De la nostàlgia breu
Reconec el passat cada instant, al present breu i feble,
I al paisatge d’avui hi retrobo postals de demà
Amb anònima gent destinada a l’oblit del futur.
La ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer
Fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu
I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.
Inclements els carrers i les places renoven botigues,
I l’indret més bonic, oblidat, s’ha tornat un lloc erm
On s’apleguen deixalles i gats i coloms malaltissos.
Els amics i els parents que han marxat són ja fotografies,
Uns instants, una espurna joiosa del temps,
I em contemplen irònics, convertits en mirades perdudes.
Vanitosa, la vida m’empeny vers projectes inútils,
Mentre amara la casa en silenci la nit de tardor.
Júlia Costa. Poemes inèdits
9 comentaris:
I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.
Molt ben trobat.
Un tastet ben suggerent i evocador.
Enhorabona!
Un plaer llegir la teva prosa i llegir, com avui, el teu vers. Gràcies per compartir-ho.
Gràcies, Francesc, Alberich i Ramon!!!
M'agrada, m'agrada molt. Fet cap endins.
M'agrada, m'agrada molt. Fet cap endins.
Gràcies, Núria!!!
Amb tot, la nostàlgia és un privilegi, oi?
Possiblement, Teresa, és un sentiment ambivalent.
Publica un comentari a l'entrada