Himenòpters i hemípters, formiguetes i cigalots

M'han enviat un d'aquests powerpoints que corren per internet com aigua pels rials i que sempre em fan meditar sobre qui, com i quan se l'ha inventat, per cert, ja que la gran majoria són d'autoria anònima. Imagino gent avorrida, a punt de ser acomiadada de l'empresa, sotmesa al mòbbing, i que intentar oblidar que no li donen feina de forma intencionada, amb la creació artística d'aquestes obres d'art diverses i acurades. O potser assessors ben peixats, que han de justificar temps i sou, i que en lloc de fer pajarites creen o recreen històries diverses o conformen conjunts de boniques fotografies, o de frases d'autoajuda, que després distribueixen de forma clandestina amb còpia oculta. 

Moltes d'aquestes trameses recullen històries antigues, acudits ancestrals, als quals han afegit llum, color i moviment. En aquest darrer, en castellà, que porta per títol La hormiga es reinventa la vella faula d'Isop, al gust dels nostres temps. La formiga, treballadora en una empresa, acaba suportant al damunt assessors, gerents, experts en recursos humans, consultors i supervisors de tota mena, fins que acaben per fer-la fora a ella, que és qui, en realitat, treballa de forma evident. En aquest conte modern, la cigala és un personatge més, una mena de creatiu que encatifa i redecora l'empresa per tal de millorar el clima de treball.

Fa anys, molts, havia llegit d'altres lectures de la faula, adaptades al tarannà progressista  transicional, en les qual s'admetia la necessitat de la cigala cantaire i gairebé es ridiculitzava la pobra formigueta, de vida gris i gregària, sotmesa a la dictadura d'una reina injusta. En les versions més pietoses de la nova lectura, cigala i formiga acabaven per compartir el menjar, la formiga continuava treballant i la cigala cantussejava per tal d'alegrar la vida al desgraciat i esforçat himenòpter. 

Ahir parlava de l'ensenyament, on el conte de la formiga moderna és, avui, un fet evident. Però en tots els sectors, en aquestes darreres dècades, s'ha esdevingut l'arribada d'un doll de personatges amb noves professions que van fent gruix al damunt dels pencaires de base. En el temps de la meva infantesa Franz Joham, quan anava amb els Vienesos, cantava una cançó que enumerava la gent que vivía del cordero, una rastellera de personatges diversos, que començava: el granjero, su señora, el pastor y la pastora... Això de viure del corder es va convertir en una mena de frase feta i popular, que es referia, de fet, a tots aquells que vivien del cuento. 

En el cas de l'ensenyament, promocionar passava per anar deixant enrere les aules de base i mirar d'accedir a algun servei paraescolar, o, encara més, a sindicats, assessories, sectors dels partits dedicats a l'ensenyament i la resta. Ara es parla dels incentius econòmics per als docents i es critica que tal cosa no sigui ben vista per les formiguetes pedagògiques poc qualificades. Però, no hauria de ser al revés? Primer l'incentiu i després, o al mateix temps,  l'exigència? No ho dic jo, ho han dit autors importants del camp de la pedagogia des de fa molts anys, això. En un llibre de J. C. Holt, publicat a casa nostra, (el 1977!!!), El fracaso de la escuela, ja es parlava de la necessitat de triar el professorat entre els millors estudiants i de incentivar-los amb sous sucosos, vaja. El primer tema s'havia intentat amb allò de l'accés directe, que va començar molt bé, en temps de llibres blancs i esperances verdes, encara que copiat de forma destralera del pla de la República,  i va acabar per anar-se espatllant, com tants altres intents de renovació una mica seriosos. La veritat és que amb aquell sistema es premiava les formiguetes constants i voluntarioses, cosa que en un temps de cigales cantautores resultava molt mal vist.

Res, que som en una època on el que cal es remenar fum i marejar la perdiu. Això és el que toca i allò que pot donar prestigi i fins i tot diners. Sobre formigues i cigales, això de la cigala feia mal a l'oïda catalana en d'altres èpoques, ja que cigala s'anomenava de forma popular l'atribut masculí que, en canvi, en castellà mai va ser una cigarra, que jo sàpiga, ja que de vegades creus que una paraula no es fa servir i després t'ensopegues amb el fet que en algun lloc s'utilitza i és ben viva. En català identificaven més aviat la cigala (zoològica) amb l'escamarlant, embolica que fa fort. Per això la Bella Dorita muntava una mena de diàlegs insinuants fent referència al seu gust pels crustacis. 

Quan anava al cole et feien una broma picaresca, les companyes, que consistia en demanar-te que repetissis paraules posant 'sí' al davant. Exemple: cadira    sí-cadira/ flor sí-flor/ gos sí-gos. Aleshores et deien 'galeta' i tu deies 'sí-galeta' i tothom reia perquè havies dit una paraula prohibida i escandalosa. Ves com n'érem, d'innocents. Paraules d'origen dubtós, malsonants, com ara pixa o polla (que per cert, en el meu temps sempre va ser una gallineta) van acabar per bandejar les cigales i els flòstics dels contexts de grolleria popular habituals, coses dels temps i de la semàntica de fusió.

A alguns indrets castellans, com ara Toledo, hi ha els cigarrales, propietats rurals d'una certa categoria, vil·les o torres al camp. El nom és molt gràfic, ja que a l'estiu les cigales hi refilen que dóna gust, fins a produir un conjunt orquestral impressionant, gairebé insuportable per als no habituats a aquella olla de grills, en aquest cas de cigales. En el fons, tanta musiqueta la produeixen els mascles cicàdids, amb intencions copulatives evidents, segons m'han explicat. Imagino que els deu donar bons resultats i que a les pobres cigaletes verges allò els deu semblar música celestial, àdhuc boleros del Monxo. Si fóssim coherents amb el tema lingüístic als cantadors els hauríem de dir cigalos. I de fet, en la simbologia sexual que he comentat, es deia, també, cigalot, quan s'intuïa que les proporcions de l'orgue eren considerables. 

Ves, m'ha sortit un altre post constructivista. Massa cursets i escoles d'estiu, vet-ho aquí...