A prop de Cala Llamp. Cròniques imsersates (1)

Sóc a Mallorca, aprofitant la meva situació de jubilada per tal de gaudir d'aquestes estades per a gent gran o majors, eufemisme del present per a no fer servir mots com ara vells, que amb el temps, el benestar econòmic i les nostres pròpies pors vers aquesta malaltia irreversible han esdevingut de mal gust. Les zones de turisme massiu a l'estiu aclaparen i fora de temporada entristeixen. Però també tenen, com tot, la seva pròpia poesia en un cas i l'altre. 

No havia tornat a Mallorca des del 2004, quan vaig guanyar el premi de poesia del portal jo escric. Aleshores va ser una estada curta, inesperada, talment com si m'hagués tocat la rifa. Els llocs canvien molt de pressa, com les persones, quan no hi som de forma habitual. Tinc molt bons records de tots els meus viatges aquí, cadascun en un estil diferent i, de fet, a un indret diferent, ja que mai no hem vist res per més que rumbegem d'haver viatjat a un lloc i un altre. Veiem, és clar, unes quantes coses i una gent determinada en un espai i un temps concrets, en una època de l'any precís, una fotografia instantània que ben aviat esdevé passada de moda.

El turisme exhaustiu estén les seves grapes especuladores sobre tot arreu, em temo que no hi ha remei per a la cobdicia generalitzada. Les cases s'enfilen pels turons i grans blogs d'apartaments gairebé es remullen en el mar. La darrere vegada que vaig venir es feia broma sobre la construcció de l'autopista, avui una realitat, i gent crítica amb el tema comentava que hi hauria més carretera que terreny illenc. Durant la meva joventut tot semblava culpa de la dictadura i moltes coses, evidentment, eren causades per la situació política. Els primers ajuntaments democràtics van aturar una mica els disbarats, però al cap de quatre dies tot va tornar a rodolar pel pedregar de la disbauxa constructora, com és ben sabut.

He estat avui a Andratx, els carrers del port són plens d'immobiliàries que ofereixen cases de luxe, 14, 15 milions d'euros... La més barateta, mig milió, tot explicat en alemany, alguna cosa en anglès, gairebé res en castellà ni català. Però, és clar, aquesta immigració no espanta ningú.

És impossible ser a Andratx i no recordar Baltasar Porcel, sobretot els seus primers llibres. La lluna i el Cala Llamp em va agradar molt en aquells primers seixanta, el mateix que aquells Difunts sota els ametllers en flor. Després, tot i que l'escriptor, personatge complex i controvertit però genial en molts aspectes, va conservar i millorar l'ofici, no em conveç tant, la veritat. Hi ha escriptors i també d'altres artistes diversos, pintors, cantants, que es queixen del fet que la gent els retregui que agradaven més les seves primeres obres i se n'estranyen. És quelcom que sol passar sovint, de fet qui aconsegueix fama i prestigi amb les seves produccions primerenques i als quals després ja se'ls suposa la qualitat, pateix una mena de síndrome intel·lectual que genera servitud. És allò d' agafa fama i fote't a jeure. A molts autors, quan ja guanyen fama i diners, se'ls sol notar que han de publicar a demanda comercial i trobem molts llibres mal acabats, bones idees mal travades i molts grinyols. Obliden aquests autors que van triomfar gràcies a aquells primers llibres dels quals més endavant es volen alliberar per no restar etiquetats.

Pel que fa a la relació amb els tan desitjats i poc consolidats Països Catalans, constato que cada dia som més lluny els uns dels altres, si ho comparo amb els temps de la meva adolescència i de la meva joventut. Abans la poca gent que estudiava venia sovint a Barcelona i també el servei militar dels nois establia llaços entre geografies, crec que així es van conèixer Jaume Fuster, en pau descansi, i Maria Antònia Oliver, per cert, parella que va gaudir fa anys de cert culte en el món de les lletres. Avui per trobar un llibre de les illes has d'anar a l'Espai Mallorca i encara i pel que fa a València la cosa encara és més complexa. Al Temps llegeixo una entrevista a Raimon on es plany del fet que els de Catalunya no saben què passa a València, però em temo que el plany seria absolutament reversible. 

Això de l'Imserso és tot un món, un d'aquests molts móns que són en aquest nostre, una mostra més de la compartimentació per edats de la nostra societat ben peixada. A l'hotel hi ha unes coratjoses animadores que ens parlen amb diminituis abassegadors, patim també una mena de dictadura cultural o el que sigui que transforma qualsevol iniciativa en un parvulari. Hi ha gent més jove que troba patètics el capteniment de la gent gran animada i balladora, això ha passat sempre, i en el sector d'edat madura hi ha també actituds diverses, totes comprensibles i lloables. Des del resignat seriós a l'àvia arrauxada, disposada a cremar els darrers cartutxos amb alegria, agraint al destí que la seva vida hagi pogut anar de la precarietat a l'abundància i que avui tingui a l'abast estades d'aquest tipus, a molt bon preu. Fins i tot ha generat, aquest tema, una especialitat musical: