Garbuix de meditacions sobre la vida i la mort

Los políticos son como los cines de barrio, primero te hacen entrar y después te cambian el programa.
Al amor, al baño y a la tumba, se debe ir desnudo.
 (Jardiel Poncela)

El cuc és el monarca suprem de tots aquells que mengen. Nosaltres engreixem la resta d'animals per tal d'engreixar-nos i ens engreixem per al petit cuc que ens menja després. El rei gras i el captaire prim són dos plats ben diferents, però se serveixen a la mateixa taula...

 (Shakespeare, Hamlet)

L'amic Allau parlava ahir, dia de Tots Sants, en el seu blog de l'inoblidable però avui una mica oblidat Jardiel Poncela.Va ser un senyor incòmode per tothom i a més, crec, amb força mala sort, malgrat la seva gran intel·ligència. L'humor intel·ligent fa por als poders de tots els colors i tendències, per això hi ha humoristes que comencen sent intel·ligents i acaben per acomodar-se al que toca i fer-se avorrits i repetitius, i no assenyalo ningú. A la tomba de Jardiel, que va morir amb només cinquanta anys, s'hi va posar com epitafi. expliquen, una frase seva: Si queréis los mayores elogios, moríos.

De fet la mort fa que el noble art de la lloança es desfermi. No sempre, és clar. Hi ha casos en els quals quan algú mor es gosa dir i fer allò que no es gosava dir ni fer quan era viu i feia molta por. De vegades els qui més xerren quan ja no hi ha perill eren aquells que més callaven quan anaven mal dades. Pel que fa a allò que es pot llegir entre les línies de les lloances obituàries, hem tingut darrerament dos comiats en els quals no hi ha mancat la tensió, el de Joan Solà i el de Marcelino Camacho. Eren persones incòmodes a molta gent, fins i tot a gent dels seus. Quan la gent es fa gran es va conformant una biografia a mida, però quan tu també et fas gran t'adones que les vides de gairebé tothom han topat amb problemes i contradiccions diverses. I amb amics-enemics, que són els pitjors, ja que amb segons quins amics no calen enemics.

Sobre la mort de gent coneguda i els capricis de la genètica constato que Camacho i l'actor polifacètic Llàtzer Escarceller, cadascú a la seva manera, tot i que no van viure pas de forma ortodoxa, còmoda, tranquil·la ni ben alimentada han depassat els noranta anys mentre que l'ex-president Kichner o el mateix Solà han mort molt més joves. Un exemple emblemàtic, un mal exemple, diria jo, de longevitat saludable, és el senyor Carrillo, fumador empedreït, que encara té el cap molt clar i ens enterrarà tots. Jo no li tinc gaire simpatia, però admeto que va jugar un paper important en aquesta transició avui tan bescantada i abans tan lloada, i és que a Donya Transició li ha passat això que passa a  determinats éssers humans, lloats en vida i bescantats després de morir, a l'inrevés d'altres. Pel que fa als iaios vellets semblen tots inofensius, la bondat a la cara i tot això, i potser val més deixar-ho així. Envellir molt i bé gairebé et fa recuperar, als ulls de la societat, la perduda innocència infantil. Las hijas de las madres que amé tanto, me miran hoy como se mira a un santo, deia Campoamor.

Fa uns dies que la tele mostra l'exemple d'una monja que va conèixer Gaudí, té més de cent anys. Podem pensar que ha viscut de forma plàcida i conventual, encara que va passar per èpoques ben mogudes, i que per això ha arribat tan lluny. Però la Bella Dorita amb una vida molt poc convencional també va depassar la centena. Veient aquestes coses una dubta amb lògica casolana de tots els consells mèdics que no aconsegueixen salvar de la mort prematura ni de la malaltia inesperada els metges més savis. 

La mort, el dolor, el pas del temps, són realitats evidents que ens entestem a refusar i menystenir. Estar malalt, fins i tot morir-se, sembla, avui, culpa de la víctima: fumava, menjava massa, tenia estrès, no es cuidava, no feia esport. Al diari, ahir, llegia un anunci d'un gimnàs on es proclamava que una nena esportista serà una dona sana. Si féssim una llista seriosa d'esportistes malmesos psíquicament o física per l'excés d'esport, el tema ens faria esgarrifar. Quan diuen que ha baixat la mortalitat penso si és que potser hi ha algú que és immortal i no me n'he assabentat encara. Resulta patètica l'afirmació gratuïta que els anys no compten, que és bonic envellir i tot això. Com pot ser bonica una cosa tan absurda? És així i prou, que ens ho agafem amb saludable optimisme i resignació cristiana o agnòstica no reflecteix res més que una gran impotència davant de la realitat evident. 

