Llibres vells i llibres antics

Hem sobreviscut a un altre Sant Jordi i a una altra Setmana Santa. Els temps han canviat però per televisió ens han tornat a passar Ben-Hur, Quo Vadis, Els Deu Manaments i Espartac, que sempre fa ambient, tot i que aquestes no eren pas les pel·lícules tradicionals de la meva infantesa, quan encara el blanc i negre era habitual en el cinema. Cada any espero que em passin la versió catalana de El Judas per tal de recuperar els entranyables paisatges de l'Esparreguera dels anys cinquanta, o relíquies com ara El signo de la cruz, però no hi ha manera. Veure coses com ara Los Diez Mandamientos per la tele és un crim cinèfil, car la superproducció mereix gran pantalla i sensurround. 

Encara tinc l'àlbum de cromos, d'aquell èxit antic. Els comprava amb els poquets calerons que m'amollava el drapaire del barri quan anava a vendre, per encàrrec familiar, papers, draps o pa sec. En una papereria del veïnat ens en canviaven dos per un i tot. Els que ens feien més il·lusió eren els primers, les cares, que presentaven els personatges i els actors. Era una peli molt adient per a cromos, és tota ella un gran cromo acolorit, però encisador, amb un doll d'actors emblemàtics entre els quals destacaria la gran Anne Baxter i Yul Brinner. Mai vaig entendre com Nefertari podia estar enamorada del sonso Moisès, tenint a l'abast el calb més sexi de la història del cinema. Tots són morts, avui, però vius en el record i en les velles imatges del passat. Va ser aquella una de les poques pel·lícules que vam anar a veure d'estrena, al mig feien un descans i el meu pobre pare, cansat de treballar i poc amic d'anar al cine, s'adormia. Em va decebre el pas del Mar Roig, que m'imaginava molt més espectacular. Un dels exercicis memorístics habituals de la meva infantesa era recordar les deu plagues d'Egipte, tema que, per cert, va inspirar una d'aquelles pelis de molta por que feia Vincent Price, assassinant en sèrie segons una temàtica que podia ser Shakespeare o això de les plagues bíbliques.

Quan era petita em compraven alguns llibres per Sant Jordi però no a causa del dia del llibre i la rosa sinó perquè avui, dia 24, és també el meu aniversari i s'aprofitava l'avinentesa i la meva afició a la lectura. Sempre em va saber greu no haver nascut el mateix dia de Sant Jordi, però així és la vida. No anàvem a voltar, no compràvem roses ni llibres que no fossin els del meu regalet de cumpleanys, la gent no estava per francesilles excessives i fins i tot tebeos, revistes i novel·letes més aviat es canviaven que no pas se'n compraven de nous. Les papereries del barri muntaven una mica de paradeta i allà era on fèiem les despeses intel·lectuals. Els llibres de l'època, passada la primera infantesa i els contes de fades de l'editorial Molino, o els retallats amb dibuixos de Ferràndiz i en vers, maquíssims, van ser els de les col·leccions Historias i Cadete. Els primers incloïen la història en tebeo i moltes amiguetes meves es limitaven a llegir el tebeo però jo que era una esforçada lletraferida m'ho llegia tot, tot, tot. La Cadete tenia més volada i menys dibuixos. En català hi havia poca cosa llevat dels llibres de Rondalles d'Ariel.

Avui hem passat a l'excés i d'aquella mitja dotzena de llibres heretats i conservats amb certa cura, això si no es desmanagaven, hem arribat a no saber què fer amb la paperassa. Com en el cas del menjar, la roba o el que sigui, cal renovar i els llibres tenen una durada breu, tot són novetats immediates, la majoria de les quals s'oblidaran ben aviat. De fet, potser és més realista això d'ara. Fins i tot les persones som, ben mirat, novetats que van perdent vigència fins a desaparèixer del context per a ser substituïdes per nou vinguts amb empenta. De la mateixa manera que qui ha estat bell de jove veu amb més tristor com el temps li arrabassa la bellesa, de forma inexorable, mentre que el normalet no hi perd tant, en el camí de la vellúria, les persones que han tingut èxits importants, actors, cantants, escriptors, polítics, contemplen amb molta més recança l'oblit del que foren i van representar. La glòria del món és efímera però cobejable i llaminera. 

Als meus pares els sabia greu llençar res, fins i tot cadires coixes o gots esquerdats, tot i que de vegades no hi havia més remei que fer-ho. No era per gasiveria sinó pel fet que, com deia el pare, ens havien acompanyat en molts bons i mals moments, aquells objectes. Quan més temps roman un objecte amb nosaltres més greu sap desfer-se'n. També passa amb els llibres. Fa uns dies parlava amb una amiga força més gran que jo, precisament de l'excés de llibres i de la necessitat de desprendre's d'un bon feix de publicacions.

-En canvi -m'explicava- els del meu pare o el meu avi no els vull llençar...

Jo li vaig dir que els dels seus avantpassats ja havien passat de vells a antics i que calia desfer-nos de la brossa impresa quan és encara vella, car quan passa més temps i assoleix la categoria d'antiga costa molt més, per raons sentimentals i, potser, injustes i subjectives, ben mirat. Això val per als llibres però també per a planxes, cafeteres, rellotges, vestits, màquines d'escriure i d'altres estris que, cada vegada més de pressa, passen de la vellesa decadent, tronada i polsosa a l'antigor respectable i museïtzadora. El temps ho millora tot, llevat del nostre aspecte personal.