Blogomanies, blogomandarinatges i blogonostàlgia primaveral

Vaig estar una estona xerrant amb la Montse, Arare, a la parada dels relataires i vam coincidir en el fet que el món blogaire no és el que havia estat, en temps recents que ja semblen molt llunyans. Com que ambdues van viure l'inici, esplendor i decadència dels fòrums de la UOC ja no ens ve res de nou.

Això és normal i potser ha de ser així. Les novetats de tota mena caduquen ben aviat, en aquest món nostre. Alguns blogs han passat a ser el que sempre van voler ser, webs poc complicades i fàcils d'actualitzar, per passar l'estona.  Amics, visitants i visitats, han desaparegut i d'altres han sorgit a la xarxa de tant en tant, per a gaudi de les tafaneres com jo mateixa.

Des del principi hi va haver una mena de batalla perduda de bell antuvi en voler cercar noms més adients que això de blog. Es va passar per les bitàcoles, pels dips, i tot per acabar tolerant la mateixa paraula intentant canviar-li la g per una c, cosa que va ser acceptada pels radiants normativistes amb aplaudiments i rebutjada pels qui creiem que es una bajanada emmascarar etimologies evidents.

També va arribar el dia en el qual ja no es podia dir post i el mateix que les pateres mai no han estat pasteres es va optar per la paraula apunt que no volia dir res que tingués a veure amb el tema. Mentre el tema blogaire era objecte de tantes teoritzacions lingüístiques, fins i tot amb debats encesos que avui fan riure, han anat fent fortuna moltes coses més raretes, com ara això del lip dub, que ara agrada tant a tothom, sense que l'ànsia normativa hagi arribat a tan alts extrems de combat lingüístic. Tot plegat em recorda allò del güisqui castellà. I és que darrerament els manaies de la lingüística oficial trobo que no sé ben bé per quin mar naveguen, la veritat.

No tan sols els mots van ser objecte de teories esplèndides. També es va pontificar a tort i a dret sobre els continguts. Havien de ser breus, per definició de no sé qui. Es van elaborar espontànies normes d'estil que avui hem oblidat. Parlar d'un mateix feia pagès, parlar dels llibres que llegies també hi havia que opinava que era una bestiesa. Calia utilitzar frases curtes, com aquestes que avui estan de moda a la narrativa, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all. Hi havia qui actuava en l'anonimat i amb pseudònim i qui, en canvi, promocionava el blog amb una fotografia personal, reeixida i ben visible.

Els polítics i d'altres personatges importants van fer i fan blogs. O potser els fan els seus col·laboradors i subordinats. Un tema important han estat les visites i la utilització de comptadors, que en alguns indrets blogaires són visibles i comprovables. Hi ha qui constata les lectures que ha rebut la seva entrada, per exemple. Un altre tema a debat van ser els comentaris. S'havien d'admetre o no? S'havien de moderar? He observat que alguns anticomentaristes convençuts al capdavall han obert l'aixeta. Però també ha passat a l'inrevés. Hi ha qui es deixa estimar, admet comentaris però mai no els respon, com fan els espais dels diaris, on pots dir el que vulguis a l'articulista tot i que ja saps que ni et respondrà ni potser tan sols no et llegirà.

Hi ha blogs generalistes, per a mi els més distrets, i blogs especialitzats, que acostumen a ser aquells que tenen més èxit, car avui vivim en un món d'especialització absoluta. Va arribar la cobdícia i alguns espontanis que veien que eren molt visitats, per motius diversos, van posar alguna publicitat pel mig. Algun gran personatge demanava calés per poder-se baixar articles seus i tot. No sé si algú ha fet gaire calaix amb tot això, al món hi ha de tot i mentre hi hagi rucs hi haurà qui va a cavall, que deien a casa. Un altre sistema promocional era enviar-te comentaris com ara 'visita el meu blog,és molt bo', te'ls enviava gent que mai no havia visitat el teu fins que no va fer el seu. Jo, en general, acostumo a visitar tots els visitants, a la mida de les meves possibilitats.