Fa anys no m'agradaven els cementiris, em feien por, malgrat que sempre et deien que havies de tenir por dels vius que no pas dels morts. Amb el pas del temps i la pèrdua de persones estimades t'acostumes a veure'ls com a indrets històrics, estimats, fins i tot poètics. El turisme consumista dels nostres temps ha revaloritzat aquests espais i em sembla molt bé que s'hi facin visites organitzades. Ara bé, que es facin a la nit em sembla ja una mica massa pintoresc i morbós, però la gent jove sempre ha tingut la dèria d'anar als cementiris a fer el valent i la modernitat no ha fet res més que recollir aquesta tendència transgressora. De la curiositat moderna per visitar els cementiris en diuen, avui ho he sentit per la tele, necroturisme. Encara bo que no han cercat una paraula en anglès, cemetering o graveyarding, que encara quedaria més fi i rural, per exemple. Les pompes fúnebres van quedar substituïdes per les funeràries i aquestes pels tanatoris, cal canviar els noms ja que no es pot canviar la realitat fins que els mots tornen a vulgaritzar-se i a semblar de mal gust. 

A mi allò de les pompes m'agradava molt. De petita no entenia una cosa que em feien dir a doctrina i que els grans recordareu: renuncio a Satanás, a sus obras y a sus pompas... Encara ara no entenc massa bé quines eren les pompes satàniques. Les meves pompes preferides eren les bombolles de sabó. També em pensava que la carn, enemiga de l'ànima amb el món (?) i el dimoni, era la dels bistecs i les butifarres. I potser és així, si miro els diaris i veig com creix el corrent filovegetarià que clama en contra del consum de cadàvers de vedella, porc, corder. El consum d'aus no sembla tan condemnable i encara menys el de peixos, cefalòpodes o marisc en general, pel fet que no se'ns assemblen tant, aquests animalons. Avui ja sembla més lleig endrapar un entrecot sagnant que practicar el sexe pecaminós de temps pretèrits, la luxúria, vaja. Fa poc llegia també que la majoria de carn que mengem és halal ja que per motius econòmics molts escorxadors es passen pel folre la norma d'atontolinar les víctimes mengívoles abans d'assassinar-les. Espero que es protesti sobre el tema però em temo que filant tan prim acabarem per intentar convèncer fins i tot els animals carnívors per tal que modifiquin els seus hàbits, potser és possible, car hi ha avui psicòlegs d'animals mamífers i tot. Tinc una coneguda, feminista, que va tenir hàmsters i una vegada em va explicar que va haver d'interrompre el seu aparellament ja que el mascle, evidentment, violava la femella i allargava massa la relació, davant l'evident disgust de l'hàmstera, per cert. Sempre hem tingut la mania d'atribuir a les bestioles les nostres virtuts, manies i defectes, les nostres penes i els nostres patiments.

Le nostre carn és, pecadora o no, efímera, s'hagi alimentat amb d'altres carns convencionals o amb éssers vius del regne vegetal, també molt respectable. Avui que higiènicament prolifera la tendència a la incineració, més efímera que mai, no sé com reaccionaria Hamlet davant de la tendència vegetariana i incineradora. Potser amb humor negre. L'humor negre respon a la necessitat de riure'ns de les nostres pròpies pors, sobretot de la por a aquesta eternitat desconeguda i a la sempre desagradable mort nostra i dels altres. Es deia, fa anys, que els catalans no fèiem humor negre sinó tan sols fina ironia a l'estil jueu o anglosaxó. Em temo que sovint es confon allò que desitgem amb la realitat i el costumari és ben ple d'humor negre. Avui és Dia de Difunts, malgrat que Tots Sants hagi concentrat les dues festivitats en aquests darrers temps. La tardor és un temps adient per a recordar aquells que ens precediren i ara dormen el somni de la pau. Tot és un misteri, vaja, i potser ja està bé que sigui així, altrament la nostre fatxenderia seria inaguantable.