M'he assabentat de la mort de Delibes a Madrid, ciutat on he estat uns dies fent la turista perifèrica, amb una colla d'amigues. Madrid és una ciutat que sempre m'ha agradat molt i on no he anat tant com voldria. Canvia i canviarà, com Barcelona, com canvia tot i com canvíem nosaltres i la nostra manera de pensar, fins i tot. No conec encara el Valladolid natal i mortal de Delibes, ciutat de gran cultura, moderna i diversa, que va patir molts injustos penjaments durant amb anys amb allò del Fatxadolid, ni tampoc el bonic poble de Sedano, a Burgos, on l'escriptor havia passat tantes bones estones i que sempre he relacionat amb aquella geografia de primer de batxillerat, on s'esmentaven comarques hispàniques i grans centres comarcals.
Com que aquests dies s'ha parlat tant de Delibes i com que a la xarxa hi ha molta informació sobre l'escriptor poca cosa puc afegir, més enllà d'explicar que el recordo de fa molts anys, en aquelles col·laboracions al Destino dels dissabtes. A Barcelona va guanyar els seus primers premis, una Barcelona molt diferent de la d'ara. Els llibres de Delibes m'agraden molt, però sempre em deixen al cor una mena d'angoixa infinita, una estranya melangia, que no és res més que la constatació de les limitacions humanes i de les nostres misèries inevitables. Delibes ha estat un home respectat, intel·ligent, que va intentar, amb gran honestedat, entendre els canvis que Espanya anava fent. Se li ha recriminat la seva adhesió a un d'aquests darrers i absurds manifestos a favor del castellà que de tant en tant sorgeixen per anar llençant benzina al foc polític. Delibes era ja molt gran i estava malalt quan s'hi va, més o menys, adherir, i m'agradaria saber ben bé com li van vendre. En tot cas, he constatat en moltes ocasions que les recollides de firmes juguen amb l'amistat i l'afecte i que sovint la gent es veu obligada per no quedar malament a adherir-se a tota mena de coses. Bé, li perdono de tot cor, qui estigui lliure de pecat... Avui, a més, ja comença també a ser mirada de cua d'ull l'activitat cinegètica, a la qual ell era molt aficionat, amb una visió d'amor a la natura que es fa difícil d'entendre a molta gent jove d'avui. Mentre defensem toros, braus i conills, oblidem l'absurd de tants gossos i gats domèstics, castrats, veterinariats i amb una vida del tot absurda i limitada a les limitades parets d'un pis modern.
Delibes ha estat un home sobri i discret, molt diferent de Cela, darrer premi Nobel espanyol, que m'he saltat en el meu recull bloguístic sobre autors amb aquest premi, pel fet que, com a molta gent, la seva figura, més enllà de la literatura, em provoca un cert repelús. (Espanyol no vol dir en llengua castellana, car hi ha un gruix important d'autors hispanoamericans amb el premi, fins i tot una autora, Gabriela Mistral). A Delibes, sovint nominat, no li han arribat a donar mai, el Nobel, quan, segons la meva opinió, el mereixia molt més que el Marquès d'Iria Flàvia, però ja se sap que una cosa és la literatura i l'altra el màrketing i l'ambició personal ben canalitzada. Hi ha llibres de Delibes que poden agradar més o menys però no en recordo cap que m'hagi decebut, la veritat. I em sembla que n'he llegit uns quants. Delibes, a més, va tenir molta sort amb el cinema, cap de les adaptacions que s'han fet dels seus llibres, que jo conegui, és menyspreable, ni de bon tros. Ell mateix ho admetia amb satisfacció. Els llibres de Delibes es reconeixen molt bé en les seves adaptacions al cinema o a la televisió.
Delibes, ja malalt, vidu, explicava trist, fa un temps, en una entrevista que vaig veure per televisió, que la medicina actual t'allarga la vida però no et fa recuperar la il·lusió, l'entusiasme vital. Estic totalment d'acord, avui ens allarguen la vida de forma sovint cruel i no desitjada. Pel que fa a la seva relació amb Catalunya, resulta molt interessant seguir-ne el fil. Al llibre El camino la beata mestressa de la botiga, que es va a a confessar tot sovint pregunta al capellà si ella hauria estat protestant si hagués nascut a Anglaterra i el resignat mossèn ha d'acceptar el fet que, probablement, així seria. I aleshores la dona diu, més o menys: pues me acuso de que si hubiese nacido en Inglaterra sería protestante. Aquesta mena d'acudit té molta substància, en general tothom diu sentir o voler sentir empatia, però posar-se en el lloc dels altres no és gens freqüent en el món real, ni aquí ni enlloc. Molts castellans irredempts podrien fins i tot confessar: me acuso de que si hubiese nacido en Gerona quizá sería independentista catalán. Però també molts de nosaltres, qui sap, podríem admetre el fet, inqüestionable, que d'haver nascut a Valladolid veuríem Catalunya i Espanya d'una altra manera. Una mica de distància crítica sempre va bé per a entendre allò que no s'entén o no es vol entendre.
Sobre allò que s'entén o no s'entén, he de dir que un llibre de molt èxit de Delibes, pel que fa a la seva versió teatral, Cinco horas con Mario, sempre m'ha semblat injust amb la figura de la dona protagonista, que ens explica una història d'incomprensions matrimonials provincianes molt punyent, però que també desvetlla reticències sobre l'enamorament i capteniment del difunt protagonista. En la darrera versió que la mateixa Lola Herrera va portar al teatre em va semblar que l'actriu intentava matisar la mediocritat de la protagonista, d'una forma molt intel·ligent. En tot cas, els llibres de Delibes reflecteixen de forma magistral un temps, un país, unes formes de pensar que també han canviat molt, tot i que quedin, com passa a tot arreu, fins i tot pels nostres verals, perillosos fòssils ressuscitables en qualsevol perillós moment crític.
Descansi en pau, Miguel Delibes. El rellegirem sovint, em sembla.
8 comentaris:
A mi la figura del Delibes em recorda una mica la del Joan Miró. Bona obra, coherència i discreció.
personalment, crec que al Delibes se'l pot absoldre de tota sospita de limitació intel·lectual. Fins i tot, vaig sentir dir el seu editor que es va fer traduir un llibre al català per voluntat pròpia. Una altra cosa és el despietat franquisme sociològic que, com molt bé dius, pot utilitzar qualsevol feblesa per una firma. No és el més destacable, però. Una salutació efusiva des del meu retrobament amb la blogosfera. Continuo sense trobar blocs literaris millors que aquest!
A mi em va doldre molt la firma al Manifiesto i no penso buscar-li eximents ni pensar que si jo hagués nascut a Valladolid veuria Catalunya diferent. Penso que tot és una cuestió de ser o no ser demòcrata i sembla que a Castella els costa més que aquí. De Delibes quedarà la seva obra que és el que interessa: el llegat d'un bon escriptor.
Però va firmar on no havia de firmar, Què li haviem fet els catalans? Apreciar-lo, llegir-lo. No, Júlia. Tens tota la raó, la teva. La meva és diferent. ja ho has vist.
Salutacions!
Tenia raó un home, no em facis dir qui era, que parlant de Delibes va dir que havia rebut tota mena de distincions, menys el Nobel, afegint, amb molt d'encert, "pero esto no es un problema de Delibes, sino de la academia sueca."
Em sento proper al seu sentiment per la natura i la vinculació amb el propi país, indestriable de la seva obra.
Potser sí, Galderich. Sóc poc mironiana però pel que fa a la discreció segur que sí.
Ep, jcp, ben recuperat siguis, mercès pel comentari!!!! On eres???
Gloria, el temps, la lectura i l'experiència m'ha demostrat que no hi ha cap biografia sense punts foscos, molt més foscos que aquest de Delibes, lligat a la seva vellesa complicada i feble. M'he tornat molt tolerant amb un gran nombre de coses lletges quan n'he esbrinat de molt més gruixudes realitzades per admirades patums nostrades.
De tota manera, respecto i entenc la teva opinió.
Sí, Xiruquero, de l'acadèmia sueca i també de la cultureta hispànica i dels poders polítics, en aquests premis s'hi barregen moltes coses extra-literàries.
Publica un comentari a l'entrada