SERVITUDS MÈDIQUES I DOGMES PRESCINDIBLES

Antoni Sitges-Serra (Barcelona, 1951) és catedràtic de Cirurgia de la UAB i cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar. Ha tingut diferents càrrecs professionals, ha publicat centenars d’articles científics i gairebé cent llibres. Va publicar articles a El Periódico des del 1997 al 2017, és fundador i vicepresident de Federalistes d’Esquerra, una associació cívica partidària de la reforma federal de la Constitució Espanyola i ha escrit llibres de poemes i anecdotaris. És, doncs, una d’aquestes persones de gran cultura i interessos polièdrics, una espècie que avui sembla en extinció, la dels savis de cultura científica i humanística a la vegada, amb curiositat constant i esperit crític.

És estrany que aquest llibre, Si puede, no vaya al médico (Debate), no hagi provocat debats espinosos a l’entorn dels molts temes que toca, relacionats amb la pràctica actual de la medicina. Hi ha moltes idees, pràcticament revolucionàries al llibre, que posen en quarantena molts dels tòpics admesos a l’entorn de la malaltia i la salut. Com ara la pressió a l’entorn de la innovació al preu que sigui, que sovint comporta riscos innecessaris per als pacients, o fins i tot la mort prematura, a més d’una despesa inútil i que afavoreix un munt de fatxenderia amb vernís suposadament científic. Hi ha molt d’això que en diuen avui postureig en el món de la medicina. I en molts altres, és clar, però els riscos són d’una altra volada. L’afany de protagonisme i de guany econòmic ha generat situacions dramàtiques, més o menys maquillades, de les quals Sitges-Serra ens n’explica molts exemples.

La medicina, determinada medicina, és avui un negoci, lligat a interessos comercials, dels grans laboratoris, però també a la conveniència política d’assolir clientelismes. Així, per exemple, s’han tornat obligatoris els cribats, gairebé inútils, a l’entorn del càncer de mama o de pròstata. Hi ha corrupteles conegudes, i no tan sols pels metges, qui més qui menys ha sabut casos a l’entorn de les comissions i regals acceptats a canvi d’introduir medicaments no sempre contrastats, al capdavall tenim molts visitadors mèdics a prop nostre. També, qui més qui menys, ha tingut notícies sobre articles escrits per negres a sou, destinats a engruixir currículums i, sovint, condicionats pels grans laboratoris.

Trobem aspectes inquietants, en camps com ara la medicina destinada a la dona, que en un determinat moment va produir problemes de gruix amb tractaments destinats a endarrerir la menopausa. Tenim el cas de les mamografies inútils, o el tema de la cirurgia estètica promocionada, així com l’afavoriment social de l’endarreriment de la maternitat, que comporta riscos però que també provoca guanys a través dels tractaments in vitro.

Un altre aspecte de l’excés mèdic es l’allargament de la vida, a tot preu, l’excessiva medicalització i hospitalització de la gent gran o les intervencions excessives a edats en les quals l’expectativa de vida, i de vida digna, és inexistent. Qui més qui menys ha viscut situacions d’aquest tipus en el si de la pròpia família. Sitges-Serra ens colpeix perquè dóna una veu autoritzada a moltes coses que havíem intuït, a través de l’experiència vital, nostre o de gent propera. Les veus sàvies i fonamentades, amb coneixements professionals, sempre ajuden a reblar les nostres conviccions.

Vivim malament amb la mort, avui. Paradoxalment, però, vivim molt millor que els nostres avantpassats però això no ens consola. Anar al metge quan no cal, quan no tenim símptomes ni malalties evidents, no fa res més que col·lapsar els sistemes sanitaris, avui un pou sense fons. Cada capítol d’aquest llibre ofereix un munt de possibilitats de reflexió sobre els dogmes del nostre temps i les seves corrupteles, que suren en tots els camps professionals, però que en el sanitari son més lamentables. La formació dels nous metges és tot un repte, i no va pels camins que caldria. Es menysté la praxis que funcionava bé, a la recerca d’aquesta sacralitzada innovació tecnològica. Sitges-Serra incideix en els pros i contres de la medicina pública i privada, i tot i que es manifesta a favor de la pública també en critica les mancances i limitacions. És aquest un llibre imprescindible, va més enllà del tema central, ja que aplega moltes referències culturals de tot tipus i defensa la necessitat d’una formació humanística al costat de la formació estrictament mèdica.

No s’ha d’estar pas d’acord en tot el que planteja el llibre. Les referències al feminisme o a la gent jove d’avui potser mereixen matisos més acurats. En ocasions sembla, així mateix, tot i que no es digui ben bé així, que el metge d’abans tenia uns valors que s’han perdut, però els qui ja tenim tants o més anys que l’autor hem conegut professionals de tota mena, i sabem que la formació d’abans tenia moltes mancances, malgrat la població minoritària que accedia als estudis universitaris. Existia en alguns metges l’afany pel guany, amb d’altres paràmetres i en d'altres contextos, i la professió mèdica, en ocasions i segons on, estava excessivament sacralitzada i era intocable. És possible també que els independentistes se sentin al·ludits amb algunes referències a l’entorn de com aquest tema ha perjudicat l’atenció deguda a la sanitat.

Però això son detalls sense importància, en el conjunt d’un llibre excel·lent, crític amb el que cal i defensor d’allò que funciona. Estem davant d’un sistema que cal canviar i, per això, calen professionals amb ètica i valors evidents, capaços d’entomar reformes serioses i endegar controls que evitin disbarats i corrupció. Però cal que els consumidors de salut no ens deixem entabanar per les novetats, fent demandes absurdes o creient de forma devota que les revisions excessives, o les proves de tot tipus, ens faran longeus o immortals. Estem ara vivint una situació complexa i molts dels factors de la nostra mala educació es palesen de forma evident, com ara l’exigència de proves inútils o l’assistència als serveis d’urgència, sense necessitat.

És aquest un llibre per tenir, consultar i regalar. Tot i que, a més a més, hauria de ser un llibre que motivés un debat seriós i perllongat sobre la nostra societat i el nostre consum mèdic. I no tan sols mèdic, l’educació pateix així aquesta sacralització de la innovació, per exemple, i moltes bones pràctiques s’han menystingut i bandejat. L’ètica afecta els professionals de la medicina però ha d’arribar a molts sectors. Per molt ben pagats que estiguin molts joves amb futur haurien de negar-se, per exemple, a fer de redactors ocults d’articles mèdics. O arqueològics. Sempre es pot dir que no i intentar fer les coses de forma honesta, tot i que no sigui gaire fàcil, en determinades circumstàncies.

 Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (16/03/2020)

50 anys de CAVALL FORT

Aquest desembre fa cinquanta anys la revista Cavall Fort. Quan va començar a sortir jo era molt joveneta i aleshores me la comprava en alguna ocasió. Va néixer en una època de grans expectatives i ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes, tot i que en àmbits una mica restringits. La revista ha tingut grans virtuts però crec que no ha acabat de reeixir en el fet de convertir-se en allò que en diem un tebeo. Possiblement tampoc ho ha pretès, és clar.

La meva filla va néixer el 1975 i aleshores érem suscriptors de la revista. En vam ser durant molts anys, també de Tretzevents, fins que en fa uns quants em vaig donar de baixa d'un gran nombre de publicacions, per motius diversos. El meu fill va néixer el 1980 i com que pocs anys de vegades representen sovint tot un canvi cultural, em vaig adonar que ell no connectava de la mateixa manera amb una publicació que, tot i intentar renovar-se, no va experimentar canvis profunds al llarg del temps. El cas és que durant els darrers temps de suscripció les revistes s'apilaven sense llegir-les, quan això passa vol dir alguna cosa.

Un gran nombre d'iniciatives de la cultura catalana, subjectes a mecenatges i iniciatives privades en aquells anys, per raons òbvies i polítiques, i també a sectors d'ideologia més aviat una mica conservadora i sovint religiosa (per publicar-se Cavall Fort va haver de recórrer al suport dels bisbats de Vic, Girona i Solsona) van donar un segell determinat a moltes coses de l'època. No podia ser d'una altra manera i això va representar moltes virtuts però també alguns defectes i limitacions.

Avui tot sembla prehistòria però el món d'aquella cultura semblava sovint romandre en una illa on la resta era vulgaritat. Cavall Fort es publicitava amb una frase que era tota una declaració de principis i que més o menys deia que la revista era una mostra de respecte per als nois i noies que la llegien. No era una frase del tot innocent, presuposava que hi havia una altra premsa infantil molt menys respectuosa, de fet. Llegir Cavall Fort o llegir els Mortadelos representava una distància cultural immensa, pertànyer a sectors gairebé impermeables de la societat. Però en el món, afortunadament, no hi ha res impermeable i al capdavall tots ens barregem i tot pren una dimensió més humana i integradora.

Cavall Fort va intentar vendre's als quioscs i durant un temps se'n va sortir, però després la cosa va retornar al tema de les suscripcions o de determinades llibreries com ONA, on podies trobar totes les publicacions en català. No sé com està el tema ara ni la difusió que té la revista. A l'escola la rebíem, com d'altres, i crec que en general servia més per a endegar treballs sobre temes determinats, a causa dels molt bons articles destinats a nois i noies una mica espigats, que no pas com a revista de distracció i diversió.

Cavall Fort va impulsar els cicles de teatre que es van fer durant molt de temps al Romea, els diumenges pel matí. En el primer govern Pujol es va publicitar força l'assistència de Marta Ferrusola, amb els seus dos fills petits, a algunes representacions. Malauradament, com la Nova Cançó i tantes altres coses, la transició i la democràcia van acabar amb aquelles iniciatives, un fet absolutament lamentable, ja que hauria d'haver estat ben bé a l'inrevés.

La cosa ja va anar malament quan el cicle va iniciar un temps itinerant i erràtic ja que els muntatges moderns que es feien al Romea, amb escenografies ferragoses, no permetien les matinals. El cicle va acabar per decandir-se i morir, sense poder arribar a complir ni el quart de segle. Si això hagués passat durant el franquisme segur que hauria generat moltes més protestes, però va ser una mort silent i vergonyant amb poques veus reivindicatives.  

Hi ha qui em diu, quan parlo del tema, que avui també es fa teatre infantil força digne, potser sí, però el Romea és el Romea, té la seva història i les seves vibracions particulars, generades amb els anys i la tradició, i considero vergonyosos aquests finals tristos d'iniciatives que van ser capdavanteres en el seu moment i que haurien d'haver-se cuidat amb amor incondicional. 

Sobre el teatre infantil, se'n fa de remarcable però també de molt dolent, fins i tot cutre, i que es manté gràcies a l'assistència gairebé obligatòria de moltes escoles i instituts a les representacions. D'això en puc parlar amb una certa experiència de mestra sofridora i acompanyant a representacions de tota mena. Sobre tot plegat caldria una gran reflexió i meditar, per exemple, en els magnífics muntatges per a infants que es feien abans de la guerra al Romea. És clar que eren tan acurats i fets amb tants recursos que el senyor Canals, a qui algun dia s'haurà de fer justícia, es va acabar arruinant, fins i tot emmalaltint, segons expliquen.

En tot cas m'alegro moltíssim que Cavall Fort compleixi cinquanta anys perquè m'agrada que allò que he vist créixer i néixer, encara més si és en català, visqui i gaudeixi de  bona salut. Per les pàgines de Cavall Fort han passat grans dibuixants i grans escriptors. Com amb el tema dels inicis de la Nova Cançó sempre es va promocionar més la producció europea que no pas l'americana, i els dibuixants i creadors de còmics en castellà més populars i populistes en van ser força absents. En el tema de la cançó l'esclat del Grup de Folk va obrir moltes portes a les dèries culturals inicials, però en això dels tebeos nostrats la cosa no va ser tan definitiva.

Els temps han canviat molt, els tebeos no són el que havien estat i la televisió va aconseguir, amb el club Súper 3, fer arribar el català a sectors que aquelles iniciatives no tenien en compte. Amb els dibuixos de la tele es va acabar per ser molt més eclèctic. Potser massa i tot. No és fàcil fer coses per a infants, sobre tot en aquesta edat entre la primera infantesa i l'adolescència, a la qual anava dirigit el Cavall Fort. Els grans sempre tenim la tentació d'educar i els infants es volen divertir.

Cinquanta anys semblen molts anys però no són res, una espurna vital que un cop passada té molt poc pes en el conjunt de la història. De tota manera, pel que fa a la pervivència d'aquesta mena de publicacions que ja s'han convertit en una tradició, són una fita remarcable i digna de tota classe de reconeixements a la qual cal donar tot el suport que calgui. Públic i privat.

El Pastor d'Andorra i les seves circumstàncies

Avui hi ha un cert retorn a considerar el pes de la genètica i de l'herència com a profund i, en ocasions, gairebé irrenunciable.

La tendència de les darreres dècades era fer-nos creure que tot era cultural i educatiu i anava lligada a l'orgull absurd del nostre temps i del nostre espai. Tot es podia canviar i controlar, el caràcter, els riscos, la salut... I possiblement existeixen molts factors culturals i ambientals que ens influeixen, una altra cosa és com es controlen. L'escola per a tothom, quan era un somni popular, semblava ser el remei de tots els problemes però no ha estat així, evidentment, tot i que l'accés a l'educació ha estat una gran fita política i social.

Llegia fa temps un especialista en aquests temes i aquest comentava que de vegades és més genètic el temperament, el caràcter, que no pas d'altres aspectes que es creien hereditaris. Jo crec que en el fons se sap molt poca cosa de tot plegat encara, sobre tot d'allò que té relació amb el nostre encara desconegut cervell. De teories no en falten però la vida real acostuma a esberlar-les totes en algun moment. 

El meu pare i la meva mare havien tingut, ambdós, infanteses i joventuts molt difícils, com molta gent de la seva època de classe humil. D'aquella generació, castigada per fam, guerra, treball excessiu i famílies més preocupades per menjar cada dia que no pas per tenir la cura adient de les seves, en ocasions nombroses, criatures, en van sortir persones molt diferents. Mentre la meva mare sempre va conservar una mena de pou insondable de tristor, el pare, quan les coses van començar a rutllar una mica, gaudia d'allò més dels petits plaers de la vida, sempre modestos: un bon dinar, un viatget, el futbol. Recordo haver-li escoltat dir frases com ara la vida és molt amable, què feliços som, coses així tot i que tenia també una tendència en ocasions a veure-ho tot negre i a plànyer lo que pudo haber sido y no fue.

Fa uns dies em vaig ensopegar amb un documental que ja té tres o quatre anys i que explica la història, exemplar i admirable, d'un gran cantat de jotes aragoneses conegut com El pastor de Andorra. Aquest senyor va tenir la sort de comptar amb un do natural, una veu potent, que el va fer viatjar i guanyar diners amb aquells Coros y Danzas, cara amable, regionalista i folklòrica d'un règim lamentable, però que va fer una bona tasca en recollir cants i balls gairebé oblidats ja que, segons expliquen, qui ho dirigia tenia grapa en el tema. Podia haver viscut molt bé fent això, però sempre retornava a la seva feina de pastor, els diners els invertia en el seu negoci ramader. Crec que amb el seu temperament, si no s'hagues fet famós cantant també hauria reeixit.

José Iranzo tenia tots els números per a no sobreviure o per fer-ho en condicions precàries i amargat de la vida. La seva mare el va tenir molt gran, el pare i dos germans van morir i la mare i el germà, que amb les malalties familiars ho havien perdut gairebé tot l'havien de deixar tancat amb clau durant hores i hores, amb una mica de llet i poca cosa més, per por que no caigués a una bassa o en fes alguna, amb dos o tres anys. Ell explica que es feia uns bons tips de plorar, enyorat, i que potser per això va tenir tant bona veu, amb un humor molt intel·ligent i sense ressentiments de cap mena. La seva mare, gran, no el va poder criar i l'amorraven al pit d'una cabra, animal que, com és sabut, va ser molt bescantat pels metges a causa dels riscos de la seva llet.

Fent de pastor des de ben petit passava molts mesos sol, només amb la companyia dels seus propis cants i de les cabres. Al servei militar el van ensenyar a llegir i escriure i també allà es va donar a conèixer amb la seva veu i va trobar qui el va orientar i recomanar. Amb els coros va poder viatjar per tot el món. Va tenir sort amb la seva parella, una dona guapa i d'empenta, que no era gelosa i el deixava anar a aquells viatges internacionals  que feia amb la dèria de guanyar diners i comprar cabres i ovelles, mentre ella tenia cura del bestiar. Al seu poble, Andorra, avui hi té un museu i amb més de noranta anys ha gravat discos recopilatoris ja que conserva una veu envejable i potent i la seva discografia estava molt dispersa. Ni ell ni la dona no han tingut, fins ara, malaties de cap mena, tot i la vida que van dur de petits i joves. Aquests casos, evidentment, fan trontollar totes les teories i estadístiques, psicologies i consells mèdics.

Avui aquest pastor ha deixat el negoci ramader al nét, però ell hi col·labora sovint. Dels països visitats es va quedar admirat amb Holanda, per l'aigua que hi va veure i pel bestiar ben peixat i nombrós. Tot un professional del seu ofici veritable, vaja. La jota és un gènere molt estès per tota la pell de brau, podria ser un factor de germanor hispànic important, però sempre s'ha mostrat més de cara a la galeria el tema andalús, el flamenc. En època franquista, la tendència al costumisme regionalista va fer que a escola ens ensenyessin cançons i danses de tot l'estat, cosa que potser caldria recuperar en clau actual. I és que m'havia trobat amb el cas curiós que gent d'altres regions sabés, gràcies a aquells ensenyaments, cançonetes en català o gallec, cosa que avui, evidentment, em temo que resultaria gairebé un somni.


Durant anys també es va negar el pa i a la sal a la nostra jota de l'Ebre, recuperada avui, sortosament, de forma oficial. Tot ho va centralitzar la sardana i, encara més, un tipus de sardana que semblava dogmàtica i que avui, per sort, també s'està renovant, tot i que en aquests temes cada dia som més ignorants. La jota aragonesa, però, és la reina de totes, pel seu pes, contingut i varietat i per l'agilitat envejable dels seus balladors. Crec que històries com la d'aquest venerable i admirable pastor artista haurien de ser molt més conegudes arreu. Segurament l'ha acompanyat la bona sort, una bona genètica, una bona parella i un temperament admirable però també hi ha en el seu tarannà una gran part d'actitud vital bonhomiosa i positiva, optimista. 


Penjo una part d'un documental sobre la vida d'aquest Pastor, que es pot veure sencer a la carta. José Iranzo ha tingut molts reconeixements, condecoracions en totes les èpoques polítiques, l'admiració de personatges diversos com el mateix inefable Fraga, però també de l'època democràtica, periodistes acutals que l'han entrevistat i han escrit llibres sobre ell. L'altura moral tot i que estigui acomboiada amb una gran innocència vital, desvetlla un gran respecte. El jovent aragonès d'avui el coneix i l'aprecia. Al seu museu, un centre d'interpretació del folklore aragonès, fins i tot es pot fer karaoke amb les seves jotes. 


El Pastor d'Andorra és un d'aquells filòsofs populars abans tan habituals als nostres barris i pobles, que demostren la fragilitat dels estudis reglats i oficials a l'hora d'assolir una veritable saviesa. A Catalunya en general i a Barcelona en particular em sembla que anem molt de guais, malauradament, i aquest tipus de personatges no reben el reconeixement que mereixen. No és freqüent pels nostres verals l'actitud de Cincinnat, qui, després de les batalles victorioses i de la direcció política tornava a la seva feina de pagès. Crec que avui devem tenir a prop persones d'aquesta fusta però hi ha d'altres distraccions que ens les fan més o menys invisibles.

El Pastor de Andorra from josemigueliranzo on Vimeo.