El Pastor d'Andorra i les seves circumstàncies

Avui hi ha un cert retorn a considerar el pes de la genètica i de l'herència com a profund i, en ocasions, gairebé irrenunciable.

La tendència de les darreres dècades era fer-nos creure que tot era cultural i educatiu i anava lligada a l'orgull absurd del nostre temps i del nostre espai. Tot es podia canviar i controlar, el caràcter, els riscos, la salut... I possiblement existeixen molts factors culturals i ambientals que ens influeixen, una altra cosa és com es controlen. L'escola per a tothom, quan era un somni popular, semblava ser el remei de tots els problemes però no ha estat així, evidentment, tot i que l'accés a l'educació ha estat una gran fita política i social.

Llegia fa temps un especialista en aquests temes i aquest comentava que de vegades és més genètic el temperament, el caràcter, que no pas d'altres aspectes que es creien hereditaris. Jo crec que en el fons se sap molt poca cosa de tot plegat encara, sobre tot d'allò que té relació amb el nostre encara desconegut cervell. De teories no en falten però la vida real acostuma a esberlar-les totes en algun moment. 

El meu pare i la meva mare havien tingut, ambdós, infanteses i joventuts molt difícils, com molta gent de la seva època de classe humil. D'aquella generació, castigada per fam, guerra, treball excessiu i famílies més preocupades per menjar cada dia que no pas per tenir la cura adient de les seves, en ocasions nombroses, criatures, en van sortir persones molt diferents. Mentre la meva mare sempre va conservar una mena de pou insondable de tristor, el pare, quan les coses van començar a rutllar una mica, gaudia d'allò més dels petits plaers de la vida, sempre modestos: un bon dinar, un viatget, el futbol. Recordo haver-li escoltat dir frases com ara la vida és molt amable, què feliços som, coses així tot i que tenia també una tendència en ocasions a veure-ho tot negre i a plànyer lo que pudo haber sido y no fue.

Fa uns dies em vaig ensopegar amb un documental que ja té tres o quatre anys i que explica la història, exemplar i admirable, d'un gran cantat de jotes aragoneses conegut com El pastor de Andorra. Aquest senyor va tenir la sort de comptar amb un do natural, una veu potent, que el va fer viatjar i guanyar diners amb aquells Coros y Danzas, cara amable, regionalista i folklòrica d'un règim lamentable, però que va fer una bona tasca en recollir cants i balls gairebé oblidats ja que, segons expliquen, qui ho dirigia tenia grapa en el tema. Podia haver viscut molt bé fent això, però sempre retornava a la seva feina de pastor, els diners els invertia en el seu negoci ramader. Crec que amb el seu temperament, si no s'hagues fet famós cantant també hauria reeixit.

José Iranzo tenia tots els números per a no sobreviure o per fer-ho en condicions precàries i amargat de la vida. La seva mare el va tenir molt gran, el pare i dos germans van morir i la mare i el germà, que amb les malalties familiars ho havien perdut gairebé tot l'havien de deixar tancat amb clau durant hores i hores, amb una mica de llet i poca cosa més, per por que no caigués a una bassa o en fes alguna, amb dos o tres anys. Ell explica que es feia uns bons tips de plorar, enyorat, i que potser per això va tenir tant bona veu, amb un humor molt intel·ligent i sense ressentiments de cap mena. La seva mare, gran, no el va poder criar i l'amorraven al pit d'una cabra, animal que, com és sabut, va ser molt bescantat pels metges a causa dels riscos de la seva llet.

Fent de pastor des de ben petit passava molts mesos sol, només amb la companyia dels seus propis cants i de les cabres. Al servei militar el van ensenyar a llegir i escriure i també allà es va donar a conèixer amb la seva veu i va trobar qui el va orientar i recomanar. Amb els coros va poder viatjar per tot el món. Va tenir sort amb la seva parella, una dona guapa i d'empenta, que no era gelosa i el deixava anar a aquells viatges internacionals  que feia amb la dèria de guanyar diners i comprar cabres i ovelles, mentre ella tenia cura del bestiar. Al seu poble, Andorra, avui hi té un museu i amb més de noranta anys ha gravat discos recopilatoris ja que conserva una veu envejable i potent i la seva discografia estava molt dispersa. Ni ell ni la dona no han tingut, fins ara, malaties de cap mena, tot i la vida que van dur de petits i joves. Aquests casos, evidentment, fan trontollar totes les teories i estadístiques, psicologies i consells mèdics.

Avui aquest pastor ha deixat el negoci ramader al nét, però ell hi col·labora sovint. Dels països visitats es va quedar admirat amb Holanda, per l'aigua que hi va veure i pel bestiar ben peixat i nombrós. Tot un professional del seu ofici veritable, vaja. La jota és un gènere molt estès per tota la pell de brau, podria ser un factor de germanor hispànic important, però sempre s'ha mostrat més de cara a la galeria el tema andalús, el flamenc. En època franquista, la tendència al costumisme regionalista va fer que a escola ens ensenyessin cançons i danses de tot l'estat, cosa que potser caldria recuperar en clau actual. I és que m'havia trobat amb el cas curiós que gent d'altres regions sabés, gràcies a aquells ensenyaments, cançonetes en català o gallec, cosa que avui, evidentment, em temo que resultaria gairebé un somni.


Durant anys també es va negar el pa i a la sal a la nostra jota de l'Ebre, recuperada avui, sortosament, de forma oficial. Tot ho va centralitzar la sardana i, encara més, un tipus de sardana que semblava dogmàtica i que avui, per sort, també s'està renovant, tot i que en aquests temes cada dia som més ignorants. La jota aragonesa, però, és la reina de totes, pel seu pes, contingut i varietat i per l'agilitat envejable dels seus balladors. Crec que històries com la d'aquest venerable i admirable pastor artista haurien de ser molt més conegudes arreu. Segurament l'ha acompanyat la bona sort, una bona genètica, una bona parella i un temperament admirable però també hi ha en el seu tarannà una gran part d'actitud vital bonhomiosa i positiva, optimista. 


Penjo una part d'un documental sobre la vida d'aquest Pastor, que es pot veure sencer a la carta. José Iranzo ha tingut molts reconeixements, condecoracions en totes les èpoques polítiques, l'admiració de personatges diversos com el mateix inefable Fraga, però també de l'època democràtica, periodistes acutals que l'han entrevistat i han escrit llibres sobre ell. L'altura moral tot i que estigui acomboiada amb una gran innocència vital, desvetlla un gran respecte. El jovent aragonès d'avui el coneix i l'aprecia. Al seu museu, un centre d'interpretació del folklore aragonès, fins i tot es pot fer karaoke amb les seves jotes. 


El Pastor d'Andorra és un d'aquells filòsofs populars abans tan habituals als nostres barris i pobles, que demostren la fragilitat dels estudis reglats i oficials a l'hora d'assolir una veritable saviesa. A Catalunya en general i a Barcelona en particular em sembla que anem molt de guais, malauradament, i aquest tipus de personatges no reben el reconeixement que mereixen. No és freqüent pels nostres verals l'actitud de Cincinnat, qui, després de les batalles victorioses i de la direcció política tornava a la seva feina de pagès. Crec que avui devem tenir a prop persones d'aquesta fusta però hi ha d'altres distraccions que ens les fan més o menys invisibles.

El Pastor de Andorra from josemigueliranzo on Vimeo.