29.4.10

Somnis bíblics i no-victòries properes




Avui no ens hem llevat amb un atac d'eufòria col·lectiva ni ahir vam anar a dormir bressolats pels clàxons estridents i arrauxats habituals quan guanyen els nostres. Ningú no pot guanyar sempre, i fins i tot, guanyant no sempre es guanya, que això ho sap molt bé el senyor Mas. Sempre arriben, com és ben sabut, anys de vaques magres després dels anys de vaques grasses i en el somni bíblic les vaques afamades acaben per cruspir-se les ufanoses quan, el més intel·ligent hauria estat arribar a un pacte d'intercanvi userdià. Les vaques grasses simbòliques i les seves èpoques ens fan oblidar les vaques famèliques, fins i tot les vaques sagrades. Aquestes vaques oblidades vénen, com era sabut fa anys i avui és força ignorat, en general, a causa de la minva progressiva en la presència curricular de la història sagrada en l'ensenyament, del somni d'un faraó. 

Josep, un personatge bíblic a qui els germans feien assetjament, doncs les coses pitjors ens acostumen a passar en els indrets més propers, va refusar les males intencions d'una dona dolenta, esposa de Putifar, que sempre tenen les dones la culpa de tot, per a més inri (continuant amb les referències religioses) i des d'allò del pecat original. Acusat i empresonat, el nostre heroi, va aconseguir interpretar els somnis del faraó on hi sortien les vaques de la dita i refer la seva vida. El capteniment de Josep, el nom de Putifar, que sona a grolleria, i la resta de la història han propiciat al llarg del temps molts acudits, i fins i tot s'ha titllat el cast Josep d'homosexual, cosa que avui no seria mal vista però sí en èpoques homòfobes i endarrerides. Aquests penjaments també van anar a parar, en èpoques anticlericals, a l'altre gran Josep, el sant, a causa de les seves estranyes circumstàncies paternals. Cal dir que a l'Antic Testament el Josep, fill de Jacob, s'acaba casant i formant una família convencional, per cert. I fins i tot, segons com es miri, especulant amb blat, en l'època de les vaques magres, ja que gràcies a les seves habilitats en interpretacions oníriques, té accés privilegiat a  informació reservada i confidencial.

Una de les derivacions més conegudes i xarones del tema va ser aquella sarsuela picaresca, La corte de Faraón, que té fragments molt i molt coneguts objecte de llunyanes censures autàrquiques.

Fa uns dies ja parlava de futbol i no en voldria tornar a parlar, però, poca broma amb aquestes coses aparentment frívoles, ja que a Amèrica el senyor Reagan va arribar a president. Avui no volem toros però fa anys el pa i toros havia substituit el pa i circ i a causa d'uns toros dolents la cosa es va escalfar l'any mil vuit-cents trenta-cinc, si no recordo malament, i la gent, enfurismada, va anar a cremar convents. De motius per a la rauxa popular n'hi havia, sempre n'hi ha, i potser si, malgrat la crisi, la majoria no anéssim tan ben peixats i mengéssim calent cada dia, avui, donades les circumstàncies estatutàries, el surrealisme polític nostrat , la crisi econòmica, i la no-victòria futbolística, ens hauríem llevat amb bullangues sorolloses. 

No sé, exactament, què s'aniria a cremar, la veritat. En general, les ires populars massives sovint es canalitzen vers els indrets menys indicats, vegis la història, el costumari i les hemeroteques. No sempre hi ha un somni oportú del faraó que alliberi els pobres joseps condemnats de forma injusta i, a més, haver de refiar-se de la justícia dels faraons tampoc no resulta pas excessivament esperançador.





Per cert, vaig parlar de Sillitoe, amb molt poc èxit comentarista i he constatat que pocs blogs en català n'han parlat. Com que per a molta gent lletraferida sembla que el que es diu i surt a L'hora del lector, va a missa, vegeu.

5 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no es pais per a parlar de futbol, avui.

Records d'en Ferran, avui he estat xerrant amb ell.

Clidice ha dit...

No sé pas si l'actitud intel·lectual de blasmar i menystenir coses com el futbol és pas massa intel·ligent. Aquesta és una actitud elitista, derivada de considerar la massa com una bèstia idiota (Freud dixit). I no hem d'oblidar que així, el que fem, és deixar les mans lliures a tants i tants que se'n fan les barres d'or que, al final, acabaré creient que els productors de pensament acaben sent-ne corresponsables ;)

De Sillitoe no he llegit res. Déus! quantes llacunes! :(

Júlia ha dit...

Bé, Francesc, veig que no s'ha enfonsat el món.

Júlia ha dit...

El futbol s'ha de situar en el seu lloc, Clídice, i ser conscients del fet que manipular les masses i transformar-les en el que dius és una cosa força fàcil, amb futbol o sense.

Jo, la veritat, crec més en l'individu que no pas en les masses, sóc 'individualista'. La massa succiona l'individu, l'anul·la i el transforma.

Júlia ha dit...

Precisament 'LA SOLITUD DEL CORREDOR DE FONS', peli inspirada en el llibre de Sillitoe va d'això.