Problemes mediàtics

En l'editorial d'una revista local del meu barri s'incideix en la relació entre el texit associatiu i els mitjans de comunicació, en concret els mitjans propers, i també es fa referència a la forma d'actuar dels grans mitjans, davant de la problemàtica dels barris i pobles, en el fet que només van allà quan hi ha gresca i no sempre gresca de festa major, per cert. En una trobada recent sembla que van sorgir protestes sobre la poca atenció que diaris importants o televisions de gran audiència dediquen als  temes associatius. L'editorialista reflexiona sobre el fet i creu, com jo mateixa, que quan hi ha problemes en algun indret no s'ha d'anar a trucar d'entrada a la porta dels mitjans grans, sinó als petits mitjans de comunicació més propers.

La jubilació m'ha permès que alguns matins pugui veure la tele matutina, aquella tele sobre la qual ironitzava la enyorada Trinca dels bons temps. El programa estrella dels matins televisius catalans és el del senyor Cuní, em sembla que no descobreixo res si ho manifesto. És un programa variat, amb entrevistes i tertúlies, que potser anirien bé en hores de més audiència o, al menys, de més audiència diversa i que no fossin tan sols a l'abast de les classes passives. Hi ha un espai dedicat a protestes de tot tipus, imagino que deuen rebre propostes a dojo. Els temes són variables i, de tant en tant, expliquen el que s'ha solucionat.

Tot plegat no ens sembla estrany, però jo crec que ho hauria de ser. Que algú tip de trucar a les portes convencionals a la recerca d'una solució hagi d'acabar a la tele o enviant una carta a un diari de gran tirada i esperant que el tinguin en compte és preocupant. Que, a més, per aquesta via aconsegueixi solucionar una qüestió que s'havia d'haver solucionat per les vies legals normals, encara em sembla més greu. No tot el que surt a la tele se soluciona, és clar. Però és evident que en ocasions té molt més efecte la tele que cinquanta feixugues gestions anteriors.

Els mitjans de comunicació grans i petits tenen molts problemes, entre els quals els de l'espai i temps. El que dius o escrius pot quedar reduït a la mínima expressió, fora de context, i potser remarquin quatre bestieses de tot un conjunt raonat. Quan més grans, més redueixen la teva puntual i esporàdica aportació, és clar. Però també els mitjans petits et demanen articles de mida tancada o intervencions molt breus. Malgrat tot, ens fan badar molt, aquests peixos grossos, i sortir a la tele bona és, encara, força desitjat. Aquella mentalitat de reader's digest que tant havíem criticat ha fet fortuna, en el món del present. I els grans mitjans tenen la paella pel mànec, només cal veure que els llibres que més es venen, de qualsevol gènere, són escrits per persones vinculades a aquests  mitjans. Ja el primer paper no és el de l'entrevistat, sinó el de l'entrevistador, que sovint s'empipa si, en pur estil gallec, l'entrevistat respon a una pregunta amb una altra pregunta feta a l'entrevistador, per exemple.  Encara més, als convidats se'ls sol demanar, més aviat exigir, brevetat però després tot sovint has d'entomar moltes gracietes i bromes pocasoltes del comunicador de torn i el seu seguici habitual. Així és el món.

Bé, encara bo que hi ha la tele, doncs, altrament seria, potser, molt pitjor. On aniríem a protestar en moments de desesperació?