I van arribar les trobades blogaires en directe. Algunes lliures i obertes a tothom, d'altres limitades més o menys a amics i coneguts de la colla. Com en totes les coses, vam patir aspirants a mandarins i pontífexs. Han sorgit noves xarxes socials i com que no hi ha temps per a tot, el tema ha anat variant. Del temps de l'antigor, de fa sis o set anys que semblen un segle i mig, quedem quatre gats que hem utilitzat els blogs per a divertir-nos i xerrar, ni que sigui virtualment, esbravar la nostra grafomania sense haver de demanar caritat als mitjans oficials que encara remenen les cireres, penjar algun versot i poca cosa més.

Vam néixer, molts, al blocat. Alguns han resistit durant molt de temps en aquell indret admirable i innovador, que es va abaltir a causa de l'èxit, cosa freqüent en el context català. Vam passar al blogger i alguns moderns han optat pel wordpress. La gent que compta, però, acostuma a anar a indrets com vilaweb. I és que, en el fons, en aquest món tan entranyable passen les mateixes coses i es manifesten les mateixes dèries i vanitats que a qualsevol indret habitat per la nostra mateixa espècie. Per sort, crec que les ànsies pontificadores i dogmàtiques dels iniciats i els experts han anat molt, molt de baixa. Pel que fa a una servidora, quan més em visiten menys em comenten, cosa que sí que trobo preocupant, car una de les gràcies d'aquest invent dels nostres temps és el diàleg informal i la polèmica de bon rotllo. Per això eren divertits els memes fins que es van fer pesats, car tot cansa quan hi ha tendència a convertir la devoció en obligació preceptiva.

Amb els blogs en general i els seus autors passa com amb els lletraferits de nova volada. Cal esperar una mica, si són roses floriran i pels seus fruits els coneixerem. Un dels mals dels nostres temps és que hi ha una gran tendència a fer allò que en deien arrencada de cavall i aturada de ruc. I un altre, la galvana, que tantes bones iniciatives fa acabar en aigua de figues. Com que sembla que la competitivitat és un factor molt humà, tot i que poc humanista, els concursos diversos, que han sorgit, de forma inevitable en el context blogaire, fan que durant uns dies, quan toca, rebis moltes recomanacions, comptant amb el fet que hi ha premis lligats a votacions populars. Un certamen seriós en el qual gent ben triada i independent valorés els continguts dels blogs que s'hi volguessin inscriure estaria molt bé però em temo que, com en tantes altres coses, anar a bateig comporta moltes servituds, padrinatges i coneixences. Els qui t'envien les recomanacions no pensen que potser tu també vols recomanar-te? Als blogs, webs i la resta sembla que, com amb els programes de la tele, el que compta és l'audiència, la quantitat. Cada vegada que em trobo el responsable d'una entitat del meu barri m'explica, encantat, el gran nombre de visites que ha tingut la seva web el darrer mes... Un altre premi lligat a privilegiats estaments és la publicació convencional d'un recull de les seves entrades. No sé si s'han venut molt, aquests reculls en paper.


El món blogaire, com tots els recursos d'internet, es avui molt divers, imprescindible. El facebook també, pel que sembla. I de fet, una cosa resta lligada a l'altra i fins i tot els programes de la tele tenen feisbucs i blogs i el que toqui. A això d'escriure al facebook encara ningú no li ha trobat un nom adient catalanitzat, per cert, mentre que allò altre de piular sembla que té els seus seguidors. En aquest excessiu apunt m'he deixat al tinter molts aspectes de la qüestió, evidentment. En tot cas, xalo amb això de poder escriure quan vols, on vols, el que vols i per a qui vulgui llegir-ho, que pot ser Ningú, és clar. Qui m'havia de dir que veuria tantes coses noves, a la vida, quan feia redaccions al cole amb plomilla i tinta barata i a casa no teníem ni tan sols telèfon?