Diumenge vaig anar a 'sarsuela'!!!

Vaig tenir ocasió d'anar aquest diumenge a veure sarsuela, un gènere que ha rebut diferents menyspreus elitistes al llarg del temps,  però que gaudeix de molt bona salut, si considerem que malgrat la poca promoció que rep sempre que en fan, sigui a càrrec de professionals o d'aficionats, compta amb un bon nombre de públic entregat, gran però també jove, afortunadament, tot i que de vegades hi vagin, els més jovenets, amb l'excusa d'acompanyar la iaia, perquè no sigui dit.

Al Tívoli ha fet una breu temporada, amb tres obres de les clàssiques la Compañía Siglo XXI, gent jove i brillant, i allò que els adolescents diuen enrollada. Només he tingut ocasió d'anar-hi el darrer dia, a veure La verbena de la Paloma. Com que era el comiat, ens van oferir, al final, un repicó amb uns quants números d'altres obres, per acabar.

Una amiga, companya de feina, més jove, em va fer saber que programaven aquest cicle. Vam passar un temps abans de l'estrena pel teatre i les taquilleres ens van dir que no sabien res de res i que no tenien cap mena de fulletó ni flayer explicatiu, que ja és gros. En fi, coses que passen. La meva amiga no havia vist mai sarsuela, però n'havia sentit cantar a casa, per part de pares i avis, cosa habitual fa anys i no fa tants anys.

També recordava, la meva amiga, aquell temps de la televisió, quan era molt petita i es va revifar el gènere amb filmacions ben fetes, però amb actors guapos i doblats. La van tornar a posar de moda, la sarsuela, aleshores. Recordo una excursió a Andorra, amb gent de l'empresa on aleshores treballava, la Harry Walker, el dia després de l'emissió de La canción del olvido i tothom taral·lejava allò de marinela, con tu dulce cantinela... Eren aquells anys en els quals passar la frontera, ni que fos per anar a Les Escaldes, produïa una emoció inefable i una excitació absoluta, sobretot en filustrar la guàrdia civil a la duana i haver de patir el registre dels autocars, en els quals s'amagaven de forma acurada els güisquis i les vaixelles de duralex. Quedaria bé dient que també amagàvem algun llibre polític i algun disc prohibit però em temo que no eren aquelles les opcions majoritàries del contraban juvenil, malgrat les llegendes del present, tot i que es podia donar algun cas puntual.

Els grups d'aficionats, admirables, han ajudat a mantenir la torxa del gènere sarsuelero. Al meu barri hi té la seu un d'aquests grups, La Antorcha, molt antic, que de tant en tant en programa i que per la festa major ofereix un concert de fragments del gènere, que té molt d'èxit. Però també fa falta que arribin grups professionals amb sarsueles muntades  a lo grande,  cosa que no és freqüent. La Compañía Siglo XXI no és de les més grans, però és excel·lent, amb orquestra en viu -cosa d'agrair, no sempre és així i de vegades els grups no professionals s'han de conformar amb música enllaunada o piano i gràcies- i una gent que canta i balla molt bé, somrient i que gaudeix amb el que fa.

En català tenim les dues obres habituals i conegudes, Cançó d'amor i de guerra i La legió d'honor, però en l'època daurada del gènere se'n van escriure moltes més, amb llibrets de gent com el mateix Guimerà. En castellà i en català coneixem les de sempre, les clàssiques, pel fet que sembla que costa molt recuperar la resta, milers de partitures que ja ningú no sap ben bé on són ni com sonen. També compta el fet que a la gent ens agrada veure sempre el mateix, que ja forma part del nostre imaginari col·lectiu, músiques que ens sonen, lletres que sabem de memòria... Moltes dites i frases fetes que no sabem d'on han sortit provenen de sarsueles populars. Passa amb l'òpera, també, però com que és quelcom que sembla de més categoria, aquest gènere seriós ha propiciat innovacions i novetats diverses, algunes de gust dubtós, però en això dels gustos no hi ha res definitiu.

Moltes històries que expliquen les sarsueles són tòpiques, una mica mal lligades, però el mateix passa amb les òperes, amb brillants excepcions i considerant que aquestes acostumen a acabar malament, cosa que sembla obligatòria quan es vol fer quelcom de qualité en literatura, cinema o el que sigui. Per sort, la modernització excessiva que ha patit l'òpera no ha arribat a les entranyables sarsueles. En una ocasió recordo que es va voler muntar una verbena de la Paloma reivindicativa, amb el Don Hilarión com assetjador sexual i les pobres Casta i Susana com una mena de Martes de Terra Baixa, explotades per l'alcavota de la seva tieta. Vaja, crec que no cal arribar a aquests extrems, tot i que una lectura entre línies i filosòfica del tema ens pot fer arribar a aquestes conclusions esquerranoses i feministes, és clar.

És una llàstima que la gran tasca dels grups aficionats o semiprofessionals de sarsuela no vagi acompanyada, de tant en tant, de muntatges de gran envergadura, com ara la versió que ens va arribar fa alguns anys de La del manojo de rosas, al Teatre Victòria, amb una escenografia espectacular. El Liceu es despenja molt de tant en tant amb alguna coseta. Encara gràcies, ves.

El mateix ens ha passat una mica amb els musicals, que s'han muntat amb una sabata i una espardenya. Són gèneres aquests que demanen de tant en tant espectacularitat i un nombre remarcable de gent als cors i cossos de ball, així com primeres figures brillants i mediàtiques. Com la revista, un altre gènere que sembla en retirada però que estic segura que pot revifar en qualsevol moment, si es fa bé, amb mitjans i grapa. De vegades la grapa substitueix la manca de mitjans, evidentment.

L'òpera havia estat una cosa minoritària, d'entesos o de burgesos fatxendes, però avui s'ha democratitzat i el Liceu gaudeix de molt bona salut. Em sorprèn que dos edificis símbols de la burgesia més tronada, la Sagrada Família i el Liceu, hagin esdevingut tan estimats, visitats i popularitzats en el present. Viure per veure,  no pas per entendre, car hi ha variacions ideològiques i de tendències estètiques que no s'entenen gens, la veritat.

Res, que espero que els del Siglo XXI tornin aviat, tal i com van anunciar, per anar a passar una bona estona recuperant les tonades que cantava l'avi quan s'afaitava. I és que la gent cantava molt i a tot arreu fins que van començar a cantar les màquines: es cantava en el bany, a la feina -a segons quina-, al camp, d'excursió, al taller, a la cuina, pel celobert, a les festes familiars.  I, encara diré més, es cantava bé. Quan vaig fer magisteri ens deia, algun profe d'aleshores, que els mestres havíem de saber cantar, jugar i dibuixar. Aneu a saber si els plans d'estudi per a professorat del futur no haurien de començar per les beceroles en aquestes matèries. De fet, els karaokes no han fet res més que recollir la nostra tendència desacomplexada a refilar. I és que qui canta...


No he trobat filmacions dels de Siglo XXI però aquí podeu veure com l'assetjador farmacèutic, vellot i masclista, passat de voltes, encalça les innocents noietes proletàries: