Mirant-me el melic blogaire

De tant en tant m'agrada escriure sobre el fet d'escriure i, en concret, sobre el fet d'escriure a un blog. Hi ha qui afirma que els blogs van de baixa i potser és cert, tot i que jo no ho crec pas. 

En tot cas, és habitual, humà i recurrent cantar les absoltes a qualsevol cosa, de la mateixa manera que en algun moment se la va lloar i se li van cantar els goigs.

Vaig endegar un blog, com molta altra gent, a blocat, fa ja gairebé vuit anys, uns anys en els quals s'han esdevingut molts fets, esperats o inesperats.

Blocat va acollir molta gent i, malauradament, com passa amb tantes iniciatives del país, va gairebé morir d'èxit. Tenim una tendència que caldria estudiar sociològicament per intentar coses innovadores, gairebé  impossibles, amb una empenta remarcable però sovint amb poca visió de futur. Som els primers i després ens passen al davant sense manies i sense que reaccionem a allò que sembla inevitable. En podria posar molts exemples, en molts camps, des dels més propers i veïnals fins als de l'alta política cultural.

Jo crec que el problema és que sovint en el món català es compta amb quelcom tan eteri i variable com el voluntarisme, el coratge, el patriotisme, valors abstractes que en algun moment es poden malmetre i que quan demanen professionalitat i constància esdevenen molt fràgils. Encara més quan t'assabentes que per fer el mateix que tu algú altre cobra.

Avui els blogs són ja un mitjà d'expressió més, de tants com n'hi ha per tot arreu. Persones que en van endegar i que s'hi van autopromocionar de forma ardida han desaparegut del context. Al volt dels blogs s'han conformat capelletes i amistats i hi ha qui no acostuma a sortir del seu cercle de sempre, com es pot comprovar amb certa facilitat.

Un tema que encara em sorprèn és l'afició humana pels premis, tot i que sabem que aquests són subjectius i sovint lligats a interessos, amistats i factors allunyats del valor qualitatiu d'allò que es premia. No diré que no m'agradin a mi, com a tothom. Humana so, també. A escola, en les èpoques en les quals es qüestionava tot, es va posar sobre la taula del claustre la conveniència d'atorgar premis literaris per Sant Jordi. La competitivitat estava mal vista, una colla de pares mentalitzats no ho trobaven gens bé.

En canvi, ningú no semblava qüestionar, per exemple, la competitivitat esportiva. En el món de l'esport això no s'ha qüestionat mai o gairebé mai, tot i que el nivell de competitivitat, fins i tot en edats infantils, és força absurd. Tampoc no s'ha qüestionat a fons la divisió de sexes en aquestes competicions.

Caiem en moltes contradiccions, tot sovint. El fet és que, com a tot arreu, els premis també van arribar al camp dels blogs i alguns encara duren. Jo m'hi havia apuntat de bona fe, en alguna ocasió, a les llistes. Fins i tot ho he tornat a fer enguany, en aquest cas als premis que atorga el diari 20 minutos.

El cas és que els premis s'atorguen per votació popular i m'estan arribant curiosos emails de blogaires de tota mena en els quals em suggereixen que els voti i ells també em votaran, el cas és engreixar l'audiència sigui com sigui. De tota manera, aquestes mogudes ajuden a fer-te conèixer blogs diferents, més enllà del país blogaire pel qual viatges més sovint.

Encara, en aquest cas que explico, es tracta de fer barates, de negociar. Quan hi ha concursos de blogs en català també m'arriben emails que em demanen el vot sense oferir-me en cap cas el seu a canvi i sense ni tan sols fer-me una mica la pilota sobre el meu propi blog, que segurament ni s'han mirat o s'han mirat molt poc i que en alguna ocasió també he inscrit a les llistes.

Aquests concursos es podrien resoldre amb un grup d'experts que triessin, però els experts actuals són molt poc creïbles. Qui pot ser expert en això? A més, el gran nombre de blogs que es presenten fa inviable el coneixement de tots els seus continguts, el mateix, m'imagino, que aquests concursos literaris als quals es presenten centenars de gruixudes novel·les.

