EXPLICAR-NOS LA VIDA, EL MON D'ELISABETH STROUT

 

Un dels descobriments que la lectura constant i diversa afavoreix és el de poder constatar la semblança entre les vides de la gent, malgrat les circumstàncies siguin diverses i allunyades. Al mateix temps, però cadascú és únic i diferent. Una de les claus de l’èxit dels llibres d’Elisabeth Strout (EEUU, 1956), és aquesta incidència en les vides de personatges molt diferents, que viuen històries diferents, des de les més corrents fins a les més complexes, fent que totes tinguin el seu interès.

En aquest llibre, amb un títol ben explícit, ens adonem de què la vida té sentit quan és transforma en una narració compartida entre gent desconeguda o propera. Malgrat els inevitables enganys de la memòria, la gent es fa més viva en explicar i explicar-se, i aleshores la vida es reconverteix, en casos com els d’aquest llibre, en bona literatura.

És clar que per explicar necessitem que ens escoltin. Els personatges d’aquesta escriptora sovint es treuen ells mateixos importància, s’immergeixen en la melangia, tot sembla modest, evident, però tot acaba amarat de misteri. En aquest cas Strout reuneix personatges de les seves obres anteriors, això no és una novetat, hi ha d’altres autors, com Galdós mateix, que recuperen éssers de la seva pròpia ficció. El que passa és que aquesta autora ha aconseguit un estil propi i ha estructurat un espai de ficció molt personal. Malgrat les moltes referències a personatges dels seus llibres aquest es pot llegir de forma independent, com tots els altres seus.

Un tema recurrent és la culpa, la violència, fins i tot el crim, però aquest llibre no té res de novel·la negra, encara que avui sigui habitual etiquetar el que sigui amb aquesta referència. No ens trobem amb un protagonista clar, encara que alguns personatges tinguin més referències i més espai a la novel·la. Els crims no son gratuïts, tenen una explicació i enllacen amb d’altres històries, en un conjunt molt ben estructurat, malgrat algunes aparents regularitats i, potser, un excessiu allargament de determinats fragments. Pot ser que aquest llibre sigui el final d’una etapa però això no ho podem saber del cert, encara.

Alguns comentaris que he llegit sobre el llibre destaquen que sembla demanar una versió en cinema. Jo no ho acabo de veure, tot i que una de les protagonistes va generar una sèrie molt interessant. Estem davant de bona literatura, i el cinema, les series, son una altra cosa. En aquest llibre hi te molt de pes la paraula, la conversa, i això no es pot reflectir del tot en mitjans que demanen visions diferents, tot i que es pugui fer molt bon cinema amb aquest material. Per altra banda les referencies cinematogràfiques fan minvar, d’alguna manera, la nostra capacitat imaginativa.

Una altra dèria de determinades crítiques literàries, avui, és explicar-nos el llibre de forma massa explícita, amb noms, cognoms i descripcions psicològiques dels personatges. Una de les virtuts de la bona literatura és el ‘descobriment’ i en ocasions paga la pena acostar-se a l’obra sense tenir-ne massa referències. En tot cas aquest és un llibre, com els altres de Strout, amb les seves virtuts habituals, una mena de sinceritat planera, que fa que t’identifiquis amb alguns personatges i situacions en un moment o un altre. Potser l’excés de personatges perjudica la narració, sobretot en la seva primera meitat, però aquesta és una valoració personal. El que no podem negar és la grapa d’una autora que ha aconseguit un públic fidel i que ens situa en un mon quotidià que ens mostra la singularitat de cadascú.

Articles meus sobre llibres de l'autora:

https://www.llegir.cat/2022/03/critica-ai-william-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2023/09/critica-la-lucy-a-la-vora-del-mar-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2021/05/critica-llum-de-febrer-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2018/07/tot-es-possible-elizabeth-strout/

Històries familiars, premiades i (ben) traduïdes

Les obres d'art es divideixen en dues categories; aquelles que m'agraden i aquelles que no m'agraden. No conec cap altre criteri.

Anton Txèkhov

No crec gaire en premis, la veritat. Però he de dir que el llibre que estic llegint en té dos, el Pulitzer i el Llibreter. He llegit d'altres llibres que també tenien algun d'aquests premis o d'altres, que no m'han fet ni fu ni fa, i no vaig comprar aquest a causa dels premis sinó per una raó ben subjectiva i personal, pel fet que a la contraportada explicava que la tal Olive era una mestra jubilada i vaig sentir curiositat. Em semblava que no en sabia res, del llibre, però després m'he adonat que fa temps havia llegit, a La Vanguardia, una entrevista amb l'autora, Elisabeth Strout.

Resulta que la protagonista no era mestra, sinó professora de secundària, de matemàtiques, i que aquest fet té poc pes en el conjunt narratiu. Fa anys hi havia discussions una mica bizantines sobre què era o no era una novel·la. Els puristes d'abans considerarien que aquest llibre és, més aviat, un conjunt de contes amb un lligam comú, la senyora que li dóna títol, encara que el títol també hauria pogut estar el nom d'algun altre personatge. És una història coral, la d'un conjunt de gent d'un poblet, que es creua i relaciona, una història de sentiments, frustracions, desenganys i amor imperfecte. Les històries es poden llegir gairebé per separat. La narració presenta alts i baixos però en conjunt té l'encant dels contes que reflecteixen la vida real i amb els quals, en algun moment, ens sentim identificats.

Un dels mèrits del llibre, en la seva versió catalana -no he llegit la castellana i no sé anglès, per tant tampoc no conec la versió original- és, crec, la traducció. Com puc saber que es tracta d'una bona traducció, si la meva ignorància és tan gran? Doncs perquè hi ha alguna cosa que grinyola en les males traduccions, perquè em refio de la intuïció i perquè sovint es recorre a simplificar excessivament el registre, cosa que aquí no passa. És clar que a la gent ja li agrada, la simplicitat. Fa poc una coneguda se'm queixava de la versió catalana d'un llibre que està llegit, si fins i tot hi surt algun 'àdhuc', se'm va plànyer. A mi m'agraden, les traduccions agosarades que fan servir àdhucs i llurs, la veritat, encara que no vull espantar ningú i faré constar que no es el cas, en aquest llibre en concret. El vocabulari passiu s'ha d'activar, per això existeix. No estic d'acord amb els qui diuen que no tot el que es troba al diccionari es pot fer servir. Encara més, allò que no es troba al diccionari s'ha de fer servir de forma que faci plantejar dubtes sobre si cal incloure-ho al diccionari. Tot depèn del context i si es fa bé, es pot fer tot. Espriu en sabia molt, del tema, però avui no està de moda.

Per apressar l'edició sovint s'encarreguen traduccions a quatre mans, aquestes acostumen a ser les que grinyolen més. Ja sé que la traducció es una feina mal pagada i que hi ha moltes despeses i pocs guanys en el món editorial, més enllà dels grans grups habituals. El tema de les traduccions és polèmic sempre. Hi ha qui diu que caduquen. Aleshores també caducaria el text original. O no? Per tant, les bones traduccions més properes, en època, a la versió original serien ben vàlides, em sembla. Una altra cosa és que les traduccions antigues precisin, com els textos clàssics originals, d'algunes explicacions i anotacions. O els casos, freqüents, de traduccions fetes d'idiomes poc coneguts a través de les versions angleses, italianes i franceses, i que amb el temps tenen la sort de comptar amb alguna persona que coneix bé l'idioma original i el nostre, i té grapa per endegar-ne una nova versió.

Sempre comento que no m'agrada recomanar llibres -ni pel·lícules, ni res- o fer-ne crítiques, ni positives ni negatives. Tot són gustos i nosaltres també canviem. En tot cas, és un bon llibre aquest, dels que a mi m'agraden i d'aquells que crec que si s'haguessin escrit a casa nostra haurien costat de col·locar, encara més si l'autora, com jo mateixa, no  fos mediàtica. Potser m'equivoco, evidentment. Diu l'autora, a l'entrevista, que estimem de forma imperfecta. També llegim i opinem de forma imperfecta. En tot cas, dir que l'autora de la traducció, que ha contribuït a fer-me passar una molt bona estona amb la lectura, és Esther Tallada. Fins i tot la mencionen a la coberta, o sigui que m'imagino que té prestigi. No amb tots els traductors passa el mateix, malauradament.