Neu al carrer de casa

No és freqüent que nevi a Barcelona. A la part baixa, prop de mar, on jo visc, encara ho és menys. Si neva, a més, acostuma a no quallar. Avui, però, ja tenim una bona capa de neu al carrer, damunt dels arbres i de les flors del balcó. Les nevades de febrer, de març, fins i tot de primers d'abril, tampoc no són cap cosa estranya. Recordo molt bé que la gent gran comentava, quan jo era petita, que si nevava a la ciutat ho feia pel març, més aviat.

Per això va ser tan extraordinària la nevada del 62, nadalenca, de principis d'hivern. Aleshores no es parlava de canvi climàtic, però sí de possibles efectes motivats per la lluita per la conquesta de l'espai, la qual havien endegat les grans potències i que era seguida amb el mateix entusiasme competitiu amb què se segueixen avui els partits de futbol del Barça i el Madrid. Aleshores encara érem innocents i pensàvem que els comunistes havien bastit una mena de just paradís social, que la veritat sempre triomfa i que, per tant, els russos bons acabarien per imposar la seva excel·lència tecnològica vora les estrelles.

Abans de la lluita per una conquesta de l'espai, que no ha anat tan de pressa com semblava, els fenòmens meterològics extraordinaris, inundacions, sequeres, nevades, estius massa càlids o hiverns glaçats, s'atribuïen als gasos que les guerres mundials havien llençat a l'atmosfera, en una escalada bèl·lica que potenciava molts nous enginys destinats a eliminar tants enemics com fos possible en un límit breu de temps.

La neu, a petites dosis, és agradable, silenciosa, neta. L'any 62 en vaig quedar tipa, però, com tanta gent. No teníem roba ni calçat adient, el fred va ser impressionant; encara conservàvem, per cert, ben viu, el record d'un hivern més fred però menys nevat, el del 56. A l'estiu passava el mateix, sempre semblava que tot havia canviat, recordo haver escoltat molts comentaris de petita sobre el fet que un estiu tan calorós com aquell no l'havia fet mai. Sempre repetim les mateixes bajanades.

Una cançó amb temàtica nevada, amb la qual vam passar romàntics moments, va ser la que Adamo va dedicar a la neu. Adamo té unes quantes cançons inoblidables, que sempre seran boniques i romàntiques les canti qui les canti. Escoltar tombe la neige, a més dels records romàntics de cadascú, ens transporta a paisatges silenciosos, i a nois solitaris coberts de flocs de neu suau, esperant la noia que no arriba. 

La cerimónia dels Óscars ha passat i els nou premiats fan oblidar els antics. El 2003 van premiar una directora alemanya, Caroline Link, per la pel·lícula En un lloc d'Àfrica, una pel·lícula interessant i remarcable, que m'agradaria tornar a veure. Malauradament, aquests premis no comporten que l'obra d'aquests directors poc coneguts tingui més endavant la difusió que caldria, si no és que ells mateixos no es fan un màrketing intensiu. Per sort vaig poder veure, en aquelles antigues sessions de l'Apolo, una pel·lícula anterior de Link, Jenseits der Stille, de 1996. Era la història d'una noia amb pares sords, de les seves dificultats i il·lusions  i de la seva afició a la música. La neu era molt present en la pel·lícula, amb la seva imatge de silenci i recolliment. Sempre que veig nevar em venen al cap imatges d'aquella cinta que ha estat molt poc difosa a casa nostra, per cert. 

Darrerament ens ha envaït un gavadal de novel·la negra ambientada i escrita en països nòrdics i freds. Tot va a modes. A mi m'agrada, la novel·la policíaca però tanta producció acaba per ofegar i tant de fred criminal ja m'angunieja. El fred presenta uns recursos literaris molt diferents dels de la calor. Ser pobre en un país fred ha de ser terrible. Em sembla que era en un acudit de l'extraordinari Chumi Chúmez on un pobre deia: Que ganas tengo de irme al sur para no pasar más que hambre. Tenim sort de viure en un indret amb clima temperat, amb l'única molèstia dels xafogosos estius barcelonins. El fred i la neu també em porten al cap, cada hivern, aquella retirada republicana, dramàtica i tràgica, la gent passant fred per les muntanys, als camps de concentració francesos... Aquell any va fer un hivern molt dur, a més. Els manaies fugien en cotxe, la majoria. Això si no havien marxat ja nord enllà feia dies. En fi, misèries de la història.

El fred té els seus avantatges. Si no mors congelat és molt més sa que la calor humida, que propagava malalties fàcilment. Segons el Manelic de Guimerà, a les terres altes els cossos no es corrompen, així que les ànimes, encara menys. Això, com que és metafòric, queda molt bé a l'obra de teatre. La realitat és que en èpoques de pobresa la gent ha cercat indrets més amables i acollidors, si ho ha pogut fer. La neu és molt bonica rere els vidres de casa, com avui, en aquesta tarda que tan de pressa s'enfosqueix. Avui havia de pujar a Premià de Dalt, a una trobada poètica amb motiu del Dia de la Dona, però no ha estat possible, per raons òbvies. 

Ahir, 7 de març, havia estat en d'altres temps la festa de Sant Tomàs d'Aquino, patró dels estudiants. Es feia molta gresca, jo crec que amb el canvi del sant a finals de gener va perdre pistonada, pel fred, sobre tot, encara que aquest any n'hagi fet força. I és que jo recordo nits de sopars tasqueros de Sant Tomàs del març, ja una mica primaverals, en els quals fèiem moltes amistats, ja que els indrets habituals, pels volts de l'església de la Mercè, eren plens de jovenalla, de joves del baby boom de després de la guerra, quan la gent volia viure i oblidar i va començar a produir noves criatures amb entusiasme. El meu pare, que era el petit de tretze germans, va rebre el nom de Tomàs perquè va néixer un set de març, era el més petit i ja feia uns quants germans que rebien el nom del sant del dia. Paradoxalment, anys després li van canviar el dia del sant. Ahir hauria fet noranta-tres anys, però va morir als vuitanta-quatre. Malgrat aquest canvi, continuàvem celebrant sant i aniversari el mateix dia. La majoria de Tomassos fan el sant pel Tomàs apòstol i no pel d'Aquino, molt més filosòfic, per cert. Tomàs és un nom ben bonic, avui de baixa. Amb això dels noms passa com amb la pluja i la neu, van i venen...

Nevi o no nevi, la primavera és a tocar, però encara podem rebre alguna sotragada, com és habitual i com ha passat sempre. Per això el març té tanta mala fama, per la seva variabilitat i traidoria meteorològica.

Quan en Joan Manuel Serrat començava va gravar una cançó molt maca sobre unes sabates que algú troba damunt la neu. De fet no era seva, sinó del gran cantant francès, nascut al Caire,  Guy Beart i per això, potser, Serrat no l'ha cantat massa. Quan un cantautor començava sovint li proposaven gravar algun tema de cantants reconeguts. Aquesta cançó també és molt adient a la tarda nevada d'avui. Em temo que avui, a casa nostra, però, avui ningú no recolliria cap parell de sabates oblidades damunt la neu, ens hem tornat molt fins. A la cançó també en passen uns quants pel davant, d'aquestes sabates simbòliques, ep.