L'únic camí viable i objectiu seria un premi a la constància, al conjunt de la tasca blogaire, a l'estil d'aquests premis honorífics que de vegades donen en la cerimònia dels óscars, a la trajectòria. En aquest cas potser jo mateixa tindria alguna possibilitat, per la quantitat de lletra escrita i els anys que fa que tinc blogs en actiu. 

Persones que van fer molt de soroll en aquest mitjà, en rebre algun premi van desaparèixer o gairebé desaparèixer del mapa virtual, cosa curiosa, ja que els premis haurien d'esperonar l'activitat. És clar que molts d'aquests premis eren honorífics, amb poques excepcions. 

Si en coses tan sols honorífiques la vanitat fa fer de tot, no vull ni pensar com es deuen moure parents i coneguts quan un premi, del que sigui, belluga força calerons. Molta gent et critica de forma despietada, per exemple, el tema de la concessió dels Planeta, els quals ja sabem com van, i després, per l'aniversari et regala el premi Planeta de l'any. O el Sant Jordi.

Fa un temps es van posar de moda uns premis espontanis que els blogaires ens atorgàvem mútuament, amb alguna icona divertida que es penjava a l'entrada del blog. Aquesta moda va passar, com la dels memes i d'altres francesilles. Era un temps d'entusiasme i novetat que es va abaltir, cosa natural i previsible.

Per sort, també els experts han parat de divagar i dogmatitzar sobre blogs, continguts, llenguatge dels blogs, si se n'havia de dir bitàcoles, dips, blocs o blogs, si les entrades havien de ser llargues o curtes i d'altres bestieses. Es van fer gairebé tesis doctorals sobre el tema en l'època àlgida de la novetat. 

Polítics, literats, pensadors, van fer blogs. Alguns fins i tot tenien articles publicats en aquest mitjà per accedir als quals havies de pagar, un tema aquest que no crec que prosperés gaire. Després tots hem muntat el nostre feisbuc i les nostres piuladetes tuiteres, no es pot perdre el tren. Molta gent que escriu als grans mitjans de comunicació copia al blog articles que publica en d'altres mitjans. En general i amb poques excepcions, els blogs de les persones més populars o conegudes són molt poc interactius.

Un tema que va generar moltes controvèrsies va ser el dels comentaris. Se havien de permetre? No s'havien de permetre? S'havien de moderar? A la llarga tothom ha anat fent el que li ha semblat més adient al seu tarannà, com sol passar, però el fet és que la qüestió va encendre moltes visceralitats. Jo crec que un blog de l'estil del meu, sense comentaris, és molt avorrit, com també ho és escriure un comentari a algú i que no et digui ni ase ni bèstia.

De tota manera els comentaris són un perill públic. No pas als blogs, on ens movem entre amics, coneguts i saludats, però sí als diaris, molts dels quals han permès comentaris que llegeix molt poca gent però en els quals hi pots llegir de tot i més, veritables disbarats, grolleries i insults de tots colors. La immediatesa de la premsa diària fa que, en realitat, serveixin més aviat per a esbravar-se que per a cap altra cosa.

En els temps en els quals els blogs eren una suposada novetat als cursets de mestres fomentaven que se'n creessin a dojo i avui milers de milers de blogs deuen surar per l'espai infinit de la xarxa, oblidats i sense actualitzar, el mateix que tantes webs. De vegades, cercant informació, m'ensopego amb iniciatives excel·lents pel contingut, l'última actualització de les quals és de 2008, de 2009.

Per als grafòmans, com jo mateixa, els blogs han estat una sortida vital molt important. Encara més si ets una escritora poc coneguda i sense relacions en els mitjans de comunicació de veritat. I és que per molt que la gent llegeixi blogs i facebooks la veritat la tenen la tele, la ràdio i la gent que hi surt amb una certa regularitat, encara que aquestes patums periodístiques també tenen el seu moment àlgid i la seva davallada.

Fa un temps, en Pere-Miquel de Provisionals-Saragatona comentava que, en jubilar-se més d'un li havia dit que ara tindria temps per escriure. Quan, de fet, ja escrivia, i molt, en el blog, per exemple. Però escriure vol dir escriure, sobretot, novel·lotes, pel que sembla. I, és clar, publicar-les i que se sàpiga que ho has fet. Escriure a internet, en un blog personal, és practicar un gènere menor i poc valorat, encara més si tan sols ho fas al blog.

