Ciutat de nyigui-nyogui

Tot i que un mati assolellat de maig passejant per la Rambla reconcilia una mica amb la ciutat, passejar pel centre de Barcelona, parafrasejant Larra, és plorar. El carrer de la Llibreteria, com tants d'altres que van ser emblemàtics, que jo havia conegut encara amb veritables llibreries de vell, té avui un munt d'aquestes horribles botiguetes de souvenirs flamencs i mexicans, dracs del Parc Güell i samarretes de Messi, que fa anys ens van anunciar que desapareixerien, minvarien o oferirien qualitat.

De les velles botigues s'han malmès els aparadors de fusta, antics. Tot és obert, amb vidre, música estrident a l'interior i destralejat amb constància. Els pocs que queden em temo que duraran poc. En un intent dissenyador que es contradiu amb aquest sembla que la casa gran ha prohibit els de fusta mòbil que algunes botigues penjaven a costat i costat de la porta, i que oferien aparadors visibles i entranyables, engrandint l'espai comercial. Això també ha passat als barris, evidentment.

Feia temps que no anava al Museu d'Història de Barcelona. Moltes coses han millorat des de l'última vegada, tot i que el discurs estandarditzat fa que em sobrin moltes referències a la vida dels romans, per exemple, que es repeteixen a tot arreu on hi ha coses romanes. La visita inclou Tinell i Capella de Santa Àgata però en ambdós espais s'hi han muntat panells amb exposicions temporals que en priven la visió i el gaudi. Exposicions que en un altre espai estarien molt bé però no allà, on són noses sobreposades.

L'espai és ple de turistes i d'escoles. Les criatures es porten molt bé però de forma inevitable fan soroll en desplaçar-se, com fent tots quan anem en grup i reben adverténcies. Com en el metro, quan la gent entra sense pagar, tothom es veu més amb cor de renyar els inofensius que, per exemple, els adolescents més grandets que fan més soroll però que potser amollarien alguna bestiesa al renyador. Durant anys i panys han estat empenyent els mestres i professors per tal que passegéssim els alumnes per tot arreu però la manca de corretja en entomar el tarannà infantil és força general. M'alegro de no formar part de les sofertes professores acompanyants que de tant en tant han de fer cara de pomes agres i anar advertint al conjunt de la necessitat de millorar el capteniment. Passo per alt les explicacions dels monitors, hi ha de tot, més o menys grapa i alguna relliscada.

Ens sorprèn que no s'accedeixi a les antigues sales que mostraven la Barcelona més moderna, amb mapes i plànols, dibuixos de les processons de Corpus, rèplica de la bomba del Liceu... No ens en saben dir gaire res. Que potser estan desades les col·leccions, que potser entraran en la remodelació del Museu Marés, ara tancat per reformes, que algunes coses pertanyen a l'Arxiu. Ja sortiran un dia o altre, m'imagino. En sortim una mica decebuts, de fet ens feia potser més il·lusió veure aquells plànols i dibuixos que no pas la resta. Després cercant informació per la xarxa, sempre més fiable que allò que et diuen els que no ho saben, crec entendre que tota aquella part desapareguda ha d'anar al Born.

Recordo quan havia anat aquell museu i a tants d'altres amb alguna companya d'escola i érem pràcticament soles. Feia una certa angoixa inquietant aquella solitud però l'excés actual de gent amunt i avall avui també en fa, tot i que d'una altra mena. Com les biblioteques antigues, aquells silencis generaven un gran respecte pel passat, avui frivolitzat fins a límits fins i tot divertits.

La llibreria del Museu està molt bé. Una altra curiositat és avui la proliferació de llibres de consum sobre aspectes esotèrics, misteriosos, criminals i anecdòtics de la ciutat, moda que ha arribat a moltes altres poblacions i poblets.. Es venen com a xurros, pel que sembla, i tan sols en fullejar-los qualsevol s'adona de la manca de rigor i la poca volada del contingut, de les quatre bestieses que s'expliquen, la majoria ja ben conegudes per la majoria de gent amb una certa curiositat. També llibres aparentment més seriosos, cosa encara més preocupant, ofereixen una visió esbiaixada de tot plegat, la història avui es pren a petites dosis, fins i tot a les universitats, on l'especialització excessiva ha portat a una gran manca de visió de conjunt. 

A la Rambla hi resten les floristes, espero que per molts anys. Els ocellets han volat, els quioscos han minvat o s'han omplert de tota mena de coses estranyes i no se sap què passarà amb les noves barraquetes. Les estàtues mostren el seu, a votes lamentable, espectacle per a gaudi de turistes desvagats consumidors de paelles congelades. I els carteristes espavilats fan la seva de forma ben impune, com ja fa anys que passa.

Sort que els polítics estimem molt Barcelona i ho arreglaran tot, tot, tot. Uns i altres, en això de l'amor i les bones intencions no hi ha diferències substancials.