De la nostàlgia breu

De la nostàlgia breu

Reconec el passat cada instant, al present breu i feble,

I al paisatge d’avui hi retrobo postals de demà

Amb anònima gent destinada a l’oblit del futur.

La ciutat va canviant com els fills que acostumen a créixer

Fins que un dia t’adones que ja són uns adults com ets tu

I retallen amb cura el lligam amb les seves joguines.

Inclements els carrers i les places renoven botigues,

I l’indret més bonic, oblidat, s’ha tornat un lloc erm

On s’apleguen deixalles i gats i coloms malaltissos.

Els amics i els parents que han marxat són ja fotografies,

Uns instants, una espurna joiosa del temps,

I em contemplen irònics, convertits en mirades perdudes.

Vanitosa, la vida m’empeny vers projectes inútils,

Mentre amara la casa en silenci la nit de tardor.

Júlia Costa. Poemes inèdits