12.12.10

De la nostàlgia breu




De la nostàlgia breu

Reconec el passat cada instant, al present breu i feble,
I al paisatge d’avui hi retrobo postals de demà
Amb anònima gent destinada a l’oblit del futur.

La ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer
Fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu
I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.

Inclements els carrers i les places renoven botigues,
I l’indret més bonic, oblidat, s’ha tornat un lloc erm
On s’apleguen deixalles i gats i coloms malaltissos.

Els amics i els parents que han marxat són ja fotografies,
Uns instants, una espurna joiosa del temps,
I em contemplen irònics, convertits en mirades perdudes.

Vanitosa, la vida m’empeny vers projectes inútils,
Mentre amara la casa en silenci la nit de tardor.


Júlia Costa. Poemes inèdits



9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.

Molt ben trobat.

Alberich ha dit...

Un tastet ben suggerent i evocador.
Enhorabona!

Ramon ha dit...

Un plaer llegir la teva prosa i llegir, com avui, el teu vers. Gràcies per compartir-ho.

Júlia ha dit...

Gràcies, Francesc, Alberich i Ramon!!!

Núria Freixa ha dit...

M'agrada, m'agrada molt. Fet cap endins.

Núria Freixa ha dit...

M'agrada, m'agrada molt. Fet cap endins.

Júlia ha dit...

Gràcies, Núria!!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Amb tot, la nostàlgia és un privilegi, oi?

Júlia ha dit...

Possiblement, Teresa, és un sentiment ambivalent.