Vaig a veure si tinc temps de fer un post ràpid des del Cafè Nou de Bellver, després de prendre'm un cafetó de categoria de bon matí. Sóc a aquesta Cerdanya on les casetes i apartaments amb teulada de pissarra han crescut com bolets durant les darreres dècades, recordo que la primera vegada que hi vaig venir era Pasqua i vaig escoltar les caramelles locals cantar allò de meitat de França, meitat d'Espanya, no hi altra terra com la Cerdanya...
La relació amb França sempre m'ha semblat una mica estranya, l'admiració que ens desvetllava el seu sistema demòcràtic en èpoques passades i la mitologia que el mateix estat francès ha tingut una gran habilitat en fomentar i mantenir convertien el país proper en un indret a imitar. Exiliats, intel·lectuals, pel·lícules polítiques i sexualment agosarades, i Les feuilles mortes o Brel com a banda musical d'una realitat que tenia una gran part de somni, han fet que sovint es passés de puntetes sobre l'espinós tema de la situació del català a la Cataunya Nord. Sempre vam pensar que ens hauria anat millor esdevenir francesos que no pas espanyols, ara bé, d'haver passat tal cosa seríem ara, en general, molt més francesos que no pas catalans, em sembla. La relacio basca amb les seves províncies franceses tampoc no l'acabo d'entendre.
He vist fa poc l'entrevista que a l'espai Savis van fer a Teresa Rebull. I també vaig veure Le Bihan, entrevistat per Cuní, amb motiu del concert de la Bressola. En entrar en el tema de la situació del català a França tots dos fugien d'estudi, Le Bihan, fins i tot, una mica nerviós en preguntar-li si se sentia francès i català o només català o... En canvi, la insistència de tots dos en la situació del català a casa nostra, i la incidència en el fet que calia demanar drets i espai era molt contundent. En resum, reivindicar aquí, deixar-ho com està allà. Els nens de la Bressola van dir que el que veien en català era... tv3.
Fa uns mesos vaig ser a Vilafranca de Conflent, vaig veure uns escrits en català macarrònic que no tenien res a envejar a aquell valencià secessionista que es van inventar els nostres parents el sud. Però en aquest cas ningú o gairebé ningú piula. Fins i tot en l'entrevista al mateix programa Savis, feta a Ainaud de Lasarte, per qui tinc una passió incondicional, aquest admetia que la idea de Països Catalans era inviable i que la llengua no ho era tot. Durant anys vam pensar que la llengua era també la cultura, això, al menys, ens venien els experts, volem volem volem, volem independència, volem volem volem Països Catalans, entonàvem amb fe incondicional. Ara sóc mot poc creient i disciplinada, però quan era més jove i creient vaig dur la meva filla a una escola catalana on això del Països Catalans era matèria curricular (!).
Bé, el bo és enemic del millor i la política, la ciència d'allò que és possible. Ara bé, em neguiteja que de l'estimat país del Nord, que porta menys segles unificat que no pas Espanya (això sí, ho ha fet amb molta més eficàcia), em vinguin a insistir sobre allò que ens cal reinvindicar mentre la reivindicació del nord ha esdevingut minsa i pactista en molts aspectes. O inexistent.
10 comentaris:
Darrerament he llegit gent molt respectable (defensora de parlar en català/valencià, vull dir) que des de València es plantejava si no era hora de deixar aquesta idea dels Països Catalans, que tantes suspicàcies desvetlla, i posar-se a arreglar cadascú casa seva per començar.
També he llegit que el jovent de Perpinyà ha començat a estudiar català perquè els és més proper buscar-se un futur a Barcelona que a París.
Sempre he cregut que el Principat ha de funcionar prescindint de la resta dels antics regnes. Fem la independència per Catalunya, els altres, si volen, ja vindran. És que, per més que m'hi esforço, no em sé veure del mateix país que la Rita Barberà, que voleu? (tot i que, si ens ho mirem tot plegat ... sabeu si encara queda alguna illa deserta?)
Què et diré, Júlia?
Interessant i òbvia l'entrevista d'avui a "LV", que ja deus have llegit.
(la Teresa: gran!)
Allau, precisament un dels nens de la Bressola que venien al concert va manifestar que el català que veia era a tv3 i que a casa seva l'enviaven a la Bressola per si algun dia havia d'anar a treballar 'al sud'. No sé si enfocar el tema de forma economicista dona molts resultats, encara que la pràctica és, a la pràctica, allò que millor funciona.
Clídice, tu ets més jove, però jo, quan era més 'catalanista' vaig viure de forma fervent això dels Països Catalans. La llengua se'ns presentava sempre com el pal de paller de la cultura, ara resulta que no és així... aleshores? Bé, jo no em considero independentista, ni tan sols no em considero res, m'agradaria que les relacions amb València, culturalment parlant fossin millors i també que l'encaix amb Espanya fos diferent, crec que és possible tot plegat, però no pas en els temps que corren. I amb polítics dedicats a llençar benzina als focs quan els convé i omplir els comptes de Suïssa en moltes ocasions, em temo que cal tenir el cap molt clar per no fer massa cas de proclames ardents.
Doncs sí, suposo que parles de Mira. El curiós és com de València ens han vingut sempre veus tan lúcides i publicacions tan interessants, però, certament, és una minoria amagada. Com passa amb les minories resistents, de vegades són molt radicals, fa anys vaig anar a unes jornades de mestres a Gandia i em va sorprendre el tarannà de la gent, tant polític com cultural, pel que fa al tema, ara bé, després no es reflecteix tot plegat en la realitat quotidiana.,
Sí, en Mira (m'he deixat el nom). I certament és difícil d'entendre com mirades tan lúcides -em referixo a moltes de les del sud- no transcendeixen la quotidinitat.
Hauríem d'acceptar que els regnes de la Corona d'Aragó eren independents (cadascú tenia les seves pròpies lleis i formes de govern) i només compartien monarquia.
Aquest reconeixement històric ens ajudaria a treure suspicàcies i com algú diu, ja vindran després en relacions bilaterals d'igualtat per la proximitat cultural, geogràfica i lingüística.
Malgrat tot, com va dir en Fuster, el català només es salvarà si es salva a tots els territoris.
Pere, perquè l'interès intel·lectual del país és troba força a la baixa, considerant el conegut que era Fuster en la seva època -en el minso món català d'aleshores- encara sobta més aquest desconeixement. O m'ho sembla a mi. No tan sols això, costa trobar llibres d'autors valencians, en general, i també d'autors de les Illes si no vas a l'Espai Mallorca. Em sembla que quan més es parla d'independentisme i s'intenta justificar l'exigència amb referències culturals, menys importa la cultura. Fa un temps Puigverd, en una tertúlia matinera -la jubilació fa que puguis accedir a aquests espais que s'haurien de fer al vespre i s'emeten en hores de treball- va manifestar que a ell l'importava més la llengua i la cultura que no pas la qüestió independentista i 'política' i per poc se'l mengen, uns quants.
Galderich, jo crec que mirar el passat, en general, pot fornir lectures per a tots els gustos. Per tant, el que cal és mirar el present i voler conèixer què vol, si vol alguna cosa, la gent del present, tota inclosa. La paraula 'cultura' té milers de definicions, cadascú pot trobar aquella que més li abelleixi. En la història sempre hi ha hagut èpoques 'diferenciadores' i 'unificadores', tant pel que fa al català com al castellà i la resta. Si la llengua no és el més important les coses es miren d'una manera molt i molt diferent.
Publica un comentari a l'entrada