Política pedagògica i pedagogia política

M'alegro d'aquesta editorial conjunta dels dotze diaris, una flor no fa estiu, però qualsevol intent de reacció unitària és important, en el context actual. Com que avui se'n parlarà molt, no cal que en parli jo. El fet m'ha recordat enyorats temps d'unitat cívica que creia ja perduts de forma definitiva.

Del que sí volia parlar avui era del tema educatiu. Amb un important cobriment mediàtic i com si fos un gran avenç se'ns està venent això del nou calendari, que, crec jo, complica el tema més que no pas arranjar-lo. I el tema és la poca qualitat de l'ensenyament, cosa comprovada pel que sembla. Canviar coses tangencials per tal que en el fons tot quedi si fa no fa, o pitjor, és una habilitat política habitual. Encara més, fa quatre dies ens sorprenia el consell educatiu amb un intent de canviar el nom de les vacances. De moment han tret la festa del dia després de Reis i malgrat que estic jubilada em sap greu, la veritat. Ja fa temps es va anar al darrera de treure també la festa de Reis, en aquell moment no se'n van sortir. Però tot arribarà. El dia després de Reis era un dia màgic per als infants, el dia per poder gaudir de les joguines del dia abans, em temo que amb la pèrdua d'aquesta festa escolar perdem molt més del que sembla a primer cop d'ull.

En els molts anys en què he treballat a l'ensenyament se'ns han  venut moltes teories pedagògiques embolcallades amb proclames suposadament innovadores i inqüestionables. Sovint, els poders o contrapoders vigents són molt hàbils per vendre'ns el que toca i la gent normaleta som prou inhàbil i ingènua com per empassar-nos el que toca. Les teories pedagògiques, sovint conformades en despatxos i per gent que sovint no ha treballat mai en educació d'infants i joves, però amb ganes de vendre llibres i reformar els textos convencionals, acaben per imposar els seus dogmes. I això encara que la pràctica i el seny ens facin veure la realitat del tema i els disbarats que ens venen al damunt. El mateix Piaget, tant de moda durant uns anys, va fer uns estudis sobre educació moral dels infants prenent com a mostra... els seus fills. Fa alguns dies, al Cafè d'Ocata, el senyor Luri feia referència al fracàs pràctic de la pedagogia de Dewey. No se sol parlar d'aquests fracassos pràctics, les teories, polítiques o pedagògiques, acostumen a fracassar quan topen amb la realitat humana, els alumnes es rifaven a Tolstoi i a Pestalozzi i a molts més. Rousseau, del qual hem begut -oli- durant molt de temps abandonava els fills als hospicis per no tenir feina ni despeses. Els pedagogs que no han fracassat, és clar, han estat els exclusivament teòrics.

El pitjor de tot plegat és que si dius el que no toca et titllen sovint de fatxa, de carca o de coses pitjors, i aleshores  has d'anar fent filigranes per no significar-te com a mòmia pedagògica. Fa anys, molts, vaig assistir a unes xerrades amb psicòlegs, polítics i pedagogs on es predicava l'ús de la llengua materna en l'ensenyament primari, era una gran necessitat, deien. Fins i tot professorat castellanòfil d'aquella normal pintoresca dels meus temps admetien que podia ser que fos així i que potser calia fer una mica de català als parvularis. Es volia, en aquella època, introduir el català a les escoles, cosa absolutament necessària i legítima. El problema era, ja, que les escoles on anaven les capes més populars, per no dir les més pobres,  no comptaven amb una majoria d'infants la llengua materna dels quals fos la catalana, la immigració de la resta d'Espanya era aleshores molt nombrosa i les classes mitjanes catalanes duien els fills a escoles molt concretes, actives. L'escola també és un instrument de fatxenderia, i, així, gent que ha estudiat gràcies a les escoles públiques però que ha pujat graons socials porta, avui, els fills i filles a escoles privilegiades i cares, perquè allò que és important, pel que fa a l'escola dels fills, són les relacions socials, sobren els exemples. Fa uns dies llegia un interessant article sobre les grans famílies catalanes i les seves escoles de culte. La història del CEPEC faria vessar molta tinta, no s'ha estudiat encara amb seriositat, em sembla.

Al cap d'uns anys, amb una mica de debat, es va optar per la immersió. Sempre és més fàcil canviar coses a l'escola que en d'altres indrets de molta més influència social, l'escola és el pare-pedaç de tots els mals socials i qualsevol mal s'intenta arreglar fent una programació escolar del tema conflictiu, cosa que dóna molta feina als qui fan programacions i que fa que quan el tema no s'arrangi, que és el que sol passar, es pensi que l'escola no ho ha fet prou bé i quedi sota sospita, ahir mateix a les notícies de BTV es feien insinuacions en aquest sentit, sobre el tema de la dona, dels maltractaments, potser una cosa són els programes i l'altra, les actituds del dia a dia a les aules, es comentava. Sort que la senyora entrevistada va admetre que hi ha molts més àmbits que no pas l'escola, encara bo.


Vaig assistir anys després a unes altres xerrades, els mestres sempre ens havíem d'estar reciclant, com les deixalles i he fet més cursos, cursets i jornades que vacances, la veritat. Allà se'ns va predicar que l'important era la llengua que seria vehicle de cultura per als infants, etcètera. Un dels predicadors era el mateix expert que havia escoltat en les xerrades sobre la necessitat d'utilitzar la llengua materna. Vagi preguntar què se n'havia fet, de les teories anteriors, i em van dir que eren una bestiesa, aquelles teories, motivades per una necessitat política. A l'escola on treballava aleshores, amb una majoria absoluta d'infants amb llengua familiar castellana havíem optat per allò ara oblidat que en deien català progressiu, amb molt bons resultats, tan bons com els que tenien les escoles d'immersió. Però allò ja no tocava. I és va fer immersió, era el dogma d'aleshores. En un altre curset obligatori ens van assegurar que en unes experiències fetes a Santa Coloma de Gramenet, ciutat avui d'actualitat com sabeu, s'havia comprovat estadísticament que els infants immergits utilitzaven el català al carrer en tot moment. Com podeu comprovar, després de tants anys d'immersió, allò  no era cert ni ho és tampoc ara, pel fet que l'escola no té poders màgics i que, avui, hi ha molts més factors socials que incideixen en l'ús social d'una llengua o una altra. Avui tot ha canviat molt ja que, ni que volguéssim, la llengua materna dels infants que van a escoles públiques és molt i molt diversa. Però també el tema de la immigració ha patit molts dogmes controvertits pel que fa al seu tractament educatiu.

Per no insistir en el tema lingüístic, que té moltes connotacions afectives, patriòtiques i sentimentals, recordo que quan estudiava es va posar de moda allò que en deien matemàtica moderna. Una persona que jo admirava i admiro encara molt de forma retrospectiva, Maria Rúbies, professora de la Normal aleshores, amb absoluta bona fe, ens va dir que aquell tipus de matemàtiques feia els nens més lliures. Els conjunts es van imposar i es va oblidar o relativitzar el càlcul convencional. Fins que va tornar a girar la truita i, sense com va ni com ve,  els conjunts van desaparèixer i es va posar de moda el càlcul aproximat. En els cursets que ens van fer amb motiu de la reforma educativa per tornar-nos a reciclar vaig tornar a protestar, on són, els conjunts, ara? Em van dir que allò era una bestiesa, etcètera. El que em sobta més és que tants mestres convençuts dels dogmes no protestessin, la veritat, però ens han anat fornint una mena de complex d'inferioritat professional i ningú no gosa dir res quan els mandarins pedagògics prediquen. La reforma va escampar el constructivisme el qual, entre d'altres suposades millores, va estendre la pràctica de la lletra de pal al parvulari (!).

Tot plegat pot semblar anècdotic, però no ho és.  Canvio altra vegada de tema. Fa uns dies, en una entrevista al diari, la psiquiatra infantil Eulàlia Torras intentava fer una crítica sobre les guarderies, deia que no eren el millor per als infants, que s'havien de buscar d'altres sistemes. Acabava amb unes consideracions més morals que científiques sobre els mals que pot produir el tema en els futurs infants i joves. Ja han sortit algunes veus en contra de la psiquiatra, avui hi ha una carta a la Vanguardia i un article de Laura Freixas sobre la qüestió. Jo vaig dur els meus fills molt petits a la guarderia. Ara, amb l'experiència, no ho faria així, intentaria poder dedicar-los més temps, però no pas per les desgràcies que aquell suposat abandonament prematur els hagi produït, doncs la veritat és que em sembla que no els ha afectat massa, sinó perquè jo mateixa anava nerviosa amunt i avall i perquè la infantesa dels fills passa de pressa i t'adones que es fan grans en un tres i no res. O sigui, perquè, de fet, el tema m'ha afectat molt més a mi que no pas a ells, vaja. En aquella època molta gent era contrària a les guarderies, jo m'havia hagut de sentir moltes coses, fins i tot de professionals de la pedagogia, una mestra em va explicar que hi havia estudis sobre els nens de guarderia i que trigaven a parlar i tenien tota mena de seqüeles. Ara bé, predicar avui que la guarderia és una excel·lència per als infants és caure en el mateix parany, confondre la pedagogia amb la moral i la necessitat personal amb la conveniència educativa. En el fons, tot és política, que diuen. Ara toca guarderia i abans no tocava. De nens de guarderia, n'hi ha de tota mena, i, a més, també les guarderies són diferents, i la gent que hi treballa, i pots tenir sort o no tenir-ne. A la vida hi ha moltes variables que ens influeixen, entre els quals la nostra mateixa genètica que comporta un temperament i una actitud davant la vida molt diferents fins i tot en persones de la mateixa fornada familiar. 

Un altre tema tòpic era el fill únic, segons estudis aviciat i mal criat. Més endavant van sortir uns altres estudis que deien que res de tot això. Ja sabeu que un bon modus vivendi d'un gran i privilegiat sector d'assessors és fer estudis, informes i estadístiques. Jo, a l'escola, de nens i nenes n'he tingut de tots colors i no gosaria, avui, fer cap mena de dogmàtica afirmació sobre fills únics o fills de família nombrosa, com tampoc la faria sobre alumnes magribins, russos, catalans o hispano-americans, temes sobre els quals també es dogmatitza avui, ja que a tot arreu se'n fan de bolets quan plou i sempre han tingut bec les oques, que diuen. El fet és que les famílies nombroses han anat de baixa, que tenim pocs infants i que de fills únics, com de fills de famílies nombroses, n'hi ha de tota mena. En un context de manca de natalitat em sorprèn que el tema de l'avortament sigui, avui, una bandera esquerrana i que qualsevol matisació sobre la recent llei et catalogui com a carca pepera. Els fills, deien abans, s'havien de tenir de jove, cosa que em sembla lògica i natural, però avui cal realitzar-se i s'han de tenir quan ets més grandeta per poder haver gaudit de la vida, cosa de la qual es pot inferir que amb les criatures petites se t'ha acabat la gresca. Si una noia jove sent ànsies maternals i decideix ajornar la seva promoció és mirada com una alienada fèmina endarrerida, avui. Fa poc una antiga companya m'explicava com la seva filla, que ha tingut un nen força jove, li havia comentat si li semblava bé que l'hagués tingut tant aviat... L'anècdota manifesta la inquietud de les dones joves davant de la qüestió i com la pressió social és, avui, també important.

Si en temes frívols, com la moda, canviem de manera de pensar amb una gran facilitat, no cal dir que en temes més seriosos també passa, per desgràcia. Potser per adonar-nos de moltes coses ens cal la perspectiva dels anys, adonar-te que tot canvia i meditar sobre com i perquè canvia. Llàstima que quan arribem a vells i savis ens morim o perdem la memòria i que les batalletes dels grans no serveixin per convèncer ningú, com ha de ser. Però sempre, crec, hauríem de posar en dubte les evidències que ens semblen més evidents, no sé si m'explico.