Històries familiars, premiades i (ben) traduïdes

Les obres d'art es divideixen en dues categories; aquelles que m'agraden i aquelles que no m'agraden. No conec cap altre criteri.

Anton Txèkhov

No crec gaire en premis, la veritat. Però he de dir que el llibre que estic llegint en té dos, el Pulitzer i el Llibreter. He llegit d'altres llibres que també tenien algun d'aquests premis o d'altres, que no m'han fet ni fu ni fa, i no vaig comprar aquest a causa dels premis sinó per una raó ben subjectiva i personal, pel fet que a la contraportada explicava que la tal Olive era una mestra jubilada i vaig sentir curiositat. Em semblava que no en sabia res, del llibre, però després m'he adonat que fa temps havia llegit, a La Vanguardia, una entrevista amb l'autora, Elisabeth Strout.

Resulta que la protagonista no era mestra, sinó professora de secundària, de matemàtiques, i que aquest fet té poc pes en el conjunt narratiu. Fa anys hi havia discussions una mica bizantines sobre què era o no era una novel·la. Els puristes d'abans considerarien que aquest llibre és, més aviat, un conjunt de contes amb un lligam comú, la senyora que li dóna títol, encara que el títol també hauria pogut estar el nom d'algun altre personatge. És una història coral, la d'un conjunt de gent d'un poblet, que es creua i relaciona, una història de sentiments, frustracions, desenganys i amor imperfecte. Les històries es poden llegir gairebé per separat. La narració presenta alts i baixos però en conjunt té l'encant dels contes que reflecteixen la vida real i amb els quals, en algun moment, ens sentim identificats.

Un dels mèrits del llibre, en la seva versió catalana -no he llegit la castellana i no sé anglès, per tant tampoc no conec la versió original- és, crec, la traducció. Com puc saber que es tracta d'una bona traducció, si la meva ignorància és tan gran? Doncs perquè hi ha alguna cosa que grinyola en les males traduccions, perquè em refio de la intuïció i perquè sovint es recorre a simplificar excessivament el registre, cosa que aquí no passa. És clar que a la gent ja li agrada, la simplicitat. Fa poc una coneguda se'm queixava de la versió catalana d'un llibre que està llegit, si fins i tot hi surt algun 'àdhuc', se'm va plànyer. A mi m'agraden, les traduccions agosarades que fan servir àdhucs i llurs, la veritat, encara que no vull espantar ningú i faré constar que no es el cas, en aquest llibre en concret. El vocabulari passiu s'ha d'activar, per això existeix. No estic d'acord amb els qui diuen que no tot el que es troba al diccionari es pot fer servir. Encara més, allò que no es troba al diccionari s'ha de fer servir de forma que faci plantejar dubtes sobre si cal incloure-ho al diccionari. Tot depèn del context i si es fa bé, es pot fer tot. Espriu en sabia molt, del tema, però avui no està de moda.

Per apressar l'edició sovint s'encarreguen traduccions a quatre mans, aquestes acostumen a ser les que grinyolen més. Ja sé que la traducció es una feina mal pagada i que hi ha moltes despeses i pocs guanys en el món editorial, més enllà dels grans grups habituals. El tema de les traduccions és polèmic sempre. Hi ha qui diu que caduquen. Aleshores també caducaria el text original. O no? Per tant, les bones traduccions més properes, en època, a la versió original serien ben vàlides, em sembla. Una altra cosa és que les traduccions antigues precisin, com els textos clàssics originals, d'algunes explicacions i anotacions. O els casos, freqüents, de traduccions fetes d'idiomes poc coneguts a través de les versions angleses, italianes i franceses, i que amb el temps tenen la sort de comptar amb alguna persona que coneix bé l'idioma original i el nostre, i té grapa per endegar-ne una nova versió.

Sempre comento que no m'agrada recomanar llibres -ni pel·lícules, ni res- o fer-ne crítiques, ni positives ni negatives. Tot són gustos i nosaltres també canviem. En tot cas, és un bon llibre aquest, dels que a mi m'agraden i d'aquells que crec que si s'haguessin escrit a casa nostra haurien costat de col·locar, encara més si l'autora, com jo mateixa, no  fos mediàtica. Potser m'equivoco, evidentment. Diu l'autora, a l'entrevista, que estimem de forma imperfecta. També llegim i opinem de forma imperfecta. En tot cas, dir que l'autora de la traducció, que ha contribuït a fer-me passar una molt bona estona amb la lectura, és Esther Tallada. Fins i tot la mencionen a la coberta, o sigui que m'imagino que té prestigi. No amb tots els traductors passa el mateix, malauradament.