27.12.10

Històries familiars, premiades i (ben) traduïdes


Les obres d'art es divideixen en dues categories; aquelles que m'agraden i aquelles que no m'agraden. No conec cap altre criteri.

Anton Txèkhov

No crec gaire en premis, la veritat. Però he de dir que el llibre que estic llegint en té dos, el Pulitzer i el Llibreter. He llegit d'altres llibres que també tenien algun d'aquests premis o d'altres, que no m'han fet ni fu ni fa, i no vaig comprar aquest a causa dels premis sinó per una raó ben subjectiva i personal, pel fet que a la contraportada explicava que la tal Olive era una mestra jubilada i vaig sentir curiositat. Em semblava que no en sabia res, del llibre, però després m'he adonat que fa temps havia llegit, a La Vanguardia, una entrevista amb l'autora, Elisabeth Strout.

Resulta que la protagonista no era mestra, sinó professora de secundària, de matemàtiques, i que aquest fet té poc pes en el conjunt narratiu. Fa anys hi havia discussions una mica bizantines sobre què era o no era una novel·la. Els puristes d'abans considerarien que aquest llibre és, més aviat, un conjunt de contes amb un lligam comú, la senyora que li dóna títol, encara que el títol també hauria pogut estar el nom d'algun altre personatge. És una història coral, la d'un conjunt de gent d'un poblet, que es creua i relaciona, una història de sentiments, frustracions, desenganys i amor imperfecte. Les històries es poden llegir gairebé per separat. La narració presenta alts i baixos però en conjunt té l'encant dels contes que reflecteixen la vida real i amb els quals, en algun moment, ens sentim identificats.

Un dels mèrits del llibre, en la seva versió catalana -no he llegit la castellana i no sé anglès, per tant tampoc no conec la versió original- és, crec, la traducció. Com puc saber que es tracta d'una bona traducció, si la meva ignorància és tan gran? Doncs perquè hi ha alguna cosa que grinyola en les males traduccions, perquè em refio de la intuïció i perquè sovint es recorre a simplificar excessivament el registre, cosa que aquí no passa. És clar que a la gent ja li agrada, la simplicitat. Fa poc una coneguda se'm queixava de la versió catalana d'un llibre que està llegit, si fins i tot hi surt algun 'àdhuc', se'm va plànyer. A mi m'agraden, les traduccions agosarades que fan servir àdhucs i llurs, la veritat, encara que no vull espantar ningú i faré constar que no es el cas, en aquest llibre en concret. El vocabulari passiu s'ha d'activar, per això existeix. No estic d'acord amb els qui diuen que no tot el que es troba al diccionari es pot fer servir. Encara més, allò que no es troba al diccionari s'ha de fer servir de forma que faci plantejar dubtes sobre si cal incloure-ho al diccionari. Tot depèn del context i si es fa bé, es pot fer tot. Espriu en sabia molt, del tema, però avui no està de moda.

Per apressar l'edició sovint s'encarreguen traduccions a quatre mans, aquestes acostumen a ser les que grinyolen més. Ja sé que la traducció es una feina mal pagada i que hi ha moltes despeses i pocs guanys en el món editorial, més enllà dels grans grups habituals. El tema de les traduccions és polèmic sempre. Hi ha qui diu que caduquen. Aleshores també caducaria el text original. O no? Per tant, les bones traduccions més properes, en època, a la versió original serien ben vàlides, em sembla. Una altra cosa és que les traduccions antigues precisin, com els textos clàssics originals, d'algunes explicacions i anotacions. O els casos, freqüents, de traduccions fetes d'idiomes poc coneguts a través de les versions angleses, italianes i franceses, i que amb el temps tenen la sort de comptar amb alguna persona que coneix bé l'idioma original i el nostre, i té grapa per endegar-ne una nova versió.

Sempre comento que no m'agrada recomanar llibres -ni pel·lícules, ni res- o fer-ne crítiques, ni positives ni negatives. Tot són gustos i nosaltres també canviem. En tot cas, és un bon llibre aquest, dels que a mi m'agraden i d'aquells que crec que si s'haguessin escrit a casa nostra haurien costat de col·locar, encara més si l'autora, com jo mateixa, no  fos mediàtica. Potser m'equivoco, evidentment. Diu l'autora, a l'entrevista, que estimem de forma imperfecta. També llegim i opinem de forma imperfecta. En tot cas, dir que l'autora de la traducció, que ha contribuït a fer-me passar una molt bona estona amb la lectura, és Esther Tallada. Fins i tot la mencionen a la coberta, o sigui que m'imagino que té prestigi. No amb tots els traductors passa el mateix, malauradament.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

Una ressenya a tenir en compte. Per cert, m'agrada trobar "ensems, àdhuc i llurs" fins i tot algun "de bell antuvi" o algun "ai las" :)

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La traducció és un tema molt interessant de debatre. He tingut ocasió de traduir alguns llibres i la veritat és que la traducció 'literària' és un art. T'has de ficar no només dins del text sinó de l'autor/a! De clàssics, he traduit Eugeni d'Ors i Víctor Balaguer, cosa no gens fàcil. De moderns, Oriol Pi de Cabanyes i Vicente Haya (un llibre d'haikus i sobre haikus!). Ha estat un repte increïble sempre, però m'ha ensenyat molt sobre l'autoria i l'escriptura.

Júlia ha dit...

A mi també, Clídice. Sempre és bo recuperar paraules, sovint recordo que en la meva joventut es fotien els menys, les bústies i els segells i avui s'han 'normalitzat'.

Júlia ha dit...

Teresa, a mi també em sembla un tema apassionant. Segur que les has fet 'a consciència' i amb coneixement de causa. Jo només he traduït alguns textos del castellà o francès a nivell casola i per gaudi propi però em sembla imprescindible una bona política de traduccions -en un sentit i en l'altre- per a la bona salut d'una cultura.

Hi ha traductors que superen l'original, recordo uns exemples que ens va posar Salvat a la universitat, fa molts anys, en el cas d'unes traduccions italianes -no recordo l'autor- de Maragall qui, en ocasions, era una mica destraler encara que ara 'no toqui dir això'.

Una bona traducció demana temps i tranquil·litat, ha d'estar pagada de forma digna, però tot això conflueix poques vegades, per això sóc indulgent amb segons què.

Galderich ha dit...

D'això se'n diu un elogi de la traducció!

I si, caldria remarcar sempre, per bé o per malament, qui ha estat el traductor.

Francesc Puigcarbó ha dit...

UN ELOGI DE LA TRADUCCIÓ, PERQUÈ N'HI HA CADA UNA DE CÁGATI LORITO.

Allau ha dit...

Del llibre en vaig parlar fa un temps i m'agradà força. Tot i que els relats es poden llegir de forma independent, estan ordenats cronològicament, o sigui que formen vagament una espècie de novel·la.

David ha dit...

El tòpic que presenta el traductor com a traïdor sempre l'he trobat una mica esbiaixat: tan necessàries com són les traduccions! Un dels símptomes de salut d'una llengua és la quantitat de traduccions que és capaç de produir. Ara, és cert que les presses no ajuden gens a obtenir un producte final digne.
M'apunto el llibre de què parles!

Júlia ha dit...

Certament, Galderich, sovint no se'l respecta massa.

Júlia ha dit...

Tens raó, Allau, quan l'he anat llegint m'he adonat que ja n'havia llegit algunes opinions i una d'elles devia ser la del teu blog. El premi Llibreter, tot ho he de dir, m'ha provocat més d'una decepció. No és el cas.

Júlia ha dit...

David, jo crec que això de 'traïdor' es diu en sentit una mica metafòric, sigui bona, mitjaneta o dolenta, la traducció no és mai 'el text original' i de vegades fins i tot el pot superar. Però, evidentment, no sempre tenim la sort de saber idiomes ni la voluntat d'Unamuno que diuen que va aprendre danès per llegir Kierkegaard en versió original.

Aquí hi havia hagut una bona política de traduccions i encara em meravella veure el que es traduïa i publicava en català pels setanta, autors totalment 'moderns' i també clàssics.

Júlia ha dit...

Efectivament, Francesc, n'hi ha de molt dolentetes, i sembla mentida, però es nota, encara que no coneguis 'l'idioma original'.