Moira Shearer en el record

Escrivia a l'entrada anterior sobre la mítica pel·licula Las zapatillas rojas i vaig mencionar de passada la seva protagonista, Moira Shearer. Crec que paga la pena parlar una mica més d'ella i del seu interessant espòs, car la gent jove sovint coneix poc els personatges importants, no mitificats, que el pas inevitable del temps ja ha esborrat del món dels vius.

Shearer va néixer a Escòcia, l'any 1926. La familia es va traslladar a Rodhesia del Nord, on va començar a aprendre dansa, amb molt bons professors. Va tenir certa reticència a interpretar la pel·lícula que la va fer famosa, el 1948, creia que el cinema la podia apartar del seu objectiu, triomfar en el món de la dansa. La pel·lícula va ser un èxit, fins ara s'ha considerat la més important en la qual es reflecteix el món del ballet, i tot i que l'actriu i ballarina va fer moltes coses més sempre va quedar lligada al record d'aquella història tràgica i inoblidable. De més gran va tornar a ballar i va fer també teatre per a la BBC, recitava poemes de forma excel·lent.

És va casar amb el gran periodista i polític Ludovic Kennedy, van tenir quatre fills i van romandre junts cinquanta-sis anys, fins a la mort d'ella, el 2007. El marit va morir el 2009, als vuitanta-nou anys. Kennedy va ser un gran investigador d'errors judicials, va fer campanya per a l'abolició de la mort al Regne Unit, pel suïcidi assistit i per moltes altres causes progressistes. Ateu convençut, també va ser crític -crític amb cultura i raonaments fonamentats i no pas viscerals i barroers- amb el cristianisme, la religió i el que havia representat i representava. Kennedy va arribar a afirmar en alguna ocasió, tot i amb això, que alguns mètodes policials democràtics anglosaxons i nord-americans que havien aconseguit condemnes d'innocents eren, en la pràctica, pitjor que els mitjans inquisitorials. Un dels casos més repugnants, ja que no es va poder reparar la injustícia, estudiats per Kennedy, va ser el de Timothy Evans. I un altre el d'Óscar Slater, on també hi va tenir un pes la desconfiança vers l'estranger de vida dubtosa. Si això passava al Regne Unit no vull ni pensar què podia passar pel nostre sud mediterrani! Malauradament, pels nostres verals no han proliferat els Ludovics Kennedy...


Quan es parla de pena de mort cal tenir en compte l'angoixa que provoca saber del cert que molts innocents van ser assassinats pels sistemes de  poder que els havien de protegir i que la mort és, malauradament, irreversible. Sovint es parla i s'escriiu molt sobre les morts injustes amb rerefons polític (generalment d'esquerres, això sí) però les altres no provoquen el mateix entusiasime reivindicatiu, per desgràcia. Si les víctimes, a més, són personatges antipàtics o poc recomanables, se les oblida aviat.

Ludovic Kennedy va fer alguna aparició com a ell mateix en la sèrie Sí, ministre, i va col·laborar en molts treballs documentals per a la televisió. 


El temps, crític desacomplexat, ha fet que Las zapatillas rojas esdevingués un clàssic de culte, avui poc conegut per les noves generacions. Per comprovar si Cigne negre manté el seu interès haurem de deixar  també que el temps s'escoli, en tot cas penso que el món de la dansa clàssica no havia tornat a ser recollit en una història seriosa i ambiciosa de ficció fins ara, tot i que servís de rerefons temàtic en moltes. Un altre tema ha estat el ballet filmat, del qual s'han fet versions excel·lents.


Per cert, també es pot veure, ja, a Barcelona, el magnífic documental 'La danse', per tal d'aprofundir en el tema des d'una perspectiva més real.