fa uns anys ja havien parlat i tornat a parlar, tant és així que la senyora Tura ja havia endegat una normativa seriosa i arxivada per manca de consens, segons expliquen.

Fa anys, a la porta de casa meva se'ns van instal·lar uns joves traficants de droga autòctons (la qüestió de la droga ha estat un altre tema important tractat amb gran hipocresia), els quals, a més de comerciar, feien destrosses a la porta i es ficaven amb la gent. La inoperància policial era absoluta, no hi podien fer res, ens van dir. La solidaritat ciutadana tampoc va ser eficaç. Al final van marxar per pròpia convicció i les coses es van arreglar soles, com sol passar sovint. També en la mateixa època, en un altre sector del barri, hi vivia molta gent d'una banda peruana que es dedicava a robar a les autopistes i també a pisos, suposo que encara hi ha qui recorda aquell tema, molts d'ells havien estat detinguts centenars de vegades. Hi va haver moltes protestes veïnals, aleshores però els moviments veïnals ja no tenien la coherència ni l'efectivitat que havien tingut durant la transició, és clar. En part, perquè molts dels qui els dirigien ja s'havien col·locat a la política convencional, en la qual encara, molts d'ells, excepció feta dels quatre de bona fe que aviat es van desengayar del tema, continuen.

Als vuitanta, amb l'arrencada brutal del tema de la droga, es van multiplicar els robatoris i la delinqüència, així com la prostitució marginal, mentre els yuppies recents feien peles. A un amic del meu germà el van atracar de mala manera pel Raval més pacífic, on vivia amb la seva família des de feia anys, i en anar a fer la denúncia la polícia li van treure un immens àlbum de retrats de lladres, en aquella època catalans tots, ja que vivien i treballaven a Catalunya, i hi havien nascut, la majoria.

-¿Estos son los de toda Barcelona? -va preguntar el noi.

-¡Qué va! -li van dir els policies- estos son los del barrio, solamente.

L'angúnia per la repressió, per l'autoritarisme excessiu, ens ha portat a aquest conjunt de lleis bonistes que no solucionen els problemes. La cosa comença a escola, on l'autoritat s'ha diluït del tot, ja fa molts anys i on no hi ha mitjans per reprimir les conductes subversives, que de vegades fins i tot no són molt greus, però que fan que no es pugui treballar a gust amb l'alumnat més seriós i interessat. S'han fet estudis tímids, a diferents països d'Europa, sobre el temps que es perd, a l'ensenyament obligatori, fent callar la gent. No hi ha instruments de repressió eficaços i tot allò que faci olor de policia o d'autoritat inqüestionable desvetlla malfiança. Tant és que siguin els nostres mossos d'esquadra com la guàrdia civil o la policia nacional. Tots són dolents i mirats de reüll. Fa anys deien que els problemes del País Basc se solucionarien quan allà hi hagués policia autòctona. Doncs, ja s'ha vist. Els fets de Pozuelo han mostrat com per a les bretolades no calen excuses polítiques, econòmiques ni socials. Precisament escoltava una ràdio en castellà on parlaven del tema, més o menys venien a dir que allà no es podia cercar una excusa d'independentisme, de problema social, d'immigració. És un municipi ric, diuen que dels més rics d'Espanya. Tampoc s'hi val fer etèries elucubracions sobre l'educació, l'escola, els valors i tot això. De bretolades se n'han fet sempre, de jove és fàcil deixar-se endur per la sang calenta i per proclames arrauxades. Hem oblidat aviat els fets de Sants, de fa uns anys, on es van trencar aparadors d'inofensives botigues a cops de pedra.

A Solitud, llibre que no té pas quatre dies, la Mila contempla, desesperada, els resultats de la festa de l'Aplec, en el qual pensava guanyar diners, li han destrossat tot, no li han pagat els dinars... Les històries dels adults eren plenes de baralles juvenils a cops de pedra entre gent de diferents barris o pobles, que havien produït ferits, encara que, com sol passar, explicats anys després es narraven com si fossin gracietes juvenils. De vegades cal prendre mides repressives, serioses i contundents. I si cal, fer lleis clares, fer-les complir, i no anar fent volar colomets pacifistes en un món que, ens agradi o no, és com és. Perquè una cosa és predicar i l'altre ser honrat, bona persona, coherent i efectiu, només cal recordar que Rousseau, a qui devem les beceroles sobre allò de la bondat natural i la malèvola societat que ens perverteix va enviar tots els seus fills a l'hospici. Però això no dóna vots, és clar. No és el nostre estil, ens expliquen els responsables. I només es crida els bombers quan el foc ha cremat el bosc i ja només queden per cremar... els mateixos bombers.

Un fragment del documental 'El alegre Paralelo', de 1964: