A les majories, sense complexos

En el darrer post mencionava el cas de Jaume Piquet, un home de teatre mensytingut per les elits, un bon home poc recordat  pels mitjans culturals oficials, com tants d'altres. Però Piquet i molts com ells omplien els teatres i feien diners. Avui podríem dir que les audiències els eren favorables.

Fa dies que escolto lectures triomfalistes a TV3 sobre el tema de les audiències. Si Juan Ramón Jiménez, elitista, escrivia en alguns dels seus llibres, en la dedicatòria: a las minorías siempre, avui els nostres grans personatges que gestionen els mitjans poden dir, sense vergonya, que dirigeixen els programes en horaris punta a les grans majories i que quan més gent, millor.

Pel que fa a les ràdios, el mateix. Les estadístiques no són fiables o, en tot cas, són enganyoses, s'oblida per exemple incidir en el fet de la suma de ràdios i televisions comarcals o locals i la forma de comptabilitzar emissores com ara Ràdio 4, COM, BTV, en el seu context, em fa l'efecte que no és tan acurada com caldria.

Hi ha molt i de tot, certament. Si un cerca pot trobar coses interessants que, a més, es poden veure per internet. Però hi ha programes estrella, com el documental sobre nens perduts en adopcions inquietants, que van emetre ahir, després de fer una gran propaganda, que em semblen excessivament sensacionalistes. No m'agraden els documentals que barregen realitat i ficció teatralitzada, força manipulada. En el cas d'aquest documental, per exemple, el més interessant i colpidor eren els testimonis directes però hi mancaven xifres i dades, o referències més serioses a l'estat judicial de la qüestió. S'incidia en temes que avui tenen gran èxit: el franquisme pervers, les monges dolentíssimes, fins i tot alguns tons de pederàstia, és clar. 

Per sort, en algun moment, com de passada, es va comentar: malgrat això moltes de les adopcions eren legals i serioses tot i que les mares solteres es veiessin forçades per la societat... Les mares solteres, a Espanya i a les Antípodes, fins fa quatre dies ho tenien molt magre. El fons de la qüestió, al meu entendre, allò que resulta més inquietant en aquesta història no és la perversió del règim franquista, que ja sabem com era, sinó que a finals dels setanta i fins i tot ben entrats els vuitanta encara hi haguessin casos irregulars. I, sobretot, que els responsables no hagin estat, de moment, i després de tants anys de democràcia o el que sigui, -però, en tot cas, millor del que hi havia abans-, portats als tribunals o investigats. Per altra banda, en països que aleshores eren democràtics també es van donar fets semblants, el diner és un gran corruptor, per desgràcia nostra.

Conec molts casos de gent adoptada legalment i seriosa, casos en els quals els pares no van pagar res més que una almoina a l'entitat, també religiosa, que tramitava el cas. No cal oblidar que els convents i la religió són, en èpoques de pobresa i poques perspectives, sortides professionals i que de monges i capellans, com de laics, n'hi havia i n'hi ha de dolentíssims, de dolents, d'indiferents, de normals i també de bons i sacrificats, encara més en una època en la qual tenien el monopoli de la beneficència. En certa manera, aquests documentals que barregen ficció i realitat són una mena d'equivalent modern de La monja enterrada viva. Atien visceralitats en contra de col·lectius nombrosos i diversos.


Vaig tenir algun contacte per raons familiars amb una institució gironina, en aquell moment regentada per monges, que acollia vells i infants. Recordo que les monges estaven contentes de les adopcions que s'havien tramitat però es planyien de molts casos en els quals les famílies, famílies complicades, no volien donar els nens i nenes en adopció pel fet que esperaven que aquests tinguessin l'edat adient per treballar i poder-se'n aprofitar. Malauradament els pares-patrons o els oncles explotadors també existeixen i han existit. Puc donar fe que, al menys en aquella època, finals dels seixanta, principis dels setanta, la tasca de les religioses vers els vells i els infants era seriosa, transparent i humana. Vaja, que hi havia de tot.

Fa uns dies es va fer molta propaganda d'un altre documental que prepara TV3 sobre l'arribada de la República. Un Macià i un Companys absolutament ridículs acollien un públic format per espontanis i espontànies que s'havien disfressat, de forma voluntària, amb vestits de l'època, per tal de sortir a la televisió. Tot plegat es veia tan fals que feia pena, la veritat. Encara em fa més pena tant d'interès per una República que només quatre gats han reivindicat des de la transició i, encara, de forma molt tèbia. Ara bé, els carnavals sempre tenen èxit. La majoria de la gent disfressada feia goig, no hi havia pobres apedaçats, cosa que els anys trenta devia ser prou significativa. A la primera cadena també emeten una sèrie en forma de novel·lon sobre el tema republicà, aviat farà vuitanta anys d'aquella efímera primavera i cal fer gresca i plànyer el que hauria pogut estar i no va ser mai. Quan més es parla d'aquells anys, de forma sovint mítica i novel·lesca, menys intenció hi ha de recuperar els valors republicans seriosos o de demanar un retorn a aquell règim legal. Tant parlar d'educació, per exemple, i molts elements d'aquelles escoles i de la formació dels mestres en l'època, han estat oblidats de forma barroera i amb una gran indiferència generalitzada.

Els telenotícies, amb alguna excepció, són una mostra lamentable de la frivolitat ambiental: les coses més serioses acaben amb futbol, informacions mèdiques, de cinema, de moda i, això sí, de futbol. Sobre el futbol, fa uns dies algú em criticava, crec que amb raó, l'existència d'escoles que separan els infants per sexes, naturalment es referia a l'Opus. Però ningú no es planteja cap dubte sobre l'esport: escoles esportives només per a nois, d'elit, competitives en aquest sector... El treball dels infants està mal vist, però no està mal vist que treballin en publicitat, en cinema. Llegia en una entrevista fa pocs dies unes declaracions de l'actor abans nostrat Quim Gutiérrez, estrella de Poble Nou, i es felicitava que els seus pares, seriosos, no l'haguessin convertit en una font d'ingressos ja que, literalment explicava que havia vist nens i nenes, artistes precoços, plorar pel fet que havien d'anar a treballar... Entrar a fons en certes qüestions només palesa les nostres grans contradiccions vitals i morals, inevitables, ja que els humans som, de fet, molt tragicòmics, ens agradi o no.

Sobre adopcions, em temo que d'aquí vint, trenta anys, molts d'aquests catalans d'adopció actuals, que han arribat de forma força massiva de països llunyans, també voldran saber la veritat. Potser pagaria la pena meditar sobre aquest tema en el present, m'han explicat casos una mica estranys i també s'hi barregen diners. Les mares exòtiques potser també s'han vist forçades a deixar els seus fills i algun dia potser els enyoraran. Com que tot això de l'adn es d'esperar que avanci, el mateix que el respecte als drets individuals, fins i tot pot resultar més fàcil cercar els orígens, inclús en cas d'inseminacions artificials. En tot cas, el tema de malalties genètiques, que en el documental que menciono sortia una mica de passada, pot fer necessàries aquestes investigacions. Està molt bé recordar els mals del passat però està molt malament passar de puntetes per les injustícies del present, no fos cas que en sortíssim escaldats.

Totes les societats tenen, tenim contradiccions, incoherències i misèries. Reduir-les, controlar-les i debatre de forma seriosa sobre tot plegat hauria de ser una necessitat però acaba esdevenint una frivolitat mediàtica. I els temes realment importants acaben esdevenint carn de culebrot.