El Molino, 2010!!!!

No he dit res encara sobre El Molino que, com probablement tothom sap, ha tornat a obrir amb una bona promoció i una remodelació ambiciosa i adient al present que ens embolcalla. Una empresa privada hi ha posat diners, empenta i ganes. No han faltat les veus crítiques, que no tornarà a ser el que era, que s'hi ha fet una cosa estranya... En tot cas, el futur és una incògnita, però crec que en general hi ha il·lusió al meu barri a l'entorn d'aquesta resurrecció tan esperada. També hi ha l'esperança en què sigui aquest el principi de la recuperació d'un Paral·lel decadent, encara que no comparteixo el pessimisme sobre aquesta suposada decadència absoluta quan dos teatres com l'Apolo i el Victòria han conservat durant anys, malgrat tot, el seu entusiasme programador. 

El Paral·lel tampoc no va ser i va deixar de ser, la història no és tan senzilla. Va tenir una època daurada però va nèixer sent un conjunt de barracots barats que havien emigrat des de la remodelada Plaça de Catalunya. Eren temps de teatre, de sarsuela, de tango. Va esdevenir el punt neuràlgic de trobada de la classe treballadora, amb excursions agosarades de les classes més benestants a les quals sempre els han agradat aquestes experiències. Va comptar amb teatres de patacada i amb d'altres de més categoria. Els homes masclistes -per molt anarquistes que fossin- del passat anaven a veure cuixa als indrets més atrevits i a fer de les seves i també hi havia tietes conques amb nebots que anaven a veure les sarsueles del Teatre Nou.

Després de la guerra, en la llarga postguerra de la meva infantesa, la gent gran evocava el passat amb melangia, per molts i obvis motius. Però, de sobte, el Paral·lel va tornar a ser la seu de la gent treballadora, castellana i immigrant la majoria, encara que també dels catalans modestos del meu barri que podien accedir a espectacles familiars com ara els dels Vienesos i fins i tot a sessions matinals de sardanes. Hi havia molts cinemes barats pel volt i llocs com la Bodega de l'Apolo on cantaven i concursaven aficionats al flamenc. Ara ningú no se'n recorda però l'època d'esplendor del cinema de barri, avui enyorada, va comptar amb moltes crítiques dels nostàlgics del teatre d'abans, al qual es van cantar les absoltes sovint.


Les atraccions de l'Apolo sempre em van intrigar i, malauradament, mai no em van pujar en un d'aquells cotxets que s'endinsaven en una cova misteriosa en la qual, m'imagino, les parelles reprimides del moment aprofitaven l'instant fosc i fugisser per a contactes més directes. Aquell Paral·lel daurat i humil de postguerra, menystingut en el seu temps i també mitificat avui, va passar, amb la millora econòmica i l'accés al sis-cents i a la caseta a la muntanya o a indrets de mar propers amb urbanitzacions a l'abast. 

El Molino va esdevenir un lloc singular, condemnat per l'arnada religiositat que ens amarava i promocionat per la badoqueria d'una esquerra progre i benestant (filla o parenta, en general, de gent de dretes), que com en d'altres temps, cercava originalitat i excentricitat per la part baixa de la ciutat. Tenia un gran encant tot plegat, anar al Molino comportava una certa transgressió, l'accés a misteris que l'embolcall repressiu de l'època emboirava i mitificava encara més. Una monja de la meva escola recordo que un dia, trista, ens va confessar en un moment de confidències profundes que en passar pel Paralelo havia de tancar els ulls davant del que es veia i endevinava.

Molta gent que va plorar el tancament havia anat molt poc al Molino, potser ni tan sols no hi havia anat mai en la seva època d'esplendor. Uns, per moralina, car malgrat que ningú no ho admeti, les arnes místiques ens van atacar tots i totes durant anys. D'altres per elitisme, pagava més la pena anar a veure teatre de qualitat o cinema que fes pensar que no pas espectacles xarons de patacada. Quan es va saber que hi anaven escriptors moderns i pintors avanguardistes la cosa ja va canviar, és clar. D'això es planyia el senyor Badenas, historiador del Paral·lel, malauradament desaparegut, en una de les seves darreres xerrades a la qual vaig assistir, deia que si tothom que es planyia del tancament hagués anat al Molino unes quantes vegades, otro gallo nos cantara.

Res no tornarà a ser igual que abans, afortunadament, ja que la memòria és traïdora i tenim tendència a l'enyorament quan anem complint anyets. Del que serà el Paral·lel en el futur poca posa en podem preveure. El Molino no serà el que era, serà una altra cosa, un teatre modern amb programacions adients a la nostra època, variades i per a tots els gustos. Pel que fa a la resta, veurem com anirà aquesta Artèria Paral·lel. Tant que tendim a voler recuperar noms tradicionals i ningú no ha reivindicat el vell nom de Teatre Espanyol, per cert. Crec que hauria d'haver començat amb alguna cosa també nova i no amb la ja una mica antiga Nit de Sant Joan, però, vaja, tot és opinable. L'Arnau encara està pendent de restauració i el Talia ni tan sols això, encara no és res. No m'agraden els canvis radicals, però m'estimo més un canvi radical que no pas la decadència progressiva o el no-res.

En aquests darrers anys, a més dels grans teatres i malgrat la recuperació d'algun espai, hem perdut moltes petites sales com ara les de les parròquies i les escoles. Qualsevol d'aquests indrets comptava amb un teatret tradicional, amb escenari a la italiana i crec que no s'ha inventat encara res millor. Recordo, a prop de casa meva, el magnífic teatre de la Companyia de Tramvies, per cert. Pel que fa a les escoles, moltes han suprimit la seva tradicional sala d'actes amb teatret, per modernitzar i s'han conformat amb una d'aquestes sales polivalents que no serveixen per a res i que tenen mala acústica, en general. Som una espècie especialitzada en fer i desfer, i malgrat que diu la dita que fent i desfent aprèn l'aprenent em temo que com a aprenents d'humans no acabem de reeixir mai en assolir el mestratge adient. 

Benvingut sigui doncs aquest airós i bonic Molino. Que la cosa tingui èxit o no, és una incògnita. No se sap mai.  L'èxit en qualsevol tema depèn sovint d'atzarosos camins imprevisibles. L'empresa responsable compta també amb una magnífica web sobre la història del teatre, el seu passat i el seu present. La veritat és que passar per la Plaça del Molino i veure aquella lluminària esplèndida i les aspes girant fa molt de goig.

Una meva amiga íntima, vedette a l'atur, va endegar fa quatre anys -i sembla ja una eternitat- un blog reivindicatiu sobre el tema, de curta durada ja que darrerament es dedica més aviat a viatjar amb l'Imserso que no pas al conreu de l'escriptura punyent o de la poesia inspirada. Per sort, les seves negres previsions semblen veure la llum en la foscor, malgrat que encara falti camí -teatral- per córrer. Un dels seus inspirats planys sobre El Molino feia:

Ja no hi veig les cues llargues que feien els jubilats,

La placeta resta fosca, els llumets s’han apagat,

En runes i plens de pena resten els seus reservats

I tan sols a dins hi viuen dues dotzenes de gats.

Ai Molino, Molino, Molino,

Paralelu de la meva joventut,

Barri Xino,

On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...

I també està que cau

El pobre teiatru Arnau.

Tot, tot, tot, ha passat.

Com un vent arrauxat,

Ha crescut la ciutat

I tot, tot, ha canviat.

A la ciutat dels fatxendes els pobres hi són de més,

Les vedettes ja no ballen, només ballen els calés,

Ja no hi ha vells anarquistes, ja no hi ha gairebé res,

Ningú no coneix la història d’aquells anys de foc encès,

Quan tot estava prohibit i tot estava permès.

Ai Molino, Molino, Molino,

Paralelu de la meva joventut,

Barri Xino,

On hi vaig deixar escampada l’alegria i la virtut...

I també està que cau

El pobre teiatru Arnau.

Tot, tot, tot, ha passat.

Com un vent arrauxat,

Ha crescut la ciutat

I tot, tot, ha canviat.


Tot canvia, passem, així és la vida, efectivament, i, com diu la cançó sense receptes de metge l'home neix i creix i mor... I la dona també, malauradament, ni que sigui vedette reconeguda.