Somnis bíblics i no-victòries properes

Avui no ens hem llevat amb un atac d'eufòria col·lectiva ni ahir vam anar a dormir bressolats pels clàxons estridents i arrauxats habituals quan guanyen els nostres. Ningú no pot guanyar sempre, i fins i tot, guanyant no sempre es guanya, que això ho sap molt bé el senyor Mas. Sempre arriben, com és ben sabut, anys de vaques magres després dels anys de vaques grasses i en el somni bíblic les vaques afamades acaben per cruspir-se les ufanoses quan, el més intel·ligent hauria estat arribar a un pacte d'intercanvi userdià. Les vaques grasses simbòliques i les seves èpoques ens fan oblidar les vaques famèliques, fins i tot les vaques sagrades. Aquestes vaques oblidades vénen, com era sabut fa anys i avui és força ignorat, en general, a causa de la minva progressiva en la presència curricular de la història sagrada en l'ensenyament, del somni d'un faraó. 

Josep, un personatge bíblic a qui els germans feien assetjament, doncs les coses pitjors ens acostumen a passar en els indrets més propers, va refusar les males intencions d'una dona dolenta, esposa de Putifar, que sempre tenen les dones la culpa de tot, per a més inri (continuant amb les referències religioses) i des d'allò del pecat original. Acusat i empresonat, el nostre heroi, va aconseguir interpretar els somnis del faraó on hi sortien les vaques de la dita i refer la seva vida. El capteniment de Josep, el nom de Putifar, que sona a grolleria, i la resta de la història han propiciat al llarg del temps molts acudits, i fins i tot s'ha titllat el cast Josep d'homosexual, cosa que avui no seria mal vista però sí en èpoques homòfobes i endarrerides. Aquests penjaments també van anar a parar, en èpoques anticlericals, a l'altre gran Josep, el sant, a causa de les seves estranyes circumstàncies paternals. Cal dir que a l'Antic Testament el Josep, fill de Jacob, s'acaba casant i formant una família convencional, per cert. I fins i tot, segons com es miri, especulant amb blat, en l'època de les vaques magres, ja que gràcies a les seves habilitats en interpretacions oníriques, té accés privilegiat a  informació reservada i confidencial.

Una de les derivacions més conegudes i xarones del tema va ser aquella sarsuela picaresca, La corte de Faraón, que té fragments molt i molt coneguts objecte de llunyanes censures autàrquiques.

Fa uns dies ja parlava de futbol i no en voldria tornar a parlar, però, poca broma amb aquestes coses aparentment frívoles, ja que a Amèrica el senyor Reagan va arribar a president. Avui no volem toros però fa anys el pa i toros havia substituit el pa i circ i a causa d'uns toros dolents la cosa es va escalfar l'any mil vuit-cents trenta-cinc, si no recordo malament, i la gent, enfurismada, va anar a cremar convents. De motius per a la rauxa popular n'hi havia, sempre n'hi ha, i potser si, malgrat la crisi, la majoria no anéssim tan ben peixats i mengéssim calent cada dia, avui, donades les circumstàncies estatutàries, el surrealisme polític nostrat , la crisi econòmica, i la no-victòria futbolística, ens hauríem llevat amb bullangues sorolloses. 

No sé, exactament, què s'aniria a cremar, la veritat. En general, les ires populars massives sovint es canalitzen vers els indrets menys indicats, vegis la història, el costumari i les hemeroteques. No sempre hi ha un somni oportú del faraó que alliberi els pobres joseps condemnats de forma injusta i, a més, haver de refiar-se de la justícia dels faraons tampoc no resulta pas excessivament esperançador.

Per cert, vaig parlar de Sillitoe, amb molt poc èxit comentarista i he constatat que pocs blogs en català n'han parlat. Com que per a molta gent lletraferida sembla que el que es diu i surt a L'hora del lector, va a missa, vegeu.