Per altra banda, internet i tot el que s'hi cou és, encara, objecte de pors i condemnes, ja que poca importància tindria qualsevol novetat si no generés possibilitats de pecar o de pervertir-se. Els qui més t'expliquen els molts perills de facebook o del que sigui que suri pel món virtual són, sovint, aquells que menys ho fan servir. 

Al principi dels blogs vaig assistir a xerrades sobre aquest mitjà de comunicació per part de persones que pontificaven de forma gairebé científica a l'entorn de tot plegat i que no he vist que mantiguessin amb certa regularitat cap bloguet. 

També he copsat un altre fenòmen curiós, quan algú ha volgut modernitzar molt el blog, posar-hi finestretes i musiquetes i canviar-ne el disseny de forma agosarada, ha acabat per fer moixoni, amb l'excepció del Francesc Puigcarbó que és un incombustible exemplar. 

A molta gent aficionada a un tema se l'esperonava a muntar un blog, encara que no hi tingués cap mena d'afició. De vegades l'afició venia caminant i gràcies a això podem trobar magnífics blogs més o menys actualitzats i molt pràctics sobre tot tipus de temes: cuina, esport, dibuix, pintura, treballs manuals, neteja de la llar, maquillatge, tàctiques per lligar i moltes coses més.

Els blogs genuïns no moriran. Al menys de moment. Abans potser em moriré jo i els meus blogs continuaran surant en l'etèria virtualitat pels segles dels segles, amén. Vaja, aquesta és la meva subjectiva opinió.

De tota manera, trobo de tant en tant a faltar, amb la melangia inevitable que ens amolla el pas del temps, aquells discussions bizantines sobre si n'havíem de dir dips, bitàcoles, blogs o blocs. O sobre entrades, posts, apunts i d'altres definicions de quelcom que potser no es pot definir amb una sola paraula.

De fet, pensant en coses estranyes del país, ara m'ha vingut al cap Eugeni d'Ors, que tant va pontificar i dogmatitzar sobre noucentisme i mireu com va acabar.

Blogomanies, blogomandarinatges i blogonostàlgia primaveral

Vaig estar una estona xerrant amb la Montse, Arare, a la parada dels relataires i vam coincidir en el fet que el món blogaire no és el que havia estat, en temps recents que ja semblen molt llunyans. Com que ambdues van viure l'inici, esplendor i decadència dels fòrums de la UOC ja no ens ve res de nou.

Això és normal i potser ha de ser així. Les novetats de tota mena caduquen ben aviat, en aquest món nostre. Alguns blogs han passat a ser el que sempre van voler ser, webs poc complicades i fàcils d'actualitzar, per passar l'estona.  Amics, visitants i visitats, han desaparegut i d'altres han sorgit a la xarxa de tant en tant, per a gaudi de les tafaneres com jo mateixa.

Des del principi hi va haver una mena de batalla perduda de bell antuvi en voler cercar noms més adients que això de blog. Es va passar per les bitàcoles, pels dips, i tot per acabar tolerant la mateixa paraula intentant canviar-li la g per una c, cosa que va ser acceptada pels radiants normativistes amb aplaudiments i rebutjada pels qui creiem que es una bajanada emmascarar etimologies evidents.

També va arribar el dia en el qual ja no es podia dir post i el mateix que les pateres mai no han estat pasteres es va optar per la paraula apunt que no volia dir res que tingués a veure amb el tema. Mentre el tema blogaire era objecte de tantes teoritzacions lingüístiques, fins i tot amb debats encesos que avui fan riure, han anat fent fortuna moltes coses més raretes, com ara això del lip dub, que ara agrada tant a tothom, sense que l'ànsia normativa hagi arribat a tan alts extrems de combat lingüístic. Tot plegat em recorda allò del güisqui castellà. I és que darrerament els manaies de la lingüística oficial trobo que no sé ben bé per quin mar naveguen, la veritat.

No tan sols els mots van ser objecte de teories esplèndides. També es va pontificar a tort i a dret sobre els continguts. Havien de ser breus, per definició de no sé qui. Es van elaborar espontànies normes d'estil que avui hem oblidat. Parlar d'un mateix feia pagès, parlar dels llibres que llegies també hi havia que opinava que era una bestiesa. Calia utilitzar frases curtes, com aquestes que avui estan de moda a la narrativa, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all. Hi havia qui actuava en l'anonimat i amb pseudònim i qui, en canvi, promocionava el blog amb una fotografia personal, reeixida i ben visible.

Els polítics i d'altres personatges importants van fer i fan blogs. O potser els fan els seus col·laboradors i subordinats. Un tema important han estat les visites i la utilització de comptadors, que en alguns indrets blogaires són visibles i comprovables. Hi ha qui constata les lectures que ha rebut la seva entrada, per exemple. Un altre tema a debat van ser els comentaris. S'havien d'admetre o no? S'havien de moderar? He observat que alguns anticomentaristes convençuts al capdavall han obert l'aixeta. Però també ha passat a l'inrevés. Hi ha qui es deixa estimar, admet comentaris però mai no els respon, com fan els espais dels diaris, on pots dir el que vulguis a l'articulista tot i que ja saps que ni et respondrà ni potser tan sols no et llegirà.

Hi ha blogs generalistes, per a mi els més distrets, i blogs especialitzats, que acostumen a ser aquells que tenen més èxit, car avui vivim en un món d'especialització absoluta. Va arribar la cobdícia i alguns espontanis que veien que eren molt visitats, per motius diversos, van posar alguna publicitat pel mig. Algun gran personatge demanava calés per poder-se baixar articles seus i tot. No sé si algú ha fet gaire calaix amb tot això, al món hi ha de tot i mentre hi hagi rucs hi haurà qui va a cavall, que deien a casa. Un altre sistema promocional era enviar-te comentaris com ara 'visita el meu blog,és molt bo', te'ls enviava gent que mai no havia visitat el teu fins que no va fer el seu. Jo, en general, acostumo a visitar tots els visitants, a la mida de les meves possibilitats.

I van arribar les trobades blogaires en directe. Algunes lliures i obertes a tothom, d'altres limitades més o menys a amics i coneguts de la colla. Com en totes les coses, vam patir aspirants a mandarins i pontífexs. Han sorgit noves xarxes socials i com que no hi ha temps per a tot, el tema ha anat variant. Del temps de l'antigor, de fa sis o set anys que semblen un segle i mig, quedem quatre gats que hem utilitzat els blogs per a divertir-nos i xerrar, ni que sigui virtualment, esbravar la nostra grafomania sense haver de demanar caritat als mitjans oficials que encara remenen les cireres, penjar algun versot i poca cosa més.

Vam néixer, molts, al blocat. Alguns han resistit durant molt de temps en aquell indret admirable i innovador, que es va abaltir a causa de l'èxit, cosa freqüent en el context català. Vam passar al blogger i alguns moderns han optat pel wordpress. La gent que compta, però, acostuma a anar a indrets com vilaweb. I és que, en el fons, en aquest món tan entranyable passen les mateixes coses i es manifesten les mateixes dèries i vanitats que a qualsevol indret habitat per la nostra mateixa espècie. Per sort, crec que les ànsies pontificadores i dogmàtiques dels iniciats i els experts han anat molt, molt de baixa. Pel que fa a una servidora, quan més em visiten menys em comenten, cosa que sí que trobo preocupant, car una de les gràcies d'aquest invent dels nostres temps és el diàleg informal i la polèmica de bon rotllo. Per això eren divertits els memes fins que es van fer pesats, car tot cansa quan hi ha tendència a convertir la devoció en obligació preceptiva.

Amb els blogs en general i els seus autors passa com amb els lletraferits de nova volada. Cal esperar una mica, si són roses floriran i pels seus fruits els coneixerem. Un dels mals dels nostres temps és que hi ha una gran tendència a fer allò que en deien arrencada de cavall i aturada de ruc. I un altre, la galvana, que tantes bones iniciatives fa acabar en aigua de figues. Com que sembla que la competitivitat és un factor molt humà, tot i que poc humanista, els concursos diversos, que han sorgit, de forma inevitable en el context blogaire, fan que durant uns dies, quan toca, rebis moltes recomanacions, comptant amb el fet que hi ha premis lligats a votacions populars. Un certamen seriós en el qual gent ben triada i independent valorés els continguts dels blogs que s'hi volguessin inscriure estaria molt bé però em temo que, com en tantes altres coses, anar a bateig comporta moltes servituds, padrinatges i coneixences. Els qui t'envien les recomanacions no pensen que potser tu també vols recomanar-te? Als blogs, webs i la resta sembla que, com amb els programes de la tele, el que compta és l'audiència, la quantitat. Cada vegada que em trobo el responsable d'una entitat del meu barri m'explica, encantat, el gran nombre de visites que ha tingut la seva web el darrer mes... Un altre premi lligat a privilegiats estaments és la publicació convencional d'un recull de les seves entrades. No sé si s'han venut molt, aquests reculls en paper.


El món blogaire, com tots els recursos d'internet, es avui molt divers, imprescindible. El facebook també, pel que sembla. I de fet, una cosa resta lligada a l'altra i fins i tot els programes de la tele tenen feisbucs i blogs i el que toqui. A això d'escriure al facebook encara ningú no li ha trobat un nom adient catalanitzat, per cert, mentre que allò altre de piular sembla que té els seus seguidors. En aquest excessiu apunt m'he deixat al tinter molts aspectes de la qüestió, evidentment. En tot cas, xalo amb això de poder escriure quan vols, on vols, el que vols i per a qui vulgui llegir-ho, que pot ser Ningú, és clar. Qui m'havia de dir que veuria tantes coses noves, a la vida, quan feia redaccions al cole amb plomilla i tinta barata i a casa no teníem ni tan sols telèfon?

Vanitats blogaires

Malgrat que sabem que els premis no responen a res concret, més enllà del fet de guanyar-los i de cobrar algun centimet, si són remunerats, en general desvetllen moltes expectatives i a tots ens agrada rebre honors, per petits que siguin. Ahir mateix vaig anar a la tele de L'Hospitalet a parlar del meu llibre i una de les coses que em va comentar l'entrevistadora va ser: tu has guanyat molts premis i has estat finalista d'altres... Els premis literaris fan currículum, però sabem de sobres que hi ha moltes obres mediocres i dolentes premiades i d'altres boníssimes que mai no han guanyat res de res. Tampoc diré pas que totes les obres premiades són mediocres, els premis literaris en ocasions han donat oportunitats a gent desconeguda (cada vegada menys, la veritat, sobre tot els 'grossos') i han donat a conèixer obres interessants.

La convocatória dels premis Catalunya a blocs cada any fa que m'arribin a la bústia uns quants emails demanant-me el vot per als seus blocs, tots ells remarcables, no diré que no. Però el cas és que jo, molt esportivament, cada anys també m'hi apunto. En una ocasió fins i tot vaig caure en el parany de fer aquesta propaganda personalitzada i he de dir que La panxa del bou va aconseguir un nombre respectable de vots per aquest sistema rudimentari de propaganda electoral.

També sé que la picaresca ha motivat, per exemple, que la gent voti a través de diferents ordinadors i que la gent votés més d'una vegada. Això sembla que ho han controlat una mica, ara el vot ha d'anar acompanyat de l'email, però també pot ser que hi hagi qui compti amb molts emails diferents. Vaja, que sempre hi ha maneres i picaresques per fer calaix. Enguany només he votat un blog al premi Lletra, no diré quin, no és cap dels que m'han demanat el vot, per cert. Tothom ha de tenir una oportunitat i alguns dels qui m'han escrit són gent més o menys famosa i ja tenen molts recursos humans, la veritat.

Fa anys hi havia pocs blogs i en una de les primeres ocasions va guanyar un bloc sobri, auster i seriós, el del Llibreter. Ara, amb tanta varietat i amb tants recursos de disseny, la cosa s'ha complicat força. Abans, en haver-n'hi menys, això del premi et feia descobrir blogs que no coneixies. Ara n'hi ha més de sis-cents inscrits i aquest factor de descoberta, per a mi un dels més interessants, ja no compta tant. Aquest premi popular que rau en el nombre de votants ve acompanyat per la qualificació dels experts, paraula tant polisèmica actualment que costa molt d'explicar-la de forma seriosa. Cal dir que, llevat del premi al Llibreter i algun altre, la concessió dels premis, com passa en tots els premis (llevat d'aquests que ens donem els blogaires entre nosaltres, de forma generosa) sempre genera una mica de polèmica, cosa que està molt bé.

Qualificar un blog és difícil, crec que hauria de comptar molt la constància en la publicació, fins i tot l'antiguitat. Molts premis, ai, depenen dels coneguts que tens i de per on es belluguen, així és la vida. I també depenen de la subjectivitat dels qualificadors i dels seus gustos i preferències, tot és relatiu, ves.

Si es broma, bé pot passar...

Cosas veredes... deia el Quijote a Sancho Panza, en un fragment citat a bastament, àdhuc pels qui no hem acabat mai de llegir el famós llibre. La vida sorprèn per les seves contradiccions, incoherències i modes diverses, fins i tot en l'àmbit moral, que ja és gros. Però d'això te n'adones quan et vas fent gran, si ets capaç de mirar cap enrera de forma desacomplexada i una mica crítica. És un dels avantatges d'envellir, de la joia d'envellir, malgrat que aquesta joia vagi acompanyada d'un augment de l'artrosi i d'una disminució de la visibilitat propera.

El fet és que ahir vaig penjar un post en broma. En broma? D'entrada diré que el tema no és nou i que recordava haver llegit, ja des del principi de la conformació de la blogosfera, coses en el sentit de controlar-la. El control d'internet és un tema pendent per a molts governs, dictatorials, és clar, però també democràtics o pseudo-democràtics o pre-democràtics. La por a la llibertat, títol d'un llibre d'èxit de la meva joventut, molt llegit aleshores, d'Erich Fromm, és una constant. La llibertat fa por a molta gent perquè, diuen, es converteix en llibertinatge, paraula que el genial Perich definia en un llibre com 'llibertat espanyola'.

De petita i joveneta escoltava sovint comentar a molta gent, d'idees diferents, que quan morís Franco en passaria una de molt grossa. No m'estranya, ara, aquella por que aleshores em feia riure. Venien d'una època moguda, els grans, molt violenta, i volien un cert ordre, una estabilitat al preu que fos. Un ordre guanyat a bastonades però que va coincidir, durant els seixanta, amb un desenvolupament econòmic que semblava que sempre seria progressiu i constant. Franco va morir, el destape va arribar i no va passar pas tot allò que es pensava que passaria. És clar que tampoc la democràcia no va ser allò que somniaven de forma ingènua i juvenil. Durant els seixanta també era habitual comentar informalment que vindria la tercera guerra mundial, ja que totes les generacions tenien una guerra. Les guerres eren una mena de fenòmen gairebé natural per al control de la població, havia arribat a llegir en algun lloc. De moment, fins ara, m'he escapat de la predicció, però no tots els habitants del planeta poden dir, per desgràcia, el mateix.

Des del temps en el qual es criticava el pentotal perquè Déu havia dit que els fills s'havien de parir amb dolor fins a les manipulacions genètiques actuals, que superen el món feliç de Huxley, ha plogut molt. Ens vigilen, però de forma més amable que en el llibre d'Orwell, és clar, al menys per aquests verals. Fa anys, catorze, quinze, recordo uns dinars en una escola propera en els quals alguns privilegiats que havien anat als EEUU criticaven el país i les seves restriccions, per exemple, en la fumeria. 'Aquí no pot passar', deien, 'no ens deixem encotillar amb tantes bestieses'. No? Doncs ja veieu, ni cigarretes de xocolata puc trobar a la fira, ja.

A nivell individual, sovint de jove havies afirmat que mai no faries el que fas. Quantes vegades hem escoltat afirmar de forma contundent que no s'aguantaria segons què a la parella, als amics, als fills, a la feina, a persones que més endavant han hagut de baixar veles en molts aspectes de la seva pròpia vida? Les conviccions més sòlides trontollen en algun moment. Com que la nostra vida és fràgil i temporal, els pocs espais de llibertat ens procuren una gran satisfacció i per això internet s'ha estès com una taca d'oli i la gent li dedica molt de temps, de feina, sí, però també de lleure i gaudi, en molts aspectes, com ara els blogs.

La gent que no utilitza internet, generalment gent una mica gran, però també jove, hi veu molts perills. Sempre passa igual amb les novetats, amb allò que no es coneix, i que, a més, proporciona un cert plaer material o intel·lectual. He escoltat, a escola, criticar des de la calculadora a la televisió. El nen d'abans de la televisió i el de després de la televisió: recordo la xerrada d'un capellà que tenia una casa de colònies i que ens comparava, de forma suposadament aprofundida aquells dos nens abstractes. Fins i tot els mestres joves i xatejadors s'esveren quan saben que els infants s'estan llargues estones davant de la pantalleta. Tothom estudia, ara, he sentit també dir de forma crítica. Si tothom estudia, de què serviran els estudis? Doncs de poc, com s'està comprovant, perquè tot canvia i l'exigència, amb la massificació, disminueix, no tan sols pel que fa a l'alumnat sinó també respecte als professors. La xarxa, a més d'ocupar espais fins ara restringits a polítics, periodistes, escriptors professionals, i per tant, de fer minvar la feina corporativa, també va ocupant llocs acadèmics i ja sap més que no pas el mestre.

Davant d'aquest panorama, la pretensió política de voler controlar els blogs és un resultat a preveure. Només cal estendre l'opinió que són un perill per tal que la societat, gran abstracció, i sempre disposada a assumir restriccions amb tal de bandejar (suposadament) riscos de tota mena, es mostri favorable a la seva limitació i control. Els delictes de sempre es fan per internet, és clar, però semblen molt més perillosos a nivell virtual, segons com s'expliquen. Durant un temps es van ficar amb els pobres jocs de rol, pel fet que els van utilitzar quatre guillats violents. Recordo que en un càmping el meu fill adolescent va anar a preguntar a recepció si al poble venien en algun lloc jocs de rol i se'l van mirar com si fos el sacamantecas. Internet, a més, deien, era un perill per a la comunicació, aïllava, pervertia; ara mateix s'està magnificant el problema d'aquests nois que es tanquen a casa, davant de la pantalla, fins i tot en fan una obra de teatre. L'agorafòbia no és nova, per cert, he conegut gent tancada a casa, en temps pre-internet. No voldria treure importància al problema, però fer-ne llei de tot plegat, em sembla, això sí, perillós i malaltís.

No està de moda l'alegria ni el final feliç a les pelis. L'altre dia mirava per televisió un excel·lent reportatge sobre el cinema que es fa a l'Índia i del qual, per cert, ens n'arriba ben poca cosa. Una directora del país comentava que la gent vol anar a passar-ho bé, veure bones cases, amors tràgics i difícils, fins i tot un polsim de crítica social, però que tot plegat acabi bé i amb cançons i ballades. Em recordava els comentaris de les veïnes de l'escala durant la postguerra, també volien això, luxe, balls, amors feliços, finals agradables. Volem, la gent normaleta, que les històries de ficció acabin bé perquè a la vida, encara que al capdavall tots 'acabem', hi ha, de fet, històries que acaben bé, o al menys, amb una mica d'esperança. És clar que quan volíem que tot acabés bé en la ficció ens deien, en la vida real, que aquest món era una vall de llàgrimes i ara que es prioritza un acabament tràgic o inquietant, per tal que l'obra de ficció sigui creïble ens diuen i els diem, a escola, que aquí hi venin a 'ser feliços'. I a menjar anissos. O potser no, perquè els anissos poden crear adicció a la beguda, qui sap.

L'amic Gabriel en un comentari d'ahir explicava com la natura supera l'art. Aquí trobareu referències a la realitat de la broma d'ahir. Potser properament podré reproduir el post del dia dels Innocents de 2008 en un d'una altra data, però aleshores serà, si la providència no ens protegeix, seriós